He
viatjat en tres ocasions a Formentera, dues en una estada del voltant
d’una setmana (per setembre del 1992 i del 2015) i una fugaç, d’un
sol dia d’anada i tornada des de la veïna Eivissa (l’abril de
2010). El primer cop que hi vaig anar ja en vaig quedar encantada, i
enamorada definitivament. He de reconèixer que he arribat a
idealitzar-la una mica i tot, però penso que s’ho val. El turisme
l’ha espatllada, però no tant com d’altres llocs. Per sort, la
insistència de la mateixa gent de l’illa, que són qui més se
l’estimen, l’ha salvada encara força. I que duri...
A
banda de les vegades en què hi he estat físicament, sovint la tinc
en ment. I sempre que me n’arriben informacions o referències via
revistes (Descobrir, sobretot), pel·lícules (Lucia y el sexo, Formentera Lady...), proses (el genial escrit L’estat de la felicitat a Formentera, on Josep Pla ens fa la crònica
d’una visita que va fer-hi als anys cinquanta del segle passat),
novel·les (El silenci, de Gaspar Hernández), entre les que
em venen a la memòria ara mateix, les llegeixo o les miro amb
avidesa.
Aquest
agost passat hi he anat un altre cop, però no presencialment,
aquesta vegada. M’he estalviat el trasbals de l’avió i la
gentada, sobretot turistes italians, que indefectiblement hi ha en
aquest mes de l’any. Hi he estat de la ploma de Xavier Moret, que
ens hi presenta una història protagonitzada per un detectiu
alternatiu, en Max Riera, i el seu amic Roc, un periodista recentment
acomiadat del diari on treballava des de feia trenta anys. I pels
ossos d’una persona, morta fa uns quaranta anys, que troben en fer
el forat per instal·lar una piscina a can Pi, una casa situada en la
zona de Migjorn.
Els
dos homes tornaran a una illa on havien viscut breument, però
intensa, l’experiència hippy en uns anys propers a l’època en
què hi devia haver estat la persona morta. Els seus records, els
progressos en la investigació i la vida actual a l’illa de
personatges que també hi eren abans, s’aniran barrejant i
entrellaçant fins a formar una bona història. Una novel·la de
misteri, força correcta, que alhora es convertirà en un resum del
que va ser el moviment hippy, i de l’evolució de Formentera i els
seus habitants al llarg dels darrers cinquanta anys.
Les
investigacions els duran també a altres punts, a la propera Eivissa
i també a Dinamarca, a la ciutat alternativa de Christiania, “una
bombolla de llibertat al cor de la gran ciutat de Copenhaguen”, un
altre antic paradís hippy que sobreviu, encara que amb una filosofia
força evolucionada.
Hi
trobarem ex-hippies, com ara un francès que va arribar a Formentera
després del maig de 68 i que ja no en va marxar. Masovers i pagesos
d’abans i actuals, que també n’hi ha hagut i n’hi ha. Un
fotògraf illenc que en té recollida la història en imatges. Una
forense eivissenca que ajudarà a resoldre el cas. Un pintor
excèntric que encara hi resideix, i també nous enamorats de l’illa
de diverses nacionalitats.
El
desenllaç de la novel·la ens descobrirà, a banda de la solució
del misteri dels ossos trobats, que un paradís com pot semblar
Formentera pot contenir àngels, però també dimonis, i que l’horror
també hi té cabuda.
La
novel·la passa bé i la intriga creixent et va enganxant fins que no
en pots deixar la lectura. Moret té un estil periodístic, pràctic.
Usa un llenguatge clar, amb les descripcions justes i precises per
posar el lector en la situació i l’espai que corresponen a cada
moment de la història, i amb una fina ironia sempre present.
Per
acabar d’arrodonir l’obra, l’autor la va completant, o
acompanyant, amb nombroses referències musicals, moltes de l’època
daurada hippy i d’altres més actuals. Al llarg del relat, sovint
hi apareix també esmentat Bob Dylan: la llegenda diu que va passar
una temporada a l’illa, a finals dels seixanta, però aquest fet no
s’ha pogut comprovar mai. Un altre possible misteri per resoldre,
una excusa més per continuar parlant d’aquest indret fantàstic
que és, encara, Formentera.
Pilar
Castel Soler
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada