Hi ha dies que quan t'alces del llit escoltes noticies que et trasbalsen. Si ahir va ser el poeta Antonio Cabrera, a qui lamente dir no coneixia. Hui, la noticia de la mort de Carme Miquel m'ha arribat al cor. Personalment mai no vaig parlar amb ella. Només recorde el seu tarannà rialler, impossible de passar desapercebut. Cada dimarts, els dos anys que vaig estar anant al curs de literatura que l'Enric Iborra va estar fent al Centre Octubre de Cultura Contemporània en València, la veia entrar, a Carme Miquel, i a un nodrit grup de gent que a poc a poc, tal com anaven acudint, s'asseien en un racó i mentre prenien qualsevol cosa, conversaven. Quan nosaltres, els del curs, baixàvem per les escales per a eixir, ells també acabàvem la seua tertúlia. I, de vegades, els qui la coneixien, la saludaven abans d'eixir corrent cap a l'estació del tren. Només una vegada va coincidir que també ens va acompanyar en el viatge de retorn cap a casa i vam passar tota l'estona que va durar el viatge fins a Xeraco conversant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada