Nada
Carmen
Laforet
En
el Club de lectura de Serinyà escollim les obres a llegir entre tots els
assistents. Una de les companyes va triar aquesta novel·la de Carmen Laforet, Nada. Inicialment no em va semblar mala
idea, però quan va ser l’hora de començar-ne la lectura, em va sorgir la
mandra, i sobretot els prejudicis. Nada solia
ser una lectura obligatòria de literatura en llengua castellana en els estudis
secundaris i el record d’aquestes imposicions literàries no convidava a
endinsar-te en aquesta obra. Val a dir que un debat interessant podria ser
entorn de la conveniència –o no– de l’obligatorietat de les lectures...
En
un rampell, vaig decidir que no la llegiria. No em venia de gust. No obstant
això vaig agafar el llibre i vaig començar a llegir. I el resultat no va poder
ser més sorprenent. Em vaig trobar una novel·la amb una prosa fluïda i un
llenguatge i un estil molt actuals. I amb una història que enganxava, farcida
de bones descripcions i amb una crua poesia de fons. A mesura que avançava
pàgines, m’anava fent creus que hagués estat publicada per primer cop l’any 1945!
I vaig continuar la lectura, cada cop més engrescada, i amb el creixent
convenciment que tenia al davant un autèntica obra clàssica.
A
Nada, Carmen Laforet ens explica
l’estada d’Andrea, una jove òrfena, a casa de la seva àvia i els seus oncles,
un pis del carrer d’Aribau de Barcelona, durant el curs que va estar-hi
estudiant a la universitat. Amb els seus ulls d’espectadora que s’ho va mirar
sempre tot des d’una certa distància, podem anar coneixent la seva família, que
havia estat benestant, però que en aquells anys inicials de la postguerra estava
enfonsada en la misèria, tant econòmica, com moral. També hi podem veure
l’ambient universitari amb què es troba i les amistats que hi va fent, però no
hi veurem gaires referències directes a la guerra civil, acabada feia molt poc,
tot i ser-hi sempre present de fons.
Hi
trobem uns personatges i uns fets impecablement tractats. L’àvia d’Andrea,
sempre deixant menjar als altres i veient clar, però sense saber ben bé què
fer-hi, tot el que va passant al seu voltant. L’oncle Juan i la seva dona, Gloria
(fantàstic, aquest personatge). Una parella que funciona a base de xarop de
bastó. Els maltractaments constants per part de Juan són assumits com a
“normals” per Gloria, i també per tota la resta de la família. La tia
Angustias, una solterona amargada; la minyona Antonia i el gos Trueno, una
estranya parella. I finalment, l’oncle Román, que ens completa l’estampa
familiar. Un músic arruïnat, encantador i seductor, i alhora una mala persona
amb negocis foscos.
A
banda de la família, Andrea, a Barcelona, farà amistat sobretot amb una
companya d’estudis, Ena, de la mateixa classe social que la protagonista, però
amb una família no arruïnada, rica encara. La noia té una especial curiositat
per Román, per uns motius que ja descobrireu al llarg de la lectura de la
novel·la.
Des
d’una perspectiva de gènere, podem veure en aquesta obra un masclisme totalment
interioritzat, tant per part dels homes com de les dones que hi apareixen,
sense diferències d’edats. A banda dels maltractaments per part de Juan cap a
Gloria, la pròpia Andrea també viu situacions que ni tan sols es planteja que puguin
ser masclistes. La noia veu normal (més ben dit, no es qüestiona) que els nois
que formen el grup d’estudiants, bohemis de classe alta, amb qui es fa li
diguin amb tota naturalitat en la primera trobada: “Ahora vamos a merendar si Andrea tiene la bondad de hacernos unos bocadillos”.
Era una altra època...
L’autora
nega que hi hagi un fons autobiogràfic en Nada,
però ella –que escriu aquesta obra als vint-i-tres anys–, havia nascut al carrer
Aribau número 36 de Barcelona, s’havia traslladat a les illes Canàries amb els
seus pares quan tenia només dos anys (la mare hi va morir i el pare es va
tornar a casar amb una altra dona, amb qui Carmen va tenir mala relació) i
havia tornat a la seva ciutat natal als divuit (la mateixa edat que té Andrea,
la seva protagonista), per estudiar-hi Filosofia i Lletres i Dret, carreres que
no arribaria a acabar.
La
novel·la va guanyar el premi Nadal l’any 1944. És un fet que no deixa de
sorprendre, si tenim en compte el context de l’època i el fet que l’autora fos
una noia molt jove, i desconeguda (devia topar amb un bon jurat). Si voleu
saber més coses de Carmen Laforet, podeu fer un cop d’ull al seu web: Allà, hi trobareu
més notes sobre la seva biografia, la seva obra posterior, la seva relació
d’amistat amb Ramón J. Sender, l’escriptor aragonès, més gran que ella, d’ideologia
anarquista i que va morir a l’exili, a Califòrnia. També hi podeu llegir un
parell d’escrits, molt recomanables: el pròleg de Rosa Montero a una de les
edicions que s’han fet de Nada i una
curiosa història que hi explica una altra escriptora, Carme Riera, sobre la
coneixença de joventut entre el seu pare i Laforet.
Nada,
una obra que val la pena recuperar i valorar molt més, tant per la seva alta
qualitat literària, com pel testimoni que ens fa d’una
època trista i grisa de la nostra història. Això sí, fem-ho des de fora de les
lectures obligatòries escolars. Fem-ho pel plaer de gaudir d’una bona novel·la,
i sense cap mena de prejudici.
Pilar
Castel Soler
Bibliografia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada