Impressiona passejar pels carrers d'un poble en runes. Fa l'efecte que el vent em retorne les converses d'última hora d'aquell veïnat. Impressiona molt més després d'haver llegit La lluvia amarilla de Julio Llamazares i d'haver acompanyat Andrés, el darrer habitant del poble d'Ainielle; o Camí de sirga de Jesús Moncada. I mentre recòrrec els carrers solitaris em venen al cap les sensacions que els protagonistes d'aquestes històries experimentaven, de com anaven desapareixen els veïns amb qui havien conviscut tota la vida. Però jo, jo no he estat en el poble que Llamazares ha immortalitzat en la seua novel·la, ni en aquella Mequinensa soterrada per les aigües. Com apunta Paco Cerdà en Los ultimos. Voces de la Laponia española. El poble abandonat que va inspirar l'escriptor lleonès, no va ser la immortalitzada Ainielle, on des de fa uns anys es fa una ruta que ressegueix els camins per on transitava el personatge, que han batejat amb el nom de "La senda amarilla", sinó que va ser l'aldea de Sarnago en la província de Sòria.
Per segona vegada,
aquell dia, passàvem per aquell poble, Cubillos, i vam parar. I ens vam
endinsar per aquells carrers envoltats per tota mena d'herbatges que creixien
en el mateix desordre en què murs, rajols de fang, bigues i teules s'havien
deixat caure, esgotats per la tristesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada