BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (24)

Aquesta imatge exposada el passat mes de març en l'Arxiu Municipal d'Alcoi, és una il·lustració del pintor Miquel Mataix per al poemari Tast d'eternitat de Joan Valls, que l'any 1958 quedà finalista del Premi València de Poesia i es publicà amb il·lustracions del pintor alcoià, Candela Visedo. Segons sembla temps després de la publicació del poemari, Joan Valls en va escriure un altre amb característiques de "llibre d'autor" que va il·lustrar Mataix que va quedar guardat.

 

 
REGRÉS A LA PASSIÓ

He retornat ací, àngel de vida,
a ton cercle impur que abranda lentament
el vòrtex que inculca
aquesta lluïssor d'assedegats misteris
com corbes d'onatge a cabellera torbada.

Finà l'adolescència
entre somnis i aromes de pudorosa lluna,
isolat entre boires,
sols albirant el rumb d'un blau emmudit
i ardent a l'ocàs amb delícia anguniosa.
Mon curs de rierol,
ma nadiua potència de voluntat de sang,
saberen que es regeix en vèrtebres de gràcia
la formosor del món.
I esbriní la bellesa:
¡Quin avenç resplendent d'ulls en malefici,
quina destrucció curullant fidels músculs
allí on rellueix en llavis i contactes
el desig amagat,
còmplice ardent del cor que ha de morir!
Allí el boscatge antic, l'aigua ballarina,
la soledat amb ecos de missatges blaus.
Allí la boca verge del preludi vibrant
en estat d'ésser submissió i esperança,
àuria forma de nimbe eixamplant-se al sol,
rodona melodia d'eternitat callada.
Allí l'ample llampec,
el dèbil lliri,
la primera gosadia de la carícia,
els trèmuls clarejars d'un colomer novíssim
que animen joiosament
la gènesi pregona que amant es desboca.
No vull ja vèncer-te.
Ni el cos, ni aquesta flama intangible de l'esperit,
superen la victòria de ta imperiosa testa
que sotmet a un obscur destí el meu desassossec.
Però retorne a tu, àngel de mort,
per a fondre el pes de meu nadiu ardor,
per eclipsar-me en tu,
en ta forma confusa de tempesta,
esgotant amb besades
la nocturna impaciència que em derrota.


Joan Valls i Jordà. Tast d'eternitat. Introducció d'Enric Ferrer Solivares. Denes, 2012.