JAUMET, UN GAT RONDINAIRE

Vespra de sant Joan. Trec el cap per la finestra de la meua habitació, en Aiora, per contemplar, de biaix, el crepuscle. S'hi pot veure com els darrers raigs de sol encara dibuixen el contorn de la serralada. Per uns moments el silenci ho acapara tot. A poca distància uns plataners em saluden menejant la fronda de la seua capçada. Hola, com esteu. Com heu passat l'hivern i la primavera, els murmure en veu baixeta. De sobte, un soroll de fulles i un petit crit em distreu i em fa mirar cap a un altra direcció. Enmig del brostatge del grèvol em sembla veure moure's alguna cosa. Però què? un animal? quin? Un esquirol? Però no té cua... Uauuuuu! Diria que és... Siiiii... és una rata, de més d'un pam de llargària. Continue mirant en silenci. Es para, sembla que ella també escolta. Dubta i se'n torna cap avall. Mentrestant jo faig un bot i m'aparte de la finestra mentre d'una manotada la tanque per por que no s'enfile per les branques més fines amb el perill que se'm puga colar per la finestra dins de la casa. Torne altra vegada a treure el cap, ara a traves del vidre. Al cap de poc torna a pujar. Aquesta vegada no s'entreté gens, puja, puja fins que arriba a l'àpex de l'arbre i sense cap esforç passa a la teulada. Ara, segurament es passejarà tota la teulada. Quin fàstic, déu meu, només de pensar-ho. Afine l'oïda i el silenci dels darrers moments crepusculars em permeten percebre les seues petjades. 

Demà sense falta caldrà escapçar l'arbre i acurtar-li algun metre. Em sap greu, però no hi ha més remei. Com hem pogut deixar que cresquera tant com per sobrepassar la teulada?. Sempre hem tingut gats, són més eficients, menys perillosos i contaminants que el verí, i també són bons amics. Fins fa pocs mesos havia sigut l'encarregat de vigilar tota la contornada; de rates, ratolins i musaranyes en controlava els amagatalls; els ocells de totes les mides evitaven  les seues urpes, així com qualsevol cosa en moviment. La veritat és que tots els veïns vivíem molt tranquils, però sembla que la tranquil·litat se'ns ha acabat. S'haurem de buscar la vida, conforme vulguem amb verí o amb gat, això ja no és cosa meua perquè darrerament el gat ha canviat de casa i ens va manifestar que viatjar no li agradava gens. 

 La primera fotografia és de l'any 2014 i la segona de l'any 2015. D'enguany encara no en tinc però me la imagine. 

 I aquesta darrera foto  me la van enviar per l'octubre de l'any passat, 2015.  La novetat era que ens acabaven de col·locar contenidors de paper i plàstics que teníem sol·licitats feia més de dos anys a l'ajuntament. Farta de veure el que molts veïns tiren al contenidor vaig tirar pel dret i li ho vaig comentar a un dels regidors. Al cap de pocs dies van aparèixer aquestos contenidors, nous. Simptomàtic, no?