El
28 d'agost de 2013, acabant-se el fort de l'estiu, vaig fer una
entrada amb el poemari de Carles Miret, Paisatges sense presències,
d'aleshores ençà he anat fent les entrades justes per mantindre el
blog actiu, però deixant un poc de banda la passejada, tot i que en
el meu cap duia present la reincorporació. La veritat és que
després de fer un repàs a les darreres activitats, tampoc és que
m'haja entretingut gaire. Així que de Gandia estant, on em vaig
aturar, passe de llarg pel Grau de Gandia, i Beniopa, de moment, per
anar a parar a Tavernes de la Valldigna, un poble que encara no havia
inclòs en l'itinerari.
Haig
de dir que, fa no res que aquest poble, el coneixia només que
d'oïda, fins que en un tres i no res he fet unes quantes visites, i
sempre per alguna que altra activitat. Des de la inauguració del
Molí amb la presentació d'alguns poetes com Jaume C. Pons, Rubén
Luzón o Pau Sif he repetit la visita unes quantes vegades, i he fet
coneixença d'un grapat de gent. Una de les visites va ser per veure
L'home del capell de palla. Un espectacle deliciós que recomane no
vos perdeu, si podeu fer-ho dues vegades millor que una de sola, que
recordareu llargament.
No
em puc quedar sense saludar el nostre astrònom Enric Marco que mai
no falta a ninguna de les activitats que es fan. Però no és de tot
això del que vull parlar, sinó dels poetes d'aquest poble, que n'hi
ha uns quants. Vosaltres, paraules em posa un poc al dia pel que fa
als poetes d'aquestes terres, encara que sé que aquesta antologia ja
ha quedat una miqueta obsoleta, són uns quants anys des que es va
editar, d'aleshores ençà s'han incorporat noves veus i també més
joves que no hi constaven, que m'agradaria anar coneixent per
incloure en la meua llista i en el passeig, però mentrestant un
parell de poetes.
El
primer: Joan Vicent Clar. Tavernes de la Valldigna (1962-1990) que he
conegut molt millor gràcies a l'amic Jesús Girón Araque del blog
El Cau de Calpurni.
Balada
en ocre
calcinobres
Un
verd com d'ombra des-
cosida
que s'espremia contra el fons
d'artèries
en algun full. I la
triturada
esquerda d'os
com
fústam de cadàver lunar
esgarrada.
Rovell de tan nou
transparent
en els ulls, m'enduu.
Una
tela era el full que esgarràvem
amb
plecs d'aquarel·la i lluny,
resclosida,
la'n treia l'aire
amb
uns punts encetats
de
tan lleus. No vull verbs. Ocre
en
el blanc del coll de la camisa.
1987,
abril
Infinitud de
paisatge. Amós Belinchón, 1993
Vaig pintar, o millor dit el pintor va pintar les parets de color verd.
L'escala de ma casa.
Fa dies que tenia pendent de fer-te unes lletretes per ací. Primer, perquè volia donar-te les gràcies per l'amabilíssima recomanació del nostre Home del Capell de Palla. T'he de reconèixer que és un espectacle que ens té robat el cor a un grapat de gent. I després, perquè admire, igual que tu, personalitats que anomenes ací, com ara Enric Marco, o com el malaguanyat poeta J. V. Clar. Qui en sap molt, per cert, és Francesc Bononad. Esperem que algun dia no molt llunyà se'n reedite la poesia completa, perquè el volum, més que meritori, d'Amós Belinchón, està més que exhaurit. Així és que, a seguir fent ruta per aquests paisatges literaris que ens traces.
ResponEliminaI parlant de tot un poc: la foto de la capçalera del rusc de les abelles, l'has feta tu, atrevida? Fa un poc de respecte..., almenys visual!
Moltes gràcies Maria Josep per les paraules tan agraïdes que em dediques en aquesta entrada. Jo no sé com t'ho apanyes per trobar-te amb aquestos projectes tan bonics i tan entranyables que són els que donen sentit per continuar fent-los costat. És gràcies a aquestes coses que vaig d'un lloc a un altre coneixent gent i fent país, i vaig passejant també de la mà dels poetes.
ResponEliminaPerò parlant d'una cosa, el de la nova fotografia amb què he encapçalat el blog, Ets l'única persona que m'ho ha preguntat dels que entren tafanejar. Resulta impactant. Jo no la vaig fer, tot i que em vaig apropar per mirar l'eixam. La va fer Joan Enric que és més atrevit, i a més va passar per costat quasi a tocar del cap i ni es va adonar, jo que anava al darrere em vaig quedar parada, i, en compte d'avançar per on anava, vaig recular. Segurament acabaven d'arribar, estaven quetes, i no en revolava ni un una. Estava en una de les oliveres nostres. Una experiència molt bona. Llàstima que quan van anar a arreplegar-lo les persones que vam avisar, se n'havia anat cap a un altre lloc. Era grandíssim.
Una abraçada