divendres, 19 de juliol del 2013

L'AIGUA ÉS VIDA

Ja veus, ací davant davant de l'ordinador, mirant d'escriure el que fa dies porte al cap. Els colzes refermats al borde de la taula. En origen la taula era de dibuix, però disposava dels requisits indispensables per convertir-la en una taula d'estudi, en vam comprar una per a cadascuna de les habitacions dels fills. La superfície del tauler donava sensació d'espai i llibertat per al material escolar, posats com estaven als escriptoris infantils de taula estreta i menuda, també pujava i baixava a voluntat, que amb el temps va vindre bé, i s'inclinava segons les necessitats, encara que aquesta opció mai no la vam utilitzar, així que em vam col·locar una en cadascuna de les habitacions dels fills, fins que la informàtica ho va envair tot, i a més de contenir llibres, llibretes, folis i tota mena d'estris d'escriure, va haver de compartir espai amb un ordinador de sobretaula, fins que finalment la tecnologia la va deixar reduïda a la mida d'un llibre qualsevol. Mentre pense això alce el cap fins al sostre, davant meu s'arrengleren els prestatges de la llibreria d'una de les habitacions. Per una temporada m'he instal·lat en una d'elles i l'he convertida en l'habitació d'estudi. També és veritat que la casa en aquest moments és tota per a mi. A dalt de tot hi ha el llibre que m'agradaria fullejar, Seduccions de Marràqueix de Josep Piera, en un altre moment el fet de pujar en una escala i treure el llibre no m'hauria suposat cap problema, ni el sol pensament que aquesta acció costara tant de dur a terme. Ara mateix, això és plantejat des de molts angles, sé que és passatger, però et fa reflexionar sobre les impedimentes que molta gent es troba davant de la vida, que no poden fer les coses que volen, ni anar per on voldrien. Això mateix, apartar la taula cap a un costat, treure l'escala que tinc per a pujar als prestatges alts, obrir-la, pujar, treure el llibre, tornar a baixar i tornar a deixar-ho tot altra vegada al seu lloc. Després de molt cavil·lar, desistisc, millor no ho faig, em conformaré amb aquest altre llibre que he trobat en un altre armari a la meua alçada, La dolçor de les mares dels dimarts, formava part del lot de llibres que vaig rebre com a regal fa un parell d'anys o tres dins del premi de minipoesia de Rafelcofer. En principi buscava unes receptes de cuina que vaig trobar un dia que el fullejava, i en concret la coca de taronja que em va semblar que devia estar molt bona. L'he de fer un dia em vaig dir, i aquest dia ja és arribat.




La coca de taronja. No sabeu lo bona que està.

però mentre anote els ingredients, fulles més amunt ensopegue amb un poema de Josep Piera que tanca el contingut dedicat a un dels dimarts que d'això és del que tracta el volum d'aquestes dolces mares dels dimarts, la reunió que cada quinze dies fan unes mares per posar punts en comú en relació als seus fills, i ho fan al voltant d'una taula en què hi ha un pastis, un canvi d'opinions i un poema de regal. El poema es titula L'aigua i mentre llig els versos m'ha semblat que tot es posava en moviment i crec estar escoltant el mormoleig de l'aigua baixar per la llera.


L'aigua


L'aigua és vida,
diu la lluent rialla del riu.
L'aigua és vida,
remoregen les copes dels àlbers de la ribera.
L'aigua és vida,
canta neta i transparent la sèquia.
L'aigua és vida,
somia l'ombra amable que m'acompanya.
l'aigua és vida.

M'hi assec. Escolte:
l'aigua és vida,
l'aigua és vida...
i sent als llavis la lluna
que m'ofereix tèbia i dolça
l'olor gustosa de l'herba-sana.

Una veu fresca de dins em diu:
l'aigua és vida.

Josep Piera. (1996) Seduccions de Marràqueix. Ed. 62.



Però l'aigua que escolte ve de ben a prop, diria que la tinc en casa, de fet acabe de recordar unes línies que vaig escriure fa un temps, apesarada com estava perquè la bomba del bassalet del jardí havia deixat de funcionar, i el que més em dolia era que m'havia quedat sense el soroll de l'aigua



Vam estar una temporada sense soroll d'aigua, fins que no em vam comprar una altra. La bomba s'havia trencat. Enyorava  escoltar el soroll de l'aigua.


15 d'agost de 2010


El sortidor del bassalet que hi ha al bell mig del jardí ha deixat de brollar l'aigua. M'havia acostumat al soroll ininterromput d'aigua rajant a cor que vols. Nit i dia, vint quatre sur vint quatre heures.

Ara, sembla que una part del jardí s'haja endormiscat.
Com es van adormir un bon dia el cirerer amb les cireres a sobre.
I també l'immens cedre del Líban que donava la benvinguda a la casa, i espantava, els intrusos per les nits, amb les seues grandíssimes urpes.

El til·ler fa uixos, abaltit, no sé com espavilar-lo, no s'endormisque i no es desperte com els altres, sembla que els canvis de temps, d'enguany, no li han fet bé. Sort que el ocellets menuts: caderneres, passerells, teuladins venen a beure i alegren de piuladissa aquest racó, també les tórtores venen a engronsar-se al caire del brancam del codonyer, tot bequetejant, sense preocupar-se de res més, i els estornells de plomatge enxarolat s'empolainen per torns amb les descarades merles, capbussant-se dins les aigues en les hores de més insolació. Aquest racó continuarà així, mentre es mantinga la netedat de l'aigua i no s'emplene de larves de mosquits i brutícia, cal que trobem una solució ràpida, sinó l'haurem de buidar per un temps. Enguany els mosquits abunden. Les pluges inusuals i benvingudes, en aquesta terra de secà, abrusada, aspra i dura sempre són així.

2 comentaris:

  1. Quin gust! Entre la coca de taronja, el bassalet i la descripció dels ocells que visiten el codonyer, he pogut percebre les bones vibracions que arriben d'aquesta espècie de balneari tranquil que és casa vostra. Un text molt bonic, el d'agost de 2010. Piera també té una fonteta, en un petit jardinet interior, a la manera de patiet àrab. Supose que subscriuria, una a una, les teues paraules. Cuida't la cama, el cos sencer, i l'esperit també. Una abraçada!

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Maria Josep, ja saps que pose la meua voluntat per superar els xicotets entrebancs amb què ens anem trobant cada dia. D'ací a no res tot oblidat i a correr pels camins. Mentrestant aprofite per fer coses que tenia arraconades. No hi ha mal que per bé no vinga diu el refrany.

    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina