 |
| Pùblic fent tertúlia abans de sopar |
Una
nit Entreversos era el reclam que l'amic Josep Alfonso ens
havia promès a tots els incauts que seguint els sons de la flauta
màgica vam decidir a reunir-nos al voltant del preciós paratge que
Otos i Ca les senyoretes ofereix amb la seua esplèndida
balconada des d'on es contempla la bucòlica ombria del Benicadell,
al peu mateix de la serralada, i allí ens vam trobar per escoltar i
rebre poetes i poemes, veus noves i no tan noves, moltes de les quals
han sorgit i s'han donat a conèixer a través de Internet i amb els
blocs com a rerefons, que l'editorial Germania ha actuat com a
element promotor, un gest insòlit de mostrar la poesia que s'escriu.
En aquest cas jo afegiria que la poesia s'escriu més que no es
pensem i té un molt bon auditori disposat a escoltar-la com vaig
poder comprovar de primera mà. Els incauts que vam assistir, teníem
com a premi, a la nostra dèria de seguir l'executant, l'elecció
d'un dels poemaris dels poetes editats. La veritat és que elegir
entre tants noms va resultar una miqueta difícil, ara em queda la
tasca d'anar apropant-me a poc a poc cap a la resta de poetes que no
vaig triar, per això mateix només escric els noms dels involucrats:
Francesc
Mompó
Xelo
Llopis
Lluís
Vicent
Rafael
Estrada
Manel
Alonso
Salvador
Lauder
Josep
Manel Vidal
Alba
Àlvarez
Pep
Alfonso
per
quedar bé amb tots, un poema meu que vaig escriure, el 2006, que fa
referència a la balconada.
Ca les senyoretes
Havent
dinat en taules diferents,
repartits
entre els diversos menjadors,
alguns
dels comensals confluïm en la terrassa,
racó
de tertúlia, de l’ampla balconada
que
mira cap a l’ombrívola serralada
del
Benicadell.
A
tocar del poble, la natura està civilitzada,
tot
de marges s’esglaonen per la carena
que
només un colós podria pujar
amb
quatre camallades, fins al lloc
on
la muntanya s’alça vertical,
i
es torna abrupta i inaccessible,
com
el llom d’un immens drac.
El
sol ha traspassat el zenit,
i
eixampla ombres tot fent becaines.
Marceja,
i
la vesprada convida a la conversa amable.
Al
davant nostre,
a
la vora d’un marge,
un
garrofer, solitari,
dóna
compte del seu cosmos generós,
i
incita als versos.
Una
sargantana apressada i esquiva
fa
camí entre les pedres.
 |
| integrants Entreversos_1 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada