 |
| Foto:Mercè Lloret |
Dissabte passat vaig fer una breu, brevíssima passejada
pels carrers i carrerons adjacents a la Seu del local de la CNT, al carrer de
sant Vicent, per fer temps abans d’entrar a l’hora de l’acte poeticomusical.
L’oratge no convidava gens, fred, vent i pluja intermitent, però van poder més
les ganes. Feia temps que no passejava per la Placeta de les eres, Carrer de la
sardina, El camí, Sant Vicent i dins de mi corcava un desig de tornar des de
feia temps.
A les 7,30 començava l’acte amb la presentació i
posterior descobriment del quadre que Rafael Aracil Cuesta, pintor alcoià, ha donat al
Sindicat de la CNT.
 |
| Foto:Mercè Lloret |
A continuació Delfi ens va demostrar les seues dots
elocutives i les de poeta.
Quan era la pluja qui m’abraçava,
Quan la solitud feia mal a la gola,
Quan la desesperació es tornava follia.
Quan de la mort aprenia a apreciar la vida,
Quan inventava la joia per encetar un nou jorns,
Quan un petit esdeveniment enlluernava l’univers...
Aleshores es trencà l silenci,
Despertà d’una fosca letargia
De sobte, es feien possibles els somnis.
 |
| Foto:Mercè Lloret |
I de fet, vam somniar durant una bona estona, entre versos
i música. Les cançons del cantautor Pedro Soriano van omplir de màgia les
parets de la Seu. I després per acabar-ho d’arrodonir el sopar i la revetlla,
cançons i cançons cantades a l’uníson. Déu meu!, quan de temps sense gaudir d’aquests
moments oblidats en el temps de la joventut passada. Cal tornar-ho a repetir.
Gràcies Delfi.
Gràcies Pedro Soriano.
Gràcies Rafael Cuesta.
Gràcies a tots els que vam estar i als qui ens vam quedar al sopar.
Gràcies per la vetllada.
Si
senyor!. Gràcies per retornar-me a l'ambient perdut. Gràcies, gràcies i gràcies...
 |
| Foto:Mercè Lloret |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada