dilluns, 11 de setembre de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (35)



LES ROSES REPARTIDES


(Poema de Catalunya)


ÉREM els fills damnats per l'odissea
d'un fat antic que fou trista conjura
dels germans que a hora justa no capiren
l'original volença. Érem el pacte
que no aplegà a complir-se, la reserva
de la fe consanguínia, el signe estrenu
que aixeca l'alfabet inviolable
com bandera en el risc del sacrifici.
Érem el vent i el dogma de la pàtria.
Entre el coratge i l'esperança anàvem
per camins d'orfenesa. Repreníem
el dolç paisatge als ulls amb recança
que cerca mare en cada dol que crema.
Ens van barrar la veu, ens van combatre
la claredat amb foc de codi altívol.
Contra un fulgor d'aurora no rebíem
sinó els tropells irats de la discòrdia.
I el blat creixia a lloure, i el oficis
fornien el destí de l'honradesa,
ofegant a la llar l'oculta llàgrima
que es feia arpegi de cançó futura.
Volíem les paraules en carn d'obra
per mesurar la vida, canviar
el salari per la resposta clara
als grans interrogants de la injustícia.
Però la minva que al deler sentíem
ens clamava a la sang. Érem la pàtria
per damunt de la falsa lluentor,
el verb que sobresurt, la vetlla invicta
cara a la nit que espera en un silenci
mantingut a deshora, com la imatge
d'aquella llibertat mai ben atesa.
I sabíem el vent que ens arborava
amb messiànic avenç. I tots sabíem
- germans al gran col·loqui de la terra-
que sols un crit podia ésser la sembra
contra l'ultratge que sempre fracassa
quan pugna per trencar els sagrats vincles.

  Jo, artesà del verb sense cap signe
de mestria solemne, mal fornit,
quelcom humilitzat per les collites
pacients dels gramàtics, sovintege
les nafres fraternals del veïnatge
que m'acompassa el viure. I ara copse
-de tornada de tantes eixuteses-
els ulls de Verdaguer -fulgors d'Atlàntida-,
plens de volença entre les profecies
que van complint-se i Déu les allibera
de mítiques fumeres, tot per dir-vos
que a Catalunya apleguen navilis
que han de solcar els mars a tota vela.
Si de l'antic exili uns fills ja canten
la gènesi augural, fora temença!
A l'horitzó s'albiren noves rutes.
Campaneja la sang a l'hora clara
i els cors congrien germanors durables
amb ganes de trucar portes propícies,
assabentant tothom de què és vinguda
una mica de joia, una flairança
de roses repartides en silenci
com missatge granat per uns nous homes.


Joan Valls i Jordà. Temps de saó (1979) dins Antologia poètica. Selecció i introducció de Ferran Carbó. Col·lecció Els Quatre Vents. Consell Valencià de Cultura, 1995.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada