dimarts, 13 d’agost de 2013

UN INSTANT TREMOR, L'ÚLTIM BLAU EFÍMER


Fa ja un grapat d'anys, exactament el 2003, Lluïsa Julià i Teresa Pascual treien a la llum un grapat de poemes corresponents a una multitud de veus poètiques d'arreu dels Països Catalans. Una antologia que titulaven Vosaltres, paraules. Vint-i-cinc anys de poesia al País Valencià amb la pretensió de donar protagonisme a totes les paraules poètiques d'aleshores. Com bé comenten al Pròleg les antologistes hi ha noms que s'han incorporat “efímerament” a l'experiència poètica, i que les editores no defugen en cap moment. Doncs bé, aquest recull ja fa anys que va i ve per les prestatgeries de ma casa. I passejant, passejant pels seus fulls com qui passeja pels carrers, carrerons i atzucacs, de tant en tant, pots trobar-te amb sorpreses inesperades per endur-se al racó dels records. I continuant amb l'itinerari gandienc m'he trobat amb la dolça veu d'Ignasi Minyana que m'ha fet alçar el cap i fixar-me en aquestos seus versos, mentre prenc un cafè i observe l'instant màgic, màgic instant en què el blau passa a convertir-se en un efímer instant entre el dia i la fosca




Una magnífica i espectacular posta de sol des de la Vall d'Albaida.


URBI ET ORBE


El capvespre arriba
decandint-se
en els braços de la fosca.
El segon cafè, revingut i aromàtic,
agrunsa coloraines
als tubs de neó, mentre
els autos s'enfilen per l'avinguda
d'un semàfor en roig.
Solatge
esmerilat al fons de la tassa.
Puges, a penes, la persiana,
suaument descorres la cortina,
i esperes només un lapsus,
un instant tremor,
l'últim blau, efímer.


poesia3i4, 1990



I al darrere meu la lluna quasi al ple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada