divendres, 31 d’agost de 2012

De lectures. De l'estiu. De Poesia-II

Joan Navarro. 
Prestidigitador de somnis. 
Malabarista de paraules.

Foto:mercè lloret 

S'acaba el mes d’agost i el temps encara continua abofegant-nos. Em dic i em repetesc per convèncer-me que aquesta calor és la que és i no es pot fer res per modificar-la, cal acceptar-la. De vegades pense si aquest oratge és el mateix que hi ha al desert, amb una humitat ambient del 3% i el 4%, i si és una prova del canvi climàtic que ens vaticinen. Tot i que més que vaticinar ho comprove de primera mà. Em console amb una frase que m’ha cridat l’atenció de la novel·la que estic llegint La remor de les onades de Yukio Mishima.

La Chiyoto trobava a faltar Tòquio. Allí, fins i tot un dia de tempesta com aquell, els cotxes circulaven, els ascensors funcionaven i els trens anaven plens de gent com si no passés res. Allí la naturalesa estava domesticada, almenys aparentment, i si en quedava alguna cosa feréstega, la gent la considerava la seva enemiga. En canvi, a l’illa, tothom intentava ser amic de la natura i li feia costat.

Una cosa trobe evident, continua fent calor com des de mitjan mes de maig, però en aquestos tres mesos el sol ha canviat el seu recorregut. Quan entrem en l’equinocci estival, el sol, al ple de migdia, cau a plom i, el terrat de casa queda ombrejat, en canvi, aquesta setmana me n’he adonat que els raigs penetren més de mig metre en el vessant sud, he hagut de baixar les venecianes i orientar-les per evitar que el sol m’escalfe el terra, i per consegüent també em recalfe el pis de sota, que aquests darrers dies he notat més calents que en tots els anys que visc en aquesta casa, fa més de trenta anys. I amb això m’he fixat en el magraner que queda al davant, orientat a llebeig o migjorn, i amb les magranes que fins ara han passat desapercebudes, mimetitzades, protegides entre el fullatge, d’un verd enxarolat, que a partir d’ara comencen a acolorir les galtes que van prenent un to recremat del sol, de fruita madura, apetitosa, sucosa, que d’ací a no res començaré a menjar-me.

Foto: mercè lloret

Les persones evolucionem al llarg de la vida. De magranes, n’havia menjat ben poques, només les que m’obrien i en desgranaven en un plat, i les menjava amb cullera. Quina sort, pensaran alguns. Una fruita extraordinària, però una miqueta complicada. Però ja veus, em vaig haver d’espavilar si volia gaudir-ne d'aquesta menja, les coses canvien i ara només pense en el temps de les magranes, en el petit plaer d’obrir-ne una. Cadascú se les menja com vol, com pot o com l’hagen ensenyat. Un tall fi amb un ganivet a un terç del peçò, i,ooooooh... la magrana s’obre en dues parts, diferents, l’una el tapall de l’altra com el yin i el yan de la filosofia oriental, i a dintre un món complex fet de compartiments i fragàncies.
Aleshores he recordat el llibre de melmelades, preciós, que vaig comprar fa un parell de mesos en una llibreria a Sardenya i en parlar de la melagrana la nostra magrana, llisc en l’encapçalament un paràgraf Del càntic dels càntics, un dels llibres de l’Antic Testament,

Com un fil escarlata són els teus llavis,
la teva boca és un encís,
dues meitats de magrana són les teves galtes
darrere el teu vel. 
 
La història d’aquest arbre i la seua fruita, la magrana, és una història molt llarga que travessa de cap a cap la història de la humanitat, és a dir l’ha acompanyada des de sempre, el que conta aquest llibret és només una mostra, en realitat es queda curt després de llegir l’article de Mètode, que va des de les terres siri-fenicies, d'on es creia originaria, passant pels grecs, els romans, els musulmans, els cristians, finalment la nostra terra, i fins els nostres dies, tot i que es diu que en realitat és originaria de la Índia. Han estat molts els poetes que l’han lloada, quasi sempre com a símbol de fecunditat, però, segons amb quina religió estiguem relacionats, la magrana s’adequa a les circumstàncies. És una d’aquestes situacions per la qual Giosuè Carducci, Premi Nobel de literatura el 1906, va escriure un poema en què la promesa de vida que forneix el magraner el contraposa amb el silenci per la mort del seu fillet Dante, perquè els clàssics també l’havien relacionat amb la mort. 

Pianto Antico

L'albero a cui tendevi
la pargoletta mano,
il verde melograno
da' bei vermigli fior,

nel muto orto solingo
rinverdì tutto or ora,
e giugno lo ristora
di luce e di calor.

Tu fior de la mia pianta
percossa e inaridita,
tu de l'inutil vita
estremo unico fior,

sei ne la terra fredda,
sei ne la terra negra
né il sol più ti rallegra
né ti risveglia amor.

[da Rime nuove, 1887]
 




Amb un traducció d'urgència, gràcies a l'ajuda de bons amics, sempre millorable després que repose un temps, el poema diu,
 
Plany antic

L’arbre al qui paraves
la pàrvula mà,
el verd magraner
de belles flors vermelles,

en el mut hort solitari
reverdeixes tot ara,
i juny el restaura
de llum i de calor.

Tu, flor de la meua planta
colpejada i tornada àrida,
tu, de la inútil vida
extrema única flor,

ets en la terra freda,
ets en la terra negra
ni el sol ja no t’alegra
ni et desperta amor.


Les magranes en plural, o la magrana en singular és la fruita que ens ofereix el magraner, però no puc passar endavant sense parlar d’una altra Magrana, el poemari per antonomàsia dels darrers temps, de Joan Navarro, un dels nostres grans poetes, o millor dit, el poemari que va retornar una veu que havia romàs callada per un període de temps, construït amb receptacles com els de la magrana quan la desgrane per menjar-me-la. I així, a la primera pàgina, llig «el murmuri dels líquids circulant entre els ulls aquosos de les magranes», una frase que impressiona, tant, que m’ha fet venir ganes de desgranar una magrana, prendre’n els grans i posar-me’ls a l’oïda per escoltar aquest murmuri de què ens parla Joan, tan de bo com llegir poc a poc, amb deteniment cadascun dels versos del poemari. 
 
I, com no pot ser menys, al recer del llibre de Joan Navarro, Magrana guarda un espai, un granet de fruita, instal·lat dins d'un dels compartiments de la magrana, per a l’exaltació del Càntic dels Càntics de Salomó que comença pel versicle «Que em besi amb besos de la seua boca» que paga la pena llegir, sinó en paper, en la versió digitalitzada que es troba en Internet, i comparar la sensualitat que emana amb la del poema El bes del bes, una peça deliciosa, sabrosa, sucosa.

El bes del bes

mira'm els ulls.

Mira com se'm desclouen els llavis.
Com il·luminen terres ignotes.
Turons i dunes. Boscos ombrivols.
Rius que s'escorren sota la pell.
Selves humides. Embadalides llunes.
Diamants dins del cau somnolent.

Mira com se m'obrin els llavis.
Com roden pel món del teu cos
i beuen feliços a l'ullal i a la font.
Com et besen els peus i les mans.
Les cendres de blat. El clot de la vida.
Les clares reliquies de tantes ferides.

Mire els teus ulls.

Mire com se t'obrin els llavis.
Com em dibuixen al pit quaranta-sis
petxines de sal i de mel. Pèl de cotó.
Valls i bassiols plens d'aigua plujana.
Esferes de llum. Columnes adormides.
Jardins de l'hivern. Brocal de la set.

Mire com se't desclouen els llavis.
Com em recorren camins i senderes.
Rutes secretes. Esplugues de foc.
Com em besen les puntes dels dits.
Els tossalets d'arena que el vent amuntega.
Els ulls captivats que miren al nord.

Mira'm els ulls: Mire els teus ulls.

Foto:mercè lloret

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada