CLUBS DE LECTURA: entre la presencialitat i la virtualitat

 

Com fem darrerament cada vegada que s’acaba l’estiu, ens havíem apuntat al club de lectura que des de la llibreria Ambra de Gandia organitzen ja fa unes temporades. El curs 2022-23 que començava amb la tardor acabada d’estrenar, la professora Agustina Pérez tornava a repetir. Les lectures que havia triat abordaven els diferents tractaments dels rerefons familiars amb La bona lletra de Rafael Chirbes. A continuació va seguir el mes de novembre amb La familia de Sara Mesa per acabar amb La verguenza d’Annie Ernaux, la darrera Premi Nobel 2022.

El següent trimestre, va continuar el club amb la proposta d’Enric Iborra, que volia tractar el tema del retorn. Dels tres llibres que havia triat per a parlar del tema, en va haver de canviar dos, davant la impossibilitat d’aconseguir-los a temps. Finalment, la lectura va quedar amb El coronel Chabert de Balzac de primer. Una habitació pròpia de Virginia Wolf, de segon i Persuasió de Jane Austen. Malauradament, per problemes familiars i personals em vaig perdre la cita dels dos darrers a pesar d’haver-me’ls llegit.

El tercer trimestre, va estar conduït per Mercè Climent amb tres maneres de tractar la memòria personal i els records. La primera lectura va ser Ordesa de Manuel Vilas, que, per cert, no vaig llegir. Per alguna raó que no sabria explicar quan vaig arribar a la pàgina cinquanta el vaig deixar. Qui sap si en un altre moment em vindrà de gust llegir-lo. La segona, Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols i la tercera Visc, i visc, i visc de Maggie O'Farrell que em van agradar més del que em pensava. Per cert, no eren edicions acabades d’eixir i ja havia llegit algunes ressenyes.

Des del confinament per la Covid-19 ens hem hagut de reinventar en multitud de coses, una d’elles ha sigut els clubs de lectura virtuals.

També hi ha les distàncies i les disponibilitats en acudir al lloc programat que no sempre resulta fàcil. M'he quedat amb les ganes d'assistir als cursos de literatura de l'Enric Iborra com el que enguany va fer a Octubre Centre de Cultura Contemporània a València, així com a altres esdeveniments literaris que hi ha hagut pel nostre territori. En cada nova etapa cal reinventar-se i adaptar-se a les circumstàncies.

De fet, el passat mes de gener em vaig tornar a apuntar a un dels clubs de lectura que des de les Biblioteques de Barcelona ofereixen en format virtual, no era la primera vegada que m’hi apuntava, però en aquesta ocasió vaig triar la literatura basca. Sincerament, conec pocs escriptors bascos, tret de Miren Agur Meabe per la novel·la Que és l’amor si noi del poemari El codi de la pell, traduïts tots dos per Maria Josep Escrivà. Em va fer il·lusió apuntar-me, i així poder conéixer més autors bascos que no solen estar en primera línia i ens passen desapercebuts. Malauradament, ens és difícil llegir-los en basc i hem de confiar en els traductors que s'interessen en les seues obres per a llegir-los tant en castellà com en català.

Dels cinc llibres que hi havia programats, només n'he pogut llegir un en paper. La resta els he hagut de llegir en format digital. L'experiència no m'ha agradat gens, ho he fet perquè no tenia altra manera d'accedir a la lectura. Dels cinc, n'he trobat dos en català i tres en castellà.

El primer de tots es titulava Les mares no de l'escriptora Katixa Agirre. El vaig trobar en la biblioteca d'Alcoi, traduït al català, començàvem bé.

El següent de Miren Agur Meabe, Quema de huesos. Vaig fer una recerca a la xarxa de biblioteques i només el vaig trobar a la biblioteca del Perelló, una miqueta lluny de casa. No em va vindre bé desplaçar-me fins a la biblioteca i el vaig haver de llegir en format digital.

Ja que estava, el següent Set cases a França de Bernardo Atxaga, per falta de temps d'anar a buscar-lo, vaig decidir llegir-lo també format electrònic. En la traducció al català.  

A continuació de l’escriptora Uxue Alberdi vaig llegir la novel·la Jenisjoplin. Tota una descoberta, aquesta escriptora. 

I per acabar, finals de juny, tocava llegir La bella fugida, d’Hedoi Etxarte. Tant un com l’altre, només estaven en format electrònic, perquè eixos títols són introbables en les nostres biblioteques públiques. Aquest, vaig començar a llegir-lo, però no el vaig poder acabar. No passa res. De seguida que tinga un buit el puc tornar a demanar en préstec. Pensant-ho bé, és una gràcia això dels llibres electrònics, sobretot, si no pots anar a la biblioteca que el tenen, encara que no hi ha res com tocar paper. Que voleu que vos diga.

I a hores d’ara, s’acaba agost i setembre està a tocar. Ja veurem com se'ns presenta el nou curs.

 

DONES COMPOSITORES: Louise Farrenc ( 74 )

 LOUISE FARRENC

 

 

 

Llibres a Libros (Teruel)

Libros és un xicotet poble de molt poquets habitants, segons la Viquipèdia en té 102,  situat en al costat de la carretera nacional-330 entre Ademús i Terol. Passat la comarca del Racó d'Ademús encara en territori valencià el primer poble de Terol és Libros. I allà vam anar fa uns dies a portar-los uns quants llibres després d’assabentar-nos per la premsa, d’Aragó, que al poble no tenen biblioteca i volen crear-ne una. Per això acceptaven donacions de llibres de qualsevol temàtica sempre que estigueren en bones condicions. En la casa d’Aiora després d’haver-se’n endut la major part, encara en quedaven molts. Així que vaig pegar una ullada i quan em vaig descuidar damunt la taula n’hi havia un bon grapat, impossible d’enviar per correus o per missatgeria pel preu que ens podia costar l’enviament, així que vam decidir anar en persona a portar-los-els. 

 

No és la primera vegada que passem per Libros, ni que dinem en el bar que hi ha a la plaça, encara que és veritat que ha anat canviant de mans unes quantes vegades. Quan vivíem a Aiora era la nostra carretera d’eixida cap al nord, amb molt menys trànsit que a l’autopista de la costa. Segons un dels rètols que vaig llegir en algun punt del viatge la carretera va d’Alacant a França, encara que el major trànsit el té des de València a França per evitar el tram d’Ademús a Terol que és estret i amb molt de transit de camions. Però, si no heu passat per allí, feu-ho. És el tram més bonic de tots, entre el riu, la carretera, els pobles, la frescor dels xops, dels arbres de ribera, de les pomeres, dels cultius d’horta. Fa goig anar parant ací i allà per descansar una estona mentre veus córrer les aigües sempre tèrboles del Túria.

I una vegada allí vam dinar al bar de sempre. Després encara vaig tindre temps per dedicar uns minuts a fer un passeig, curt, pels carrers que a eixes hores de la vesprada marcaven vora els quaranta graus. Vaig comprovar de primer mà que el projecte que el poble de Libros està realitzant és il·lusionant i va endavant. A banda de voler crear una biblioteca, des de fa uns anys organitzen unes trobades literàries. Veïns, escriptors i qualsevol que vulga anar està convidat a la tertúlia. D’aquestes trobades, als carrers es pot veure la petjada dels rètols que van omplint que recorden les frases de cada escriptor que ha visitat Libros.

 

CARÀCTERS, una lectura per a l'estiu!

 

Revista Caràcters nº 97

El nou número de la Revista de Llibres Caràcters ja està disponible al web i el podeu llegir. Aquesta vegada he escrit una ressenya del llibre Mai no s'acaba de tornar de Matilde Gordero-Moreno amb el títol, Qui se'n va sense acomiadar-se per força ha de tornar. 

 

 

QUI SE’N VA SENSE ACOMIADAR-SE, PER FORÇA HA DE TORNAR

Són molts els joves que, en acabar els estudis reglamentaris, un dia se’n van de casa, del poble, per a continuar estudis superiors. Estudis que solen aglutinar-se en les grans urbs i és allà on es concentren la majoria dels estudiants. Després, com també sol passar a molts joves, quan acaben, cadascú tira per on pot. Això és, trobar feina; primer, prop d’on han estudiat i, si no és així, allà on la sort els depare, però quasi sempre fora del seu poble. També hi ha els més agosarats que decideixen fer el gran salt i opten per anar-se’n a l’estranger. Mentre viatgen practiquen llengües. Un bagatge tant per als que finalment decideixen quedar-se allà com per als que decideixen tornar.

 

Aquesta és la trajectòria que ens hem imaginat després de resseguir els articles i relats del recull de Mai no s’acaba de tornar de Matilde Gordero-Moreno. Matilde va eixir de Cullera un 2006 per a estudiar: Després, ni sé sap per què, va començar la gran aventura, fins que va decidir tornar un 2016. Mentrestant… pel camí han quedat moltes coses, països com Noruega, el Japó, Nova-York, Nicaragua, el Perú, entre altres, per acabar vivint a Barcelona, però també experiència i amistats. A Barcelona, com també passa a València, els veïns es veuen desplaçats. Les grans urbs ja no són per als veïns, comencen a ser per als turistes. I molts opten per anar-se’n. Però cap a on? Hi ha qui, com Matilde, decideix tornar a casa.

 

Tot plegat ho anirem descobrint a mesura que avancem en la lectura de Mai no s’acaba de tornar. Tornar al poble, Cullera, a les arrels, sembla fàcil, però no ho és tant perquè, com escriu al pròleg Elisenda Rovira i més endavant la pròpia Matilde ens ho torna a recordar, en paraules manllevades de l’escriptora Flàvia Company: «Als llocs, no es pot tornar ni tant sols tornant-hi perquè mai no s’acaba de tornar». Quan te n’has anat del poble, l’has deixat en un moment concret. Quan tornes te n’adones que el poble ha continuat la seua vida sense tu. Ha crescut. Ha viscut sense tu. Una de les raons és que no som imprescindibles. Hi ha un tall de vida que no pots evitar. És com veure una pel·lícula a trossos. Pots anar empalmant-la, però te n’adones que t’has perdut molts detalls. Amb tot, Matilde, conscient que al seu retorn li falten fotogrames, es dedica a reomplir-los. Quantes vegades no haurem passat per llocs o racons que hem mirat sense veure’ls, es pregunta en algun moment: «No enyore el lloc del qual me’n vaig anar el 2006 perquè ja no existeix. Hi ha qui ja no hi és. Qui no hi era i ara sí. Qui hi és, tanmateix».

 

El recull s’estructura en diversos apartats. En el primer, titulat, Rondalla del retorn: el poble, acompanyem Matilde en aquest retrobament, on hi ha la família, els carrers, vivències, amistats, racons desconeguts. Un món que fins el moment havia quedat una miqueta relegat i que el retorn ha posat en valor.

 

En el segon, titulat Viatges, ens conta alguns dels viatges que més l’han marcada. Però, compte, no espereu un relat viatger a l’ús que ens servisca com a guia per a un viatge personal. Els viatges de Matilde parlen dels països on ha estat, però des d’una visió molt personal en què té a veure la relació que ha establert amb la gent. Ja ho diu l’escriptora xilena, Paulina Flores, que «el territori no es configura a través de la descripció turística de paisatges, sinó de l’experiència que els personatges tenen d’aquest». I en aquest viatjar trobarem l’escriptora peruana Gabriela Wiener, Karina Pacheco, o l’argentina Claudia Piñero, entre altres noms.

 

El recull acaba amb articles culturals i una miscel·lània en què trobem noms d’escriptores com Vivian Gornick o Esmeralda Berbel, que com a periodista ha entrevistat i que donen compte del seu compromís amb la literatura.

 

Matilde Gordero-Moreno és periodista, escriptora i consultora de comunicació. Ha col·laborat amb els digitals Pikara Magazine, Núvol, Media.Cat, Nationalia.cat, El Salto, Factorhuma.org i Diari La Veu, amb articles que ara veuen la llum publicats en Mai no s’acaba de tornar.

 

DONES COMPOSITORES: Sona Jobarteh (73)

  SONA JOBARTEH