Comencem l'any amb versos de Maria Ibars i Ibars

Comencem l’any amb uns versos de Maria Ibars i Ibars, mestra, escriptora i poeta. En algun mitjà periodístic, ara no recorde en quin, he llegit que l’any 2024 li’l dedicaran, però això queda una miqueta lluny. Mentrestant... perquè no anem llegint algun dels seus poemes?

Això és que fa unes setmanes el cantautor Jaume Ginestar que el 2016 va musicar un grapat de poemes de l’autora sota el títol 10 poemes de Penyamar va estar en Ròtova. El coneixia de la presentació que va fer en Piles en aquell moment, però des de llavors no l’havia tornat a veure més. Així que vam aprofitar l’ocasió per anar-hi. Sincerament va ser un goig, tornar a escoltar la veu d’aquest cantautor, la música i els versos de Maria Ibars. En la tertúlia de després de l’actuació algú va comentar que la seua obra està completament exhaurida, però que qui sap si en alguna llibreria de vell, tal vegada en tingueren. No m’ho vaig pensar gens, com no se m’havia ocorregut això abans. Vaig mirar, i sí, n’hi havia un. El vaig demanar i al cap d’uns dies ja el tenia en casa. vellet, però... autèntic. Editat el 1949 amb pròleg de Carles Salvador, què més es pot demanar?

 

Espills de plata

 

El sol s’ha trencat en l’aigua

i en una folla dansada

lluentegen els bocins

cap a la platja.

 

És que voldríeu juntar-vos,

espills de plata?

 

Ai, sols petits

que relluïu en la mar!

A la blavor de les aigües

sembra feu de diamants!

 

No us ajunteu, sols petits;

seguiu lluint i dansant.

Sou miracle en flors de llum

del sol que es trenca en la mar.

 

A l'ombra del Montgó. Poemes de Penyamar. Maria Ibars i Ibars. València, 1949.

 

 

DONES COMPOSITORES: Eva Dènia (63)

 

EVA DÉNIA 

 

 

LA DARRERA MIRADA

 

Tindre un gos no és només tindre un animal en casa per jugar, alimentar-lo i passejar-lo. Tindre un gos a casa significa assumir moltes més responsabilitats entre les quals és cuidar-lo fins el final de la seua vida amb totes les conseqüències. De jove tot son jocs, però va fent-se major, els gossos no solen tindre una vida molt longeva com altres animals, els gats per exemple solen durar alguns anys més, i com els humans tenen malalties similars. Però en definitiva tindre un animal, siga quin siga significa pensar per ells, parlar per ells, ser la seua guia fins a l’adeu final. En els vora quaranta anys que hem viscut en Aiora hem tingut tres gosses, Caula, Bresca i Pruna. Totes han sobrepassat els deu anys, les dues primeres es van solapar. Tres gosses que a banda de vigilar la casa, ens han donat moltes alegries, i també algun que altre maldecap. En tots aquests anys hem visitat un grapat de clíniques veterinàries i conegut uns quants veterinaris/es. En totes tres gosses hem hagut de passar pel mateix tràngol, haver de decidir el final. És una decisió molt dura que costa d’acceptar, que et deixa una marca inesborrable. La seua darrera mirada. Un record inesborrable gravat en la memòria. La setmana passada, el set de desembre vam tornar a dur a la Pruna a la veterinària, des de primers de novembre que li tocava la vacuna, fins ara hem anat cinc vegades a la consulta, antibiòtic, analgèsic, més antibiòtic, més analgèsic, el darrer dia ens va dir té moltíssima febre, podem punxar-li morfina a veure que passa. I penses per a què, per a tindre-la una setmana o dues més patint? Saps que no hi ha solució. La mires als ulls, ella et mira i sap que tu faràs, com sempre, tot el que calga per que es trobe millor. Li prens el cap que ella recolza sobre tu tranquil·lament, mentre tanca els ulls. Li dius a la veterinària, morfina, no.

Els dies següents, en casa, tot te la recorda. Comença el dia amb la primera eixida del matí, i quan torna, s’asseu davant teu i a canvi d’uns quants premis et dona el que faça falta, una pota, l’altra, de panxa enlaire; a continuació el iogurt compartit amb el gat. Fins a la següent eixida dormisqueja al sol sempre que es pot, tot esperant el passeig d’abans del migdia, i puntualment rebre alguna sobra del dinar, no importa si son llentilles, fesols o unes pells de poma o uns gallons de taronja. Tot està bo, per a la Pruna, encara que un os és un os, però això ja fa temps que vam deixar de donar-li-ho, darrerament només eren les molles dels ossos i poc més. A mitjan vesprada, segons l’estació de l’any el passeig llarg, córrer, jugar, cansar-se, i en arribar la nit la ració de pinso que demana a l’hora orada, com un rellotge, que devora abans que t’hages girat de cul.

 

 

DONES COMPOSITORES: Sally Beamish (62)

SALLY BEAMISH

 

 

DONES COMPOSITORES: Irene Reig (61)

 

 

IRENE REIG