dimarts, 17 de desembre del 2019

TALLER DE POESIA A LA UNI DE VALÈNCIA

Després d'uns quants cursos veient passar de llarg alguns dels tallers de poesia que han anat fent, tant des de la universitat Politècnica com des de la de València, que no he fet per qüestions que no venen al cas. Enguany, finalment, m'ha arribat l'hora, i m'he matriculat en el Taller de poesia que la Universitat de València organitza des de fa uns anys, emmarcat dins de les escriptures creatives. Enguany ha tornat a comptar amb el poeta Josep Lluís Roig. 

Han sigut vora dos mesos de llegir poesia i com no d'escriure'n, o millor dit de gargotejar versos en un tres i no res. Precisament una cosa que no es deu fer, però es disculpa perquè es tracta d'un taller de poca durada i no hi ha temps per a que els versos maduren. Els hem fet madurar artificialment, tot i que... qui ens diu que algun dels versos que hem escrit quede de romanent per a la posteritat, bé perquè és bo de veritat o perquè amb ell comença un projecte poètic? El temps ho dirà.

El que més m'ha agradat, de tot plegat, és que allà mateix, en el temps que durava cadascun dels tallers la nostra inventiva poètica havia de posar-se a treballar si o si. No s'hi valien excuses per a més tard. El primer dia, el grup de futurs poetes que s'havíem matriculat ens vam mirar expectants, amb una miqueta de recel, ja que cadascú proveníem de branques diverses, amb el gust, això si per la poesia, que la bonhomia i el bon fer de Josep Lluís va saber trencar de seguida.

Segurament, aquests versos no són prou bons, ni estan  madurs del tot, però setmanes després d'haver-los escrit continuen agradant-me i això és un bon símptoma que el taller ha estat tot un èxit. 

 


Brillants com joies
fartes de sol i pluja.
Pengen olives. 

 


Al cel implora
suplicant com l'espelma.
La xemeneia.




Encadenades

pel peduncle. S'engronsen
unes cireres.







Despentinada
veta. De terra endintre,
arrel. Essència
per sempre conservada.
Oh!, estimat ginebre.



Després d'aquestos haikús dedicats a la natura i una tanka dedicada a les formes agosarades de les arrels del ginebre. Ara un poema que segons ens va dir Josep Lluís havíem d'escriure a la manera de Teresa Pascual. El deure era escàs, però eixa setmana vaig estar ocupada i no vaig tindre temps per escriure, així que vaig tirar mà d'uns versos a mitjan fer que tenia d'uns dies abans que no s'adeien per la temàtica. Però bé, ahí han quedat els versos.



A la manera de Teresa Pascual




Aquesta fumarel·la vella i nova
que prova d'escapar-se cap al cel,
i confondre's com un tot en l'atmosfera,
puja dreta com el deixant d'un coet.  
A certa alçaria, però s'entreté:
la pressió alta en té la culpa.
Llavors, estiregassats filaments,
voletegen indolents i calmosos,
escampant-se en totes les direccions.
Com nebuloses d'un univers convuls,
altres tantes fumaroles, espargides,
s'afegeixen per fer-li companyia. 



divendres, 22 de novembre del 2019

SALVADOR JÀFER AL PALAU D'OTOS


Poc més o menys el que vaig llegir el passat 19 d'octubre de 2019 al Palau d'Otos. 
 
Enguany, com des de fa deu anys, en Otos ens ajuntem un dia per llegir poesia. Qualsevol poema  i qualsevol poeta és benvingut. D'això es pot deduir que en estos deu anys hem llegit molta poesia i hem conegut uns quants poetes.

Va ser el 2010 i el 2011 que vam començar llegint poemes de Vicent Andrés Estellés. El 2012 va ser el nostre veí, Joan Guerola, qui ens va llegir els seus poemes de les fonts d'Otos. Després vam tindre la perfomance poètica de Josep Sou i vam cantar Lluïs Llach. Un altre any va vindre el gran poeta Jaume Pérez Montaner. També ens ha visitat el poeta Lluís Roda. Hem recitat poemes per la pau. I hem homenatjat un dels veïns més estimat d'Otos, el tio Bruno, de qui guardem un gran record.
Però enguany, 2019, tenim un convidat de luxe.
Enguany, ens torna a visitar un altra vegada un dels grans poetes que tenim en la vall d'Albaida, Salvador Jàfer, que a més, és quasi veí. Per què si no ho sabeu, Salvador Jàfer va nàixer al Ràfol de Salem. Un dels pobles de l'Ombria de Benicadell.
I quan he dit que Salvador Jàfer va vindre no fa massa anys, per ser més exactes el 2007, quan des del Col·lectiu El Gorg organitzaven una setmana cultural, i, jo els vaig proposar fer una lectura poètica. Aquell any del 2007 vam convidar els poetes de la Vall d'Albaida, Salvador Jàfer va vindre com a convidat d'honor i ens va llegir l'Oda a la Vall una vesprada del mes de juny quan el sol estava a punt d'amagar-se per la serralada, i els qui estàvem allí escoltàvem els versos i de reüll miràvem cap a ponent com un tot.
M'imagine, que tots coneixeu Salvador Jàfer, però per si encara hi ha algú que no ho sàpiga, uns versos del propi Salvador ens ho aclariran:

«Sóc fill de primavera. Els bessons m'engendraren.
Vaig nàixer quan la neu daurava les muntanyes
del meu Benicadell amb l'estel blau d'Aquàrius.
La Verge s'arborava en el llevant del cor.
Fou l'hivern poderós de l'any cinquanta-quatre.
La meua vall morisca, ibèrica i profunda
és un castell de llances. Em dic Salvador Jàfer,
sóc soldat de la lluna verdosa de l'estiu,
sóc l'estirp abolida d'Abû Ja‘far al Waqqaxî.
Parle el bell català que els meus senyors del nord,
fa segles, m'ensenyaren, i he oblidat l'alifat.»

i ara que ja sabem un poc els seus orígens. Farem quatre pinzellades més d'aquest rafolí que se'n va anar a estudiar a l'institut d'Albaida i d'allí a València, on es va llicenciar en Filologia Moderna, en especialitat en italià i francès, mentre en les hores lliures feia amistats i escrivia poemes.
El 1974 SalvadorJàfer és inclòs a l'antologia preparada per Amadeu Fabregat Carn Fresca. Poesia valenciana jove. Concretament, s'hi inclouen cinc poemes de Cròniques del sol de migjorn (1970-1972) i El foc m'esguarda (1972-1973), poemaris mai publicats de manera autònoma.
És a partir de llavors que comença a veure premiada la seua obra:
Finalista del Premi de Poesia «Vicent Andrés Estellés» de València (1973): L'esmorteïda estela de la platja.
Finalista del Premi de Poesia «Ausiàs Marc» de l'Ajuntament de Gandia (1974): El foc m'esguarda.
Englantina d'Or als Jocs Florals de l'Ajuntament de Barcelona (1982): Oda estranya a València.
Premi de la Crítica de Poesia «Ciutat de València» (1985): Els caçadors salvatges.
Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de Poesia (2002): El desert.
I aquesta nit, en Otos, tindrem l'honor i el privilegi de llegir alguns dels poemes dispersos uns, i altres introbables que acaben d'editar-se en l'obra titulada "Orquídia (1974-2018)".
Acompanyat d'una miqueta de música de la fantàstica parella, David Martínez a la trompeta i Luís Ramos al piano.

 
 
Jo, per la meua part, he triat el poema que dóna nom al poemari. 

ORQUÍDIA
Si floreixen orquídies te'n faré un ram sencer,
perquè pugues comprendre els seus perfums inhòspits.
Serva l'amor dels dies estrangers que ara passen
en mars de quietud! Exalta el teu valor
fins a espais de proesa, fes plenitud solar!
Així algun dia net serem mes purs i lliures.