OVIDIEJANT (8)

El desesperat.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Un xic pobre ´soc.
Un xec mancaria,
solució de tot.
Un hom sense res
un ham necessita
abans que res més.
Em manca un pis.
No puc donar un pas.
Tinc que moure un plet
si vull menjar un plat.
A la "tasca" un vas
fa que em diguen: Ves!
i si vull ser gras
he de menjar gat.
Per a mi és un goig
menjar un poc de guix.
Fins i tot un vet
ja se'm torna mut.
I em troben tan groc
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
en comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.
Tot aixó, jo crec,
que ho apanya un crac!
No m'espere més,
agafe un trabuc
i em foto a fer el ruc
per allà on puc.
Trec, trac, truc.


,

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS A L'OVIDI MONTLLOR

 

ROSA DE NIT

A Ovidi Montllor

oïes forrellats els passos rituals

veies per la finestra la dona amb la cistella

tancat amb pany i clau no sap el dia l'any

vas i véns vas i véns escoltes febrilment

vas amb ells et pregunten no saps de què t'acusen

el llum sobre el cervell no veies les parets

encara ha de seguir sempre hi ha una altra nit

els interrogatoris el fum dels crematoris

molt t'ha costat guanyar un dia el pa

arribaves a casa et pregunten què et passa

el silenci creixia com una teranyina

a la foscor guaitaves negre vol d'unes ales

abandonat de tots a aquell indigne afront

et guanyaves un sou que cobraves amb mort

ja no podies més i tornes novament

camines per la nit veus com dormen els fills

sols la muller com tu no tanca mai els ulls

tens els ulls arrapats no et sents caure la sang

no tornaràs a escriure clars versos d'altres dies

si et trobava el veí et trobava envellit

aquell t'han acusat no saps bé t'han datat

aquell aquell aquell mussiten pel carrer

però el poble va amb tu afamegat trist nu

si et judiquen a tu judicaran un poble

poble no puc fer res et demanaven més

aquelles nits el poble cul en terra fent rotle

ho recordes recordes un per un tots els pobles

els versos els camins creuant sempre la nit

poble no puc fer res però et demanen més

per damunt les guitarres creixien les paraules

poble meu poble meu qui t'ha vist i qui et veu

però el poble alenava el poble alena encara

la saviesa antiga del poble ho intuïa

sap ben bé el que ha passat et temptava l'arrap

tu sents créixer després el fosc silenci espés

et posen dones olis amb amor i creix l'odi

els qui l'odi han sembrat després el colliran

jo sóc un entre tants tots t'ho han recordat

poble amb el poble esperes confies perseveres

un entre tants ho canten les veus i les guitarres

un entre tants la pena l'amor a boca plena

tots anaven cantant jo sóc un entre tants

un entre tants com fan l'amor i fan el pa

un entre tants com naixen creixen pateixen passen

jo sóc un entre tants tots passarem de llarg

de sobte en veus del poble reviuran certes coses

unes poques paraules elementals i clares

un amor un camí una rosa un destí

Vicent Andrés Estellés. Les pedres de l'àmfora. Obra completa 2.Edicions 3i4. Tercera edició any: març 1999 

REMINISCÈNCIES BAIXAULIANES

De Fix sorprenia, sobretot, la quietud, una quietud no del tot involuntària. B el descobrí alguna volta gesticulant amb els braços, exigint alguna cosa. Que el posaren de cara la paret, per exemple[...]només volia primers plans llisos[...]Preferia les parets. Blanques, o quasi blanques, nues, buides[...].

Una vesprada B eixí al terrat de casa i trobà les tovalles de la taula del menjador en terra. Blanques de cotó, les havia llavat i estès i encara no s'havien eixugat. Potser no les havia pinçat bé, el cas és que el fort vent les havia fet caure. B les tornà a estendre, afermant millor les pinces, i descobrí que la tela s'havia tacat ací i allà amb ombres de pols. L'aire n'esculpia formes voluptuoses, efímeres[...]Abans que es fera fosc, B tornà al terrat. La tela a penes es movia. B va seure en una hamaca de tec i en contemplà, llargament, les taques de pols sobre el blanc[...]

Ja no estenia les tovalles. Havia canviat de mètode. Ara es gitava en terra, boca amunt, sobre el matalàs de plàstic plegable que havia usat per als exercicis de rehabilitació. El cel variava molt més que les tovalles, era més viu, més apte per a fugacitats, més obert a l'imprevisible. I no donava feina: ni plegar, ni desplegar, ni rentar. Cada vespre s'hi ajeia i contemplava el núvols, el vol dels ocells i dels avions, els tons del firmament.

Extret de La cinquena planta. Manuel Baixauli.Proa, 2014.

Els darrers dies d'aquest mes d'agost, en què per causa de la baixada de temperatura ve més poca gent que de costum a la piscina, no tinc amb qui xarrar, i per això, l'estona, mentre isc de l'aigua i m'eixugue, abans d'anar-me'n cap a casa, estirada en l'hamaca, m'entretinc mirant un xicotet retall de cel. En això faig com que prenc el sol, l'únic, tot i la posició d'estirada; encara que la part del cos que expose a la radiació solar només són els peus, protegida per la minsa ombra d'un edifici adjacent; i així, de panxa enlaire com estic, aquest xicotet bocí de cel dóna molt de joc per descobrir cada dia aquest immens fresc que es va movent de diferents maneres com un calidoscopi; uns dies, són els núvols, cadascun amb noms i cognoms diferents, encara que el nom no fa la forma, perden importància i la guanyen en assolir les més estranyes formes mentre es fan i es desfan, i jo jugant en l'imaginari de les mil i una aparença; altres, un cel net, com una patena, amb blaus que canvien segons la direcció del vent; tot i que després de la refrescada dels darrers dies, el cel és extremadament blau, d'una blavor potent, que contrasta amb el color d'uns àlbers platejats (populus alba), que la meua mirada comparteix quan, des de la meua immòbil panoràmica, entropesse amb l'àpex final de les seues siluetes allargassades. Una vista que em sedueix d'allò més, molt més que llegir o escoltar música, almenys pel que fa al lloc, abans em portava un llibre, però mai no vaig poder passar de la lectura d'uns pocs renglons, sempre hi havia algun banyista que m'interrompia la lectura. El cas és que, els àlbers me'ls mire com un poc meus. En realitat són fills dels que vam plantar al jardí de casa nostra, que per raó de l'alçada i la proximitat a la casa els vam haver de tallar al cap d'uns pocs anys. Aquestos plançons amb molt més espai han assolit la mida respectable que se'ls preveia, i actualment són visibles des de ben lluny. Però aquesta escena tan particular no seria res si no anara aparellada amb una altra molt més singular; i és que, encara no mou la brisa, per imperceptible que siga, les primeres en adonar-se són les fulles que de seguida tremolen, originant un fregadís com si conversaren, tot mostrant la seua part més blanca que els dies assolellats, com ara, semblen llumenetes fetes d'espillets com garlandes nadalenques. 

 

Això ho estic veient aquestos dies, però cada any, des d'en fa un grapat, mire el mateix espectacle; aquest contrast em fascina i mentrestant passen els minuts, ja m'he eixugat i me'n vaig cap a casa. 

 

Les fulles

Vaig contemplar els salzes murmuradors; vaig sentir els embats incessants del vent incansable; [...] però sobretot els salzes: continuaven xerrant i parlant entre ells interminablement, rient una mica, cridant amb estridència, de vegades sospirant: [...] Vaig observar com es movien aqueferats alhora, com sacsejaven estranyament els grans caps espessos, com giraven els milers de fulles fins i tot quan no bufava el vent. 

 

Algernon Blackwood. (2007). Els salzes: Els millors contes de terror.Traducció, selecció i presentació de Joan Solé. Columna ed.

Una tímida girafa vigila l’intrús arrambada a la nua fractalitat de la fronda d’un arbre. 

 

Jorge Wagensberg. Bé trobat. Mètode núm. 71.

Llavors, en un punt indeterminat, però fora del casal de la baronessa, es produí una crispació inexplicable, un feix d’aire aïradament comprimit, que deixava estries radials, impalpables, com sospirs o lamentacions en el moment  precís de llur naixença, morts a penes la gravitació s’insinuava. Un trèmolo difús recorria o s’agitava en una esfera ideal que no tenia existència concreta, es propagada i, com sempre desapareixia [...]

De cop, el brancatge dels garrofers, impel·lit per un ressort especial, féu desaparèixer molt hàbilment l’escena. Únicament quedà el tremolo de les fulles i la visió, en la llunyania, del campanar de Vimbodí.

Joan Perucho (2010). Les històries naturals. Ed. 62

No tremolen de por.  

Ni tremolen de fred.

El fullatge d’arbres i arbustos

que envolta la casa i,

amatent l’acubi-la,

tot saludant matins

de primaveres i estius.

Així, cada dia.

Cada matí és així.

No fa vent.   

Ni mou ventim.

Només    

un fràgil mormoleig

tempta la xerradissa  

els matins de cada dia.

Tremolen les fulles.

Hi són.

Les fulles tremolen.

Hi estan.    

Murmuren... baixet.  

No fa vent.   

Ni mou ventim.

La tardor

engega llumins     

i escampa missatges.

Tot de coloraines.

Catifes.

Tremolen les fulles.

Hi són.

Les fulles tremolen.

Hi estan.    

Murmuren... baixet.  

No fa vent.  

Ni mou ventim.

L’hivern

els branquillons despulla,

i enlaire deixa

monyons arrambats

que remenen la cua,

feliços

de l’encontre.

Tremolen les fulles.

Hi són.

Les fulles tremolen.

Hi estan.    

Murmuren... baixet.  

Volves de missatges.

Pamflets de neu.

Aleteig sense ales.

(inèdit)

OVIDIEJANT (7)

El diluvi.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

En Joan s'ha suïcidat!
No es preocupe, senyora,
Això ja sol passar.
Han robat el meu Banc!
No es preocupe, senyora!,
Això ja sol passar.
Una bomba al carrer!
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
El món s'està tornant boig!
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc.
No es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
I tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i…
i més, senyora, i més.
Vosté d'això no es sap res.
No és jove i té molts diners.

Del disc Un entre tants.

Lletra de Convit a la VI Festa Estellés 2015

Ja falta poc per a commemorar l'aniversari del nostre poeta més preuat i vindicat del segle passat:Vicent Andrés Estellés. Això serà el 4 de setembre; mentrestant molts pobles ja s'han sumat a l'esdeveniment, per això si voleu saber més entreu a la pàgina web.

 

LLETRA DE CONVIT A LA VI FESTA ESTELLÉS 2015

Lletra de Convit de 2015

per a celebrar la VI Festa Estellés

Alginet, 16 de juliol de 2015
Estimats amics i amigues:
   
    Com fem ja d'habitud per aquestes dates del mes de juliol, us escrivim per a animar-vos a organitzar i celebrar, una vegada més, la Festa Estellés, que dediquem al nostre gran poeta, festa que sol tindre lloc a partir del 4 de setembre, data de la naixença d'aquell home de Burjassot que feia versos.
    La Festa va començar el 2010 i enguany complirà la seua sisena edició. Des de l'inici de la seua trajectòria, el nombre de gent que la celebra no ha deixat de créixer. Segons les nostres dades, si en el 2013 tingué lloc a 59 llocs diferents, en el 2014 ho féu en 69 pobles i ciutats, 1

 
AGRES, ALACANT, ALAQUÀS, ALBALAT DE LA RIBERA, ALBUIXEC, ALCÀNTERA DE XÚQUER, ALCOI, L'ALCÚDIA, ALDAIA, ALFARB, ALGINET, ANTELLA, ALZIRA, BENIMACLET, BARCELONA, BENAGUASIL,  BENIFAIÓ, BENIGÀNIM, BENIMACLET, BENIMODO, BENISSA, BÉTERA, BONREPÒS I MIRAMBELL, BORRIANA, BURJASSOT, CARLET, CASTELLÓ DE LA RIBERA, CORBERA, CORK (Irlanda), DÉNIA, EIVISSA, ELX, FOIOS, El FORCALL, GANDIA, MASSALFASSAR, MELIANA, MONTSERRAT, OLIVA, PAIPORTA, PATERNA, PEDREGUER, PICANYA, POBLA DE VALLBONA, PUÇOL, EL PUIG, QUART DE POBLET, REAL, REAL DE GANDIA, ROCAFORT, SAGUNT, SANT JOAN D'ALACANT, SANT VICENT DEL RASPEIG, SEDAVI, SILLA, SIMAT DE LA VALLDIGNA, SOLLANA, TAVERNES BLANQUES, TAVERNES DE LA VALLDIGNA, TORRENT, TORRELLÓ, VALÈNCIA (Societat Coral el Micalet), VALÈNCIA (Ca Revolta), LA VILA JOIOSA, XÀBIA, XALÓ, XÀTIVA, XIRIVELLA, XIXONA.

 
    Sembla que enguany estem de bon any, perquè els resultats de les eleccions celebrades el 24 de maig passat ens auguren la merescuda esperança en un futur millor per al País Valencià, en què molts de nosaltres haurem de col·laborar, des de l'acció o des de la crítica eficaç; perquè hi ha molt a fer. 

 
    També voldríem repetir-vos el suggeriment que ja us vam fer l'any passat. I és que per tal de donar més diversitat a l’acte podríeu, en la primera part, llegir poemes d’altres poetes, preferiblement de poetes en la nostra llengua, i la segona i última dedicar-la a Vicent Andrés Estellés. Com també demanar-vos que ens envieu les dates de celebració —per tindre’n constància— i els cartells i les imatges de la 6a FESTA 2015 en format jpg, a:

 

 
 jlozanolerma@gmail.com 

 
Així, publicarem tot allò que ens arribe a blog Festa Estellés 

 
http://festaestelles.blogspot.com.es

 
Afectuosament,

 
Josep Lozano i Àlan Greus

OVIDIEJANT (6)

Aquest estiu en què la calor m'ha deixat aixafada, feta una cataplasma, m'he permès anar escoltant algunes de les cançons més antigues de l'Ovidi que desconeixia. La majoria corresponen als primers discs que va gravar, sembla que no hi ha imatges d'elles com es veu en les gravacions que es poden trobar per la xarxa. Però no passa res, si no se li veu la cara, amb la seua veu, inconfusible, en tinc prou per imaginar-me'l.

Ell.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

Amb pas senzill,
gasta el terra i sabates
que paga ell.
Còmode o no,
gasta autobús a dojo,
que paga ell.
Amb gran esforç,
gasta el seu cos vuit hores,
que paga ell.
Amb desesperació,
s'entrompa amb vi,
de vegades,
que paga ell.
Amb gran plaer,
fa l'amor amb la dona
que estima ell
-o potser no l'estima-
llavors ja podem dir:
Que paga ell.
Li paguen el cervell,
li paguen la paraula,
fins això, ves quin cas!,
no ho cobra ell.
Qui són, doncs,
els qui cobren
tot el que és d'ell?
Ni això no sap.
I ho paga ell.

OVIDIEJANT (5)

Sol d'Estiu.

Lletra i Música : Ovidi Montllor

L'estiu,
el mar,
el sol
i tu.
més prompte que mai,
és estiu, som joves,
ens agrada el mar.
Sortim al carrer
l'autobús no ve,
quan vol venir, ve.
Però...
L'estiu...
Comença el suar,
però anem al mar,
un damunt de l'altre,
però sense estimar.
Trepitjada al peu,
cop de colze al pit,
quan baixes de "bus",
ja estàs mig pansit.
Però...
L'estiu....
Vas a l'estació,
veus animació,
tanta que en l'espera,
perds fins la raó.
Si és dia de sort,
potser l'endevines,
si no tens el dia,
al mar tu no dines.
Fas un bany si pots,
si no pots et fots.
I cap a caseta
amb el tren de tots.
De tots pels qui el tren
és la salvació,
de passar un dia
sense obligació.
I...
L'estiu...
Arribes cansat,
no saps que ha passat,
beus un got de llet.
La llet s'ha tallat.
Has d'anar a dormir,
demà ve el patir,
i et faràs ben negre
de treball, cantant:
L'estiu...
i l'estiu i el mar
el disfrutaran
aquells que a tu et paguen
per anar a treballar.
I el sol no el veuràs,
i prou sort tindràs,
si tens l'estimada
al teu matalàs.
Per tant...
Ni estiu,
ni mar,
ni sol,
i tururú.