Aquest estiu en què la calor m'ha deixat aixafada, feta una cataplasma, m'he permès anar escoltant algunes de les cançons més antigues de l'Ovidi que desconeixia. La majoria corresponen als primers discs que va gravar, sembla que no hi ha imatges d'elles com es veu en les gravacions que es poden trobar per la xarxa. Però no passa res, si no se li veu la cara, amb la seua veu, inconfusible, en tinc prou per imaginar-me'l.
Ell.
Lletra i Música : Ovidi Montllor
Amb pas senzill,
gasta el terra i sabates
que paga ell.
Còmode o no,
gasta autobús a dojo,
que paga ell.
Amb gran esforç,
gasta el seu cos vuit hores,
que paga ell.
Amb desesperació,
s'entrompa amb vi,
de vegades,
que paga ell.
Amb gran plaer,
fa l'amor amb la dona
que estima ell
-o potser no l'estima-
llavors ja podem dir:
Que paga ell.
Li paguen el cervell,
li paguen la paraula,
fins això, ves quin cas!,
no ho cobra ell.
Qui són, doncs,
els qui cobren
tot el que és d'ell?
Ni això no sap.
I ho paga ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada