OMBRES
Les velles dones del capvespre, criden
apropant-se feixugues pels cantons
on l’aire dorm i jeu
cobert de pols tendríssima.
Amb els cànters antics
plens de set, venen.
Amb les paraules
nascudes mortes, amb el vidre
que es trenca al fons dels ulls
en mil punxes desfetes.
Les velles dones del capvespre, arriben
amb vestits de difunts encara tebis.
Boques a mig somriure o pedra a mig badar-se,
ens acomiaden des de lluny.
La cendra
que són, amuntegada, aguarda.
Cendra purificada per més foc, la cendra
per sempre consumida i consumint-se.
(Boscs remotíssims que es desfan
sota els dits,
i la flairor a fum dels arbres jóvens
penjada pel coll de la nit veïnera.)
Les velles dones del capvespre, mudes,
ens assenyalen
a l’aguait, amagades en la llum definitiva
on no arriben els ulls, on la mà estesa
és estranger perdut
colpejant portes closes
d’una ciutat deserta, clausurada a la veu.
Les velles dones del capvespre.
Maria Beneyto. Vidre ferit de sang (1977) dins Poesia. Edicions Alfons el Magnànim, 1997
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada