EL
GAUDI DE MIRAR
Fa uns
dies que la làmina del cavall del temps que em va regalar Manuel Baixauli ja
està emmarcada i col·locada al capdamunt del moble dels CD, més o menys a
l’altura on anirà penjada el dia que em decidisca a fer-ho —a l’estiu fa peresa
de fer cap feina que no siga indispensable—. De moment, només la mire, mentre observe
minuciosament els detalls del dibuix que no havia pogut fer fins ara. Estava guardada
dins d’una carpeta lligada amb vetes d’un roig fosc del mateix color amb què
està fet el dibuix. Aquell dia que ens vam veure a Sueca, jo duia uns llibres
per a donar-li, La història social de la cultura d’Arnold Hauser,
ell a canvi em va regalar aquesta làmina del cavall, abans però la va treure i
me la va ensenyar, de seguida vaig reconèixer les seues formes estilitzades i
deformades, en què predominen els verds, els ocres i els roigs ataronjats. Quan vaig arribar a casa, la vaig
tornar a treure i la vaig mirar amb més deteniment. Des d’aleshores l’he treta
de tant en tant per tornar-la a mirar. Fins que, fa no res, em vaig decidir per
fi a dur-la a emmarcar. Ara, però des que la tinc col·locada allà dalt l’he
poguda observar amb més deteniment. De fet, des de fa uns quants dies m’assec
en la butaca per les vesprades, i m’estic mirant-la una estona, i així poder
copsar que ha volgut expressar l’autor al fer el dibuix, i quina relació té amb
la frase que encapçala la carpeta. Perquè les frases que Baixauli hi escriu a
sota dels dibuixos tenen un valor afegit que pretenen fer pensar a qui els
mira. I mentre mire la làmina m’imagine a aquells que es gasten grans fortunes
en l’adquisició d’obres d’art valuosíssimes per poder tindre’ls ben a prop i
poder-les mirar tantes vegades com vulguen. Veus!, ja no els envege, la meua mirada ja pot gaudir-ne també de la contemplació d'una obra d'art.
El
cavall del temps, avança al galop
El
cavall del temps, avança al galop:
corre,
amic, corre!
mantén
les pulsacions del metrònom
del
compàs de quatre temps:
un,
dos, tres i pausa;
un,
dos, tres i pausa
fins
que arribes al destí.
El
cavall del temps, avança al galop:
et
pregue no vages al trot
ni
faces el pas de passeig,
al galop, amic meu!
avança
per prats i boscúries,
per
caminals de terra i de pedra,
per
muntanyes i rierols,
per
carreteres d’asfalt de segona,
per
carrerons estrets de poble,
per
carrers amples de ciutat.
El
cavall del temps, avança al galop:
des de
la tendra primavera
al
tòrrid sol estiuenc;
des de
l’abundosa tardor
que
ens ha de proveir l’hivern.
El
cavall del temps, avança al galop:
amb la
força que li permeten les potes,
amb la
crinera solcada al vent,
amb el
cap amagrit per la inèrcia,
amb la
cua guiant el camí.
A
Manuel Baixauli
