dimecres, 25 de juliol del 2018

POESIA, A GRAPATS! (3)


Un matí de divendres, de fa unes quantes setmanes, vaig trobar-me pels carrers de Castelló de Rugat, Rosa Maria. Realment sé molt poc d'ella i del marit, Pep, però com que portem molt de temps coincidint en moltes activitats, vam començar saludant-nos i hem acabat per fer llargues converses cada vegada que ens trobem que, qui sap, com acabaran. Doncs, passa que, em va comentar que aquella vesprada hi havia, en la Casa de la Cultura, un recital de poesia amb dos poetes: Mercè Claramunt i Ramon Guillem. Vaja!, vaig pensar, això no m'ho puc perdre. A l'hora orada, les huit en punt, entràvem en la Sala Concepción Arenal, unes antigues escoles, reconvertides en un espai multicultural que reuneix a més de la biblioteca, unes quantes sales reservades per a múltiples activitats. 

A Ramon Guillem, jo ja el coneixia, per alguna altra presentació i per l'abundant obra publicada. En canvi, Mercè Claramunt era una desconeguda que, tot s'ha de dir, ens va deixar impressionats al poc públic que vam assistir. Però, això poc importa, ja que els qui estàvem vam gaudir de valent escoltant els poemes que ens van anar llegint.  

Sembla que Ramon Guillem i Mercè Claramunt han fet parella artística en algunes presentacions i pel que sembla en vindran més. Sincerament, el maridatge funciona com no vos podeu imaginar. 

La sorpresa va ser quan els darrer més de juny, Mercè Claramunt va ser una de les guanyadores dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians del 2018 en aquest poemari.    

2



Esdevinc temps i done temps al temps

com un onatge continu i latent.

I torne ara caminada serena

per espai nus, com del res al no-res.



Esdevinc  aire, a ple aire m'enlaire

goig no sotmès, sortós polsim al vent.

I en sóc des d'ara drecera a cel obert.

Remunte vol, com de l'alt al més alt.



Esdevinc  arbre, arbrissó de l'arbreda

gaire ombrejada pel fullam generós.

I em sent des d'ara, rierol cap al mar

Nu que navega més enllà d'horitzons.



Em sé bri d'herba, esdevinc  i no sóc

sendera arrecerada, glaçat el cor,

que el raig de sol

simplement

em fon.


 

OFFERTORIUM



Sol, amagat al racó

més recondit de la casa,

de la torre distant has sentit

la veu sobtada d'una campana,

un batec orb

que amb les pluges carina,      

com un martelleig esberlant

els ossos de la nit.

I has alçat els ulls

d'aquell aiguafort que la vida

en el llibre explicava: la fulla

en l'aigua, l'empremta d'un llavi,

tot herba, en la pell,

les muralles caigudes, els canons,

pel rovell, en silenci,

versos

d'una terra indefensa.



Amic de l'esquerda en el sol,

de la neu inútil, del camins

ofegats en la brolla àvida

i de les sobralles del voltor,

per tu és aquest buit finíssim,

aquesta marjal insalubre,

aquesta humitat que traspuen

les caves fondes on l'ànima

s'emmagatzema.

Sense tu, sense la teua platja

on, recercant, acoten les barques,

¿quin sentit tindrien tantes paraules?



Potser només

el del sabó esmunyint-se.


Primera edició: Barcelona, ed. 62, abril de 1993.
Segona edició:. El Petit Editor, maig del 2017.





2 comentaris:

  1. Continua enviant-nos bona poesia, Mercè!
    Pilar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Pilar,que passes un bon estiu! Una abraçada,

      Elimina