ALS ESTIUS MORT DE SET I PERFUM DE GESMIL

La Torre Cantó amb grafits, i part de la pineda

Des de fa uns quants mesos la panoràmica que m'ofereix la vista que tinc a l'altra banda de la finestra ha canviat, i prou. Aquest nou enquadrament paisatgístic, tant s'hi val quina de les dues habitacions faig servir, comparteixen orientació: en una, hi ha la taula on deixe l'ordinador; en l'altra, de cara a la finestra, hi he col·locat el planxador, no és que estiga sempre planxant, però com que no hi ha habitació per aquest menester, és millor habilitar algun racó de la casa que no destorbe massa per deixar la roba neta abans de plegar-la i guardar-la o enfilar-se-la tal qual. La novetat comparteix tan la nova perspectiva cap enfora com la de l'espai perimetral interior, prou més ajustat. En definitiva tot nou: veïns, casa, paisatges, poble. Acostumada durant molts anys a un paisatge determinat he hagut de reorientar-me en aquest nova obertura a l'exterior i trobar d'on ve i cap on va el sol i els vents; hi ha dies que em trobe perduda i em ve al cap aquella dona ucraïnesa que, vaig veure, no fa molt, en un documental, la qual havent-la tret de sa casa després de l'accident de Txernòbil va preferir tornar-se'n al seu poble a pesar del perill que comportava habitar en aquella terra erma; no es va saber orientar en la nova població en la que va ser reubicada, i en la qual havia de viure la resta de la seua vida. A penes veig eixir el sol, només de reüll a l'estiu, tot i que cada dia de l'any el veig pondre's, unes estacions més amunt que altres, però sempre m'acomiada. Les serralades, de llevant a ponent, que delimiten la comarca de la vall d'Albaida, a hores d'ara em resulten poc familiars els seus contorns; tot i que, davant per davant, tinc l'Estret de les aigües, pas natural cap a la comarca de la Costera que deixa entreveure porcions de les serralades que hi ha més enllà, com un contínuum, que també hauré d'anar coneixent. Amb tants pobles com n'hi ha a la vall, des de la meua finestra només veig La Pobla del Duc i Benigànim que se m'apareixen com si foren un sol poble, i a poca distancia, a penes un cantonet, quatre cases, de Quatretonda. De més a prop, acubillant-se en l'envelliment mutu, els quatre murs que queden dempeus de la Torre Cantó i la pineda, fan front al sorollós trànsit que des que em reconec han suportat a causa del pas de la carretera cap a Gandia i les platges. 

La Torre Cantó i una part de la pineda que l'envolta.

Doncs bé, fa unes setmanes el quadre des de la finestra era nefast, demolidor; tot de fumeres. Incendis. La primera fumerola va començar un poc aponentada, de seguida vaig saber que venia des de Bolbait en la Canal de Navarrés. Al cap de poc girava cap a la dreta, direcció mestral, més fumeres que afectaven el terme de Carcaixent. Encara no havia conclòs el dia que Terrateig també s'afegia a la dissort.

Un altre incendi. En aquest cas es tracta d'una fàbrica de plàstics que va cremar fa uns quants dies en l'Olleria.

Primer van ser fumeroles que pujaven cap amunt, però al cap de no res es van formar grans nuvolades que ennegrien el cel i congriaven una bona tempesta. Mentrestant, una angoixa m'arribava al cor, que a poc a poc es convertia en dolor, frustració, ràbia. Per què, per què, per què, per què? Aleshores, davant la impotència m'he refugiat en uns versos que algú acabava de penjar al Twitter per tal de no caure en el desanim. Eren uns versos que Maria Josep Escrivà va escriure arran de l'incendi del Barranc d'Atanasi, que va des de Benicolet a Ròtova, La Safor, de fa uns anys, el 2011, per ser més exactes. M'he calmat una miqueta, he pensat que la natura és sàvia i el temps sabrà recuperar tot el que s'acaba de perdre, encara que cal posar una part de nosaltres, és a dir cuidar-la

Enllà del foc

Creix el temps com creix el verd.

Sega el verd el foc que passa,

igual que, en la nit, el gel

silenciós també passa.

Però creix cendra del foc

i la sega el camí cert.

Tan cert com que, enllà del foc,

sempre, sempre venç el verd.

 Maria Josep Escrivà. Serena barca. Edicions del buc

Ja era estiu quan es va encendre un de tants  barrancs, com darrerament  s'encenen. Com que no hi ha tronades, no podem culpar el llamp, així que l'únic culpable és l'home que pretén dominar la natura. Aquest cremat queda al costat d'una carretera i s'han afanyat a tallar el que resulta perillós: un pi ben gros i una carrasca al costat que ja està brotant. Un poc més amunt una altra carrasca no ha sofert la mateixa poda que l'anterior. En ambdós casos es veu que a pesar de la brutal sequera que patim han començat a brotar.

Davant la panoràmica que s'intueix, un socarrim de cap a peus. Mire davant mateix de casa, el solar que veig en aquests moments és eixut i sec. Aspre com no n'hi ha altre. Ni una sola taca que verdege. Encara no fa unes setmanes van passar una trituradora i ho van fer tot a bocinets. Només s'han salvat dos o tres arbres minsos, que fa la impressió que van eixir per si sols i com que sobresortien prou els va fer vergonya tallar-los, la resta, tot desfet i triturat. Els primers dies de la desfeta encara es percebia una miqueta de verdina, però ara ja és terra campa, arrapada, erma.

 

Que lluny queden les meues vistes panoràmiques i bucòliques de la casa d'Aiora des de qualsevol finestra: el magraner pel sur i el til·ler del cantó del garbí; el llorer, el pinsap, i l'olivera de menuda que en diuen al poble, al llevant; el pistatxer que ja es fa de veure a l'abric dels xiprers juntament amb el grèvol al nord; el perelloner, l'olivera, el ginjoler i l'enorme morera del veí, pel ponent.

L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA 

[...] la glòria del jardí[...]

David Jou 

1

I al bell mig d'aquelles dies, com un regal dels temps,

vaig trobar un jardí, el jardí d'un poeta

com una ampla finestra de bat a bat oberta

a un migjorn de colors encerclat de palmeres.

I al jardí que trobava el temps em féu jardins,

massissos de geranis on no deixar memòria,

on passar com les flors, l'una igual a les altres;

ara que el temps matava, l'ambició finia.

Fa uns anys per alguna raó que desconec se'ls en va passar, al consistori de l'ajuntament del Ràfol, triturar aquest solar abans de l'estiu, i aquell estiu una fesomia diferent ens va acompanyar, ja que, com passa en la natura, les plantes anaven florint seguint el ritme estacional. I allí sense que ningú ho sabera es va congriar la llavor d'una melonera d'Alger que, desenvolupada, va donar un meló. Érem a finals del mes de juny o principi de juliol que Joan Enric i Martina passejaven per entremig de l'herbassar, que van veure aquella mata amb el seu fruit, un melonet no més gran que una pilota de tennis, entre els dos, com un joc, van tapar el meló amb un grapat d'herba seca d'alguna de les plantes que ja havien acabat de florir. Saps que, va dir l'oncle a la neboda, anirem visitant-lo i veure'm com creix, i, si de cas el regarem per que puga arribar al cap, i així, si tot va bé, a finals de l'estiu tindrem un meló per menjar-nos-el. El cas és que quan van arribar les fortes calorades de l'estiu se'ns va oblidar a tots. I un dia cap a mitjan setembre, mentre fèiem una paella a la porta del garatge, Martina se'n va recordar d'aquell meló que, aquell dia havien tapat i protegit amb cura; després va vindre la calor, se'ls havia oblidat d'anar a visitar-lo com d'anar a regar-lo. S'haurà mort, van pensar, amb tantíssima calor com ha fet aquest estiu, i corrent corrent es van endinsar dins el terreny i es van posar a buscar aquella mata de meló d'Alger. Al cap de poc algú va dir, ací està. Ara eixim. I van aparèixer amb un esplèndid meló que posat a la bàscula pesava els seus bons huit o deu quilos. L'haurem d'encetar a veure que ix de dins. I ja que estem se l'haurem de menjar hui per a les postres. Si, si va dir Martina, contenta de veure com s'havia criat aquell meló enmig de l'herbassar, tot i no haver-lo regat en tot l'estiu.

Les dues primeres fotografies les he agafar prestades del blog de PASSA LA VIDA de Maria Josep Escrivà. En la segona es veuen unes mans que recol·loquen el meló amb cura i arribe a la maduració sense entrebancs. En canvi la darrera fotografia pertany a un dels molts bancals de melonar que es cultiven entre els termes de La Pobla del Duc i Benigànim que fan goig de veure.

I que direu que va eixir d'aquell meló d'Alger?. En clavar-li el ganivet per partir-lo, va cruixir i es va obrir per on va voler. De dintre va eixir una carn roja, perfumada, sucosa en extrem, i dolça com mai de la vida recordàvem haver tastat. El millor meló d'Alger. Tot sol s'havia espavilat per viure, per créixer, madurar i fer-nos gaudir d'aquella delícia sucosa. 

 

Ja més prop del silenci vaig mirar el jardí

un any darrere l'altre, lluminós, en silenci:

als estius mort de set i perfum de gesmil,

mosquits, dragons de nit, i de nit, les lluernes,


L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA dins Testament (Sonets de l'hort de les palmeres). Gaspar Jaén i Urban. Arola Edicions, 2012

Massa calor unes voltes, massa aigua altres, i el sol aplomat del migdia, colpeja els melons de més a les vores que esclafixen com una magrana, per aquest motiu solen protegir-los amb brosses que hi haja pels voltants.