diumenge, 5 de juny de 2016

A L'ENTORN DE LA CAMBRA. MIRADES LITERÀRIES

Era el darrer dimarts del curs de literatura. Feia un parell de setmanes que havent llegit El Gattopardo, l'Enric ens havia anat fent tot de comentaris sobre l'obra de Lampedusa. I, arribats el darrer dia vam comentar les semblances que tenia aquesta obra amb la de Vilallonga, Bearn o la Casa de les nines, escrites pels mateixos anys, tot i que l'obra de Vilallonga va ser editada molt abans que la de Lampedusa. Sobre aquesta novel·la ens va dir que no calia que la llegirem si no volíem, que ell només en faria alguns comentaris. Finalment, abans de donar per finalitzat el curs ens va dir si algú volia afegir alguna cosa més sobre aquestes dues obres. La veritat és que no era moment, ni ocasió per posar-se a dir res, però feia uns quants dies que mentre rellegia El Gattopardo vaig ensopegar amb un cert paràgraf que, d'ençà de llegir-lo, em rondava sense parar. Són només unes quantes línies cap al final de l'obra que diuen així 



«Només dues coses podien semblar fora de lloc: a l'extrem oposat del llit, quatre grans caixes de fusta pintades de verd, apilades i tancades amb cadenat; i al davant mateix de les caixes, a terra, una pell d'animal tota malmesa. Al visitant ingenu, doncs, una cambra com aquella li hauria arrancat un somriure, amb sort, davant la manifesta bondat i la cura que en tenia una vella soltera.
 
En canvi, per a un coneixedor dels fets, per a la Concetta, era un infern de memòries momificades. Les quatre caixes verdes contenien dotzenes de camises de dormir, enagos, bates, coixineres i llençols, acuradament separats en «bons» i «de cada dia»: l'aixovar de la Concetta, confeccionat en va cinquanta anys enrere; els cadenats no s'obrien mai per por que no sortissin dimonis gens convenients, i sota la ubiqua humitat palermitana la roba s'esgrogueïa i es desfeia, condemnada a no fer mai servei a ningú».



Un paràgraf que de seguida em va transportar cap a un altre allunyat en el temps, es tracta d'una de les quatre qüestions d'amor que Joan Francesc Mira va editar ja fa uns grapat d'anys, que mostra una situació similar, ací la protagonista, Marquesa, es mira les caixes amuntegades en la cambra amb uns ulls molt diferents, vegeu sinó, 
 

«Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325, i no un any o dos abans o després, podem suposar que el prior dels dominicans li la va enviar, amb els versos de la dedicatòria, com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys[...]Després, com que era el seu aniversari, l'envià per avisar que l'abadessa no dinaria al refectori amb la comunitat, que li portaren alguna cosa de la cuina, alguna cosa especial, i unes postres d'arrop i mató; en un petit rebost privat, a la mateixa cambra, guardava ametles torrades, pastissets de mel i una botella de vi dolç de Sicília, també tenia al costat del llit una arca gran d'aixovar amb la roba blanca, la que brodava de joveneta al castell de Montsoriu mentre esperava les noces remotes, i dues caixes de fusta de noguera contra la paret del gran tapis, damunt d'un banc, una caixa per a guardar els llibres i una altra per als papers i documents. Desà la Bíblia en la caixa més gran gran, fent companyia al trenta o quaranta volums de la seua biblioteca, llavors va obrir la petita i es quedà mirant els rotllos lligats amb cinta en un costat i en l'altre els plecs ordenats, els més antics tots de pell fina de vedella i alguns dels més recents, com ara les còpies dels processos, escrits en paper de Xàtiva, guardava pergamins i papers del vescomtat de Cabrera, còpies dels escassos plets de la seua família, el testament del pare, el seu propi contracte matrimonial, i la transcripció completa dels dos grans processos en vida del comte Ponç, el que es va obrir i es va tancar per l'estranya mort del fill, i el que va incoar el mateix rei contra Ponç per l'acusació d'obrar contra natura, què saben ells quina és la natura verdadera dels homes o les dones ni què vol dir obrar en contra o a favor : «Die veneris VIII idus augusti anno Domini MCCC undecimo in civitate Barchinone, etcètera, audienciam nostri Jacobi Dei gratia Regis Aragonum, etcètera, per famam et clamorem validum quam et quem diucius sine scandalo dissimulares non possemus vel sine peruculo tolerare...»[...]això diu el mal llatí judicial, que el rei d'Aragó ja no pot tolerar sense escàndol ni perill la fama i el clamor que li arribava que alguns homes del bisbat de Girona actuen amb aquella incontinència que va contra la natura i per la qual la ira de Déu cau damunt dels fills i cinc ciutats van ser consumides pel foc, quan el desig de Venus pren formes desviades i la passió busca i no sembla que busque. Si almenys el comte Ponç haguera tingut la virtut de la prudència, però no, ell era d'aquella raça de senyors antics que pensen que els seus actes no estan sotmesos a la llei dels mortals comuns, perquè tampoc no apareix que foren condemnats per cap tribunal els pecats dels reis i els patriarques de la Bíblia, ella també pensa que ningú té poder per a jutjar la seua forma d'amor i els seus actes, però han estat sempre actes delicats i secrets, no n'eixirà mai cap fama funesta ni clamor que arribe fins al bisbe o a l'orella del rei».


Dues veus narradores que ens mostren la mirada de dues dones a través de la seua pròpia mirada. Però des d'on miren aquestes dues dones? Quines diferències podem trobar en aquestes dues mirades.

Per començar diré que aquestes dues dones les trobem ben separades en el temps: la mirada d'una se'ns presenta instal·lada en un convent pels volts del segle XIV, de nom Marquesa, abadessa del convent de santa Clara, de Castelló d'Empúries, vescomtessa de Cabrera per naixement i herència, més endavant comtessa d'Empúries per matrimoni amb el comte Ponç, mort Dei gratia, ja fa prop d'una dotzena d'anys explica el narrador.

La mirada de l'altra, Concetta, es troba emplaçada en la seua cambra, una de les nombroses habitacions, en la vil·la de can Salina, en la Sicília de 1910.

Podem dir que la mirada d'aquestes dues dones, és d'edats molt semblants: coincideixen a dir-nos les veus narradores, d'una «Si el dia que Marquesa de Cabrera va rebre la Bíblia rimada era efectivament per la primavera de 1325[...]com un obsequi molt especial pel seu aniversari, setanta anys»; de l'altra «Les tres germanes ranejaven, qui més qui menys, a la setantena, i la Concetta no era pas la més gran».

Marquesa es mira les capses amb la recança que proporciona el fragment de temps viscut que contenen, una mirada que en ningun moment és de retret pels records que li comporten, simplement els reviu en veure els papers; en canvi Concetta se les mira i ni tan sols se li ha ocorregut mai obrir-les perquè contenen tot allò que anhelava i que no ha tingut. I ara, als setanta anys, ja ho dóna tot per perdut. Per això la roba s'esgrogueïa i es desfeia convertida en pols, auguri d'una mort pròxima i al mateix temps és una metàfora del que ens ha anat mostrant el narrador, la mort del món aristocràtic del protagonista don Fabrizio i al remat de tota la descendència.

Marquesa retirada en un convent del qual es l'abadessa després de la mort del marit Ponç, fa un repas dels esdeveniments que l'han marcada en la vida. Es pot dir que la seua vida està continguda dins d'aquestes capses que tant s'estima i coneix el contingut, en canvi no podem dir el mateix de Concetta, les caixes sempre tancades amb cadenat. En aquestes caixes han quedat reclosos els dimonis que ella mateixa va col·locar i tancar i al final de la vida espera que com ella moriran a dintre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada