dilluns, 21 de març de 2016

LA POESIA TAMBÉ CELEBRA ANIVERSARI

Els matins, com faig cada dia, me n'he anat a caminar. Enguany, la primavera no ve avançada com ha passat altres anys; per desgracia hem tingut abans de temps una primavera precoç, que va donar senyals de vida molt abans que li tocara, així hem vist com el desembre, gener i quasi tot el febrer ha sigut més calorós del normal, per contra el mes de març en què per raons de calendari comença la primavera, sembla que estem tenint un poc més de fred, i tot ha quedat una miqueta en suspens. Quan dic tot em refereix a les plantes en general, a la natura en estat salvatge. Però com anava dient, aquest matí me n'he anat a caminar, matinet, encara no eren les nou, el sol volia calfar, però hui el cel s'ha alçat tot de nuvolets que presagiaven un canvi, encara no sé quin potser aquest canvi. Pluja? però en l'ambient s'hi respirava alguna cosa diferent. De sobte m'he fixat que el camí, d'asfalt; un asfaltat nou de trinca, de la tardor passada, s'havien obert unes escletxes misterioses que no presagiaven res de bo. He anat resseguint-les perquè tot i veure les escletxes en principi no hi veia res, al cap d'unes quantes passes m'he trobat resolt aquest misteri. L'escalfor que dóna l'asfalt ha fet avançar unes diminutes plantes que no saben quin temps fa per fora. I en això que m'ha vingut al cap aquell relat de Maria Josep Escrivà amb què comença For Sale o 50 veus de la terra, alhora que escoltava la ressonant i potent veu del narrador, Salvador Bolufer, que deia així


"Hi havia una vegada un home, alt i bru, i de posat una mica decantat cap endavant, que pretenia desfer-se, amb un puntelló, del rebrot inesperat que havia nascut de la soca segada d'una figuera, en aquell moment recoberta de gespa al centre d'un jardí, però en altres temps soca ferma d'on partia una figuera de corral, ufanosa d'ombra i fruits.[...]Dos mesos després de l'inici d'aquesta història de l'home alt i bru, i del seu gest de revenja contra el rebrot inesperat de la figuera, aquest mateix home es disposa, com quasi tots els dies abans de fer la migdiada sobre la gespa, a refrescar-se a la dutxa del jardí. I de sobte, entre el trencadís blau que cobreix el terra per on discorre l'aigua, en aquell pendent inapreciable cap al buit absolut de l'albelló, descobreix la punteta erta d'algun vegetal que reclama aire des de entranyes fosques de la terra"











TERRA LLIURE

Perquè era verda i encara pot ser verda.
Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.
Perquè era una i encara pot ser una.
Perquè és cançó d'un mar sense memòria.
Perquè era clara i neta i no sabia
dir paraules de parla estrangera.
Perquè és batec a les goles incendiades.
Perquè era nostra i encara pot ser nostra.
Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.
Perquè era blat i gavina en el matí.
Perquè ens la volen morir com si fos núvol.
Perquè encara naix fills amb alegria 
de saber-se-la en la pell i la batalla.




Les imatges són meues fetes a peu de l'escrit de més amunt que he aprofitat per a celebrar el Dia mundial de la poesia que enguany ha recaigut en la poeta Olga Xirinacs     

 

 

Preneu les roses

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta


2 comentaris:

  1. Ai, que guapet! I quins records entranyables, el For sale... M'encanten les fotos. Crec que ho hem comentat en alguna altra ocasió, com m'emociona veure en quines condicions extremes es procuren les plantes la seua supervivència. Tinc una carpeta a l'ordinador que es diu "Plantes in extremis", com aquestes teues.

    Bona primavera, que ens arriba, afortunadament, amb pluja, i això sempre és un bon presagi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Anava caminant i de sobte en veure eixes plantetes que volien treure el cap me'n vaig recordar de les teues paraules amb la veu de l'amic Bolufer. Són molt boniques. I a més cal dir que el canvi de temps que vaig pressentir en aquell moment s'ha vist acomplit amb la pluja. Benvinguda la pluja. Una abraçada,

      Elimina