dissabte, 8 de març de 2014

DONA, MARE I UN GRAPAT DE COSES

Divendres de la setmana passada, 28 de febrer, com tots els anys vam celebrar el sopar dels socis i col·laboradors de l'IEVA, i com cada any es va donar el premi fer comarca que l'assemblea anual de l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida escull entre persones o entitats que han destacat per seu dinamisme envers la comarca. Enguany, el premi l'han rebut el Col·lectiu de Dones Malva tant pel que aglutinen com per que compleixen vint anys d'existència, i des d'on han anat fent un grapat de coses al llarg d'aquestos anys. Coneixia aquesta col·lectiu de fa temps, però mai se m'havia ocorregut comprovar que feien fins que aquestos dies he estat tafanejant per la seua pàgina web. 

Remenant calaixos m'he trobat aquestes preciocitats de ganxet que al llarg dels anys m'han regalat i que he anat guardant. Uns agarradors que la tia Maria feia a tots els nebots,  amics dels nebots i resta de la família.  
Una altres agarradors que la veïna Mercedes, que passa els hiverns en Barcelona i els estius als poble,  ens ha fet a tots els veïns del barri on vivim.




Un pot de ganxet per posar les culleretes del cafè amb un pot de vidre de iogurt, un altre  per embolicar una pastilla de sabó que vaig rebre a canvi de regalar un ordinador i posar en servei.



  Ho aprofite, hui, Dia de la Dona per felicitar-les amb uns versos de Teresa Pascual que des que els vaig llegir torne de tant en tant perquè em suggereixen moltes coses. En aquest moment aquestos versos són un homenatge a totes les mares que ens han precedit.


L'OBLIT NO ARRIBA A TOTES LES ESTANCES

L'oblit no arriba a totes les estances
i en elles, mare, vas guardar la por
creient que els teus fils mai la trobarien,
i hui que em veig servint-me dels teus gestos,
que el meu horror se sembla tant al teu,
que puc, com tu, sofrir que els ulls es perden,
oberts, cansats, i vells de repetir-se,
sé que en secret i quan ningú mirava
ens deixares les claus al replanell.

Curricullum Vitae
Eumo i Cafè Central, Barcelona, 1996.

Una funda per guardar el  paquet de mocadors de paper que la tia Vicentica sempre tenia a punt per regalar en qualsevol compromís que se li presentara.

  
I finalment, la meua modesta aportació de ganxet. Unes flors diminutes que vaig fent amb tota classe de materials que trobe per davant i vaig  penjant-les per les finestres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada