La pau. I amb veus que riuen signaria
després de demanar la pau encara
una vegada i una altra. Cridaria
negant l’ahir, cremant els límits. Ara.
Potser els rats-penats que ixen del vespre
tanquen l’ara mateix voltant. La mida
del record refusat que ompli el capvespre
no diu la veritat ni la mentida.
Amics meus de tristor, ací un somriure
i una abraçada en aquest jorn, per lliure.
És de nit i ja el pa està a punt de coure.
Adeu-siau, que és fa tard i vol ploure.
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa dins Poesia (1952-1993). Edicions Alfons el Magnànim. 1997.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada