ALBAT
(A Vicent Andrés Estellés, en la mort
de la seua primera filla)
La sang et va trencar la somnolència
de quan dormies somnis sense mida.
Claror d’un sol que és mort en altra vida
a la teua foscúria era presència
i ets ara gel de llum, reminiscència,
reminiscència freda i engrenyida
d’un caliu, d’una veu que ja no crida,
d’un cor tancat petit fins a l’absència.
Ací resta l’amor, l’alè, l’estona
a penes, d’una vida sense centre
i la pluja a la tarda i a la dona.
Tu ets ja als llimbs, on no hi ha sang que entre
a desvetllar-te, i l’alba t’acarona
al claustre d’una mare sense ventre.
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa (1993) dins Poesia. Edicions Alfons El Magnànim.1997.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada