Cançó
de la lluna
La
lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!
dimarts, 31 de desembre del 2024
Cent anys d'Estellés ( 18 )
Adéu a l'any amb un cert estranyament
Vaig anar a l’espectacle de l’Homenatge a la paraula que enguany complia el vint-i-vuité anys que organitza el CEIC de Gandia.
L’acte principal girava al voltant del poeta Vicent Andrés Estellés en el
centenari del seu naixement, però també s’homenatjava Jordi de sant Jordi (finals
S. XIV-1424), Joan Salvat Papasseit (1894-1924) i María Ibars (1892-1965).
Amb tots ells acomiade l'any 2024 tot esperant que el 2025 continue amb la mateixa il·lusió i ganes de fer moltes coses com fins ara.
És veritat que enguany s'ha commemorat el centenari del naixement de Vicent Andrés Estellés, però també és veritat que la poesia de Vicent Andrés Estellés mai no s'acaba. Així que els seus versos perduraran per sempre. Sempre hi trobarem un vers que ens sacsejarà, que ens emocionarà.
Hòmens d'ordre
vigilen de reüll el que escrius,
els hòmens que
s'han fet grossos en la postguerra.
Hem pecat per
això, perquè no se'ns deixava
existir
plenament, amar-nos plenament
amb aquell
impudor que la vida demana,
aquell amor
capaç de fondre tots els ploms,
rebentar les
perilles, deixar el món a les fosques.
Raimon va musicar poemes dels nostres poetes més emblemàtics, però més desconeguts entre els quals Jordi de sant Jordi. Guarde molt especialment un disc de vinil com un tresor. Va ser el meu primer contacte amb la poesia d'aquest poeta, amb la sorpresa afegida que en la nostra llengua també hi havia grans poetes que desconeixíem.
PRESONER
"Deserts
d'amichs, de bens e de senyor,
en estrany loch
y en stranya contrada,
luny de tot be,
fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e
pensa caytivada,
me trop del tot
en mal poder sotsmes;
no vey algu que
de me s'aja cura,
e soy guardats,
enclos, ferrats e pres,
de que·n fau
grat a ma trista ventura.
Eu hay vist
temps que no·m plasia res,
ara·m content
de ço qui·m fay tristura,
e los grillons
laugers ara preu mes
qu'en lo passat
la bella brodadura.
Ffortuna vey
qu'a mostrat son voler
sus me, volent
qu'en tal punt vengut sia;
però no·m cur,
pus ay fayt mon dever
ab tots los
bons que·m trob en companyia.
Car prench
conort de com suy presoner
per mon senyor,
servint tant com podia,
d'armes sobrat
e per major poder,
no per defaut
gens de cavalleria.
E prench conort
quan no puch conquerir
haver en res
sens que treball no senta,
mas d'altra
part cuyt de tristor morir
com vey que·l
mon del revers se contenta.
Tots aquests
mals no·m son res de soffrir
en esguart d'u
qui al cor me destenta
e·m fay tot
jorn d'esperança partir,
com no vey res
que·ns avans d'una spenta
en acunçar
nostre desliuramen,
e mes que vey
ço que·ns demana Sforça,
que no sofir
algu rahonamen,
de que langueix
ma virtut e ma força.
Per que no say
ni vey res al presen
que·m puixe dar
en valor d'una scorça,
mas Deu tot
sol, de qui prench fundamen
e de qui fiu,
hi 'b qui mon cor c'esforça;
e d'altra part
del bon rey liberal,
qui·m socorrech
per gentilesa granda:
lo qui·ns ha
mes del tot en aquest mal,
qu'ell me·n
traura, car soy jus sa comanda.
Reys virtuos,
mon senyor natural,
tots al presen
no us fem altra demanda,
mas que us
recort que vostra sanch reyal
may defalli al qui fos de sa banda."
Diran el que vulguen sobre la seua poesia, però Joan Salvat Papasseit per mi va ser un revulsiu en la poesia.
I QUAN CONFIATS
ELS ARBRES
1
i quan confiats
els arbres es vesteixen
ignoren els
seus ulls
nit dia
sol estelada plena
i les rodes de
la fortuna de la seva sina
i el misteri de
la rosa vermella dels seus colzes
ignoren el seu
ventre
damunt la cripta ufana
que flameja el seu cos
vas de l’amor
llet i mel en son clos
flor d’atzabeja:
—quan confiats
els arbres es vesteixen
ella
és la Primavera
2
com una fletxa
el seu mentó
quan besa
—com una fletxa
els seus braços alçats
la seva sina
com una sageta
—una sageta el
seu gest marxant
fletxa
arc
sageta
sagrari de carn:
i la joguina com la més tallant
El poema de
la rosa als llavis.
Joan Salvat-Papasseit
Aquest poema de Maria Ibars i Ibars diuen que està en preparació, jo encara no l'he pogut aconseguir. Esperarem un poc més. Mentrestant...
L'ENCESA
Nit de fosca
setembrina
d'agradívol
recordar.
Et trenava per
la mar
bella
resplandor molt fina
com un magnífic
collar.
Les barques
s'han ajustat
i han començat
el quefer;
els fanals han
llumenat
i tot peix
enlluernat
es confon amb
un sol ver.
I eren els
llums de l'encesa
els que
exornaven la mar,
exaltant sa
reialesa
o proclamant-la
deessa
amb un magnífic
collar.
(Del llibre
Antologia de poemes. València [en preparació])
