dijous, 8 d’abril de 2021

PASSAR-S'HO BÉ LLEGINT

Alguna cosa digueren de les cavalleries, dels trills, de l’era. Jo no els aidava; mentrestant anava pel món sense moure’m d’allí.

Enllà de l’horitzó. Enric Valor

 

He començat a llegir la tercera part de la trilogia del Cicle de Cassana d’Enric Valor, Enllà de l’horitzó, i el dietari de Ferran Garcia-Oliver, La bèstia en què cavalquem. No és la primera vegada, ni serà l’ultima que llig dos llibres a la vegada, ara bé, caldria aclarir que l’un, Enllà de l’horitzó, l’he deixat en la planta de dalt, vaig llegint-lo les estones que estic a la meua habitació, on tinc l’escriptori, l’aparell de música, els llibres, l’ordinador i una còmoda butaca amb els seus coixins. També el deixe a la tauleta de nit, m’agrada llegir una estona abans de gitar-me, com és el cas d’aquesta novel·la, i més d’un matí, quan em desperte d’hora també aprofite per llegir unes pàgines. L’altre, La bèstia en què cavalquem, el tinc en la planta baixa i va d’un lloc a un altre, de la cuina al menjador, al patí —si fa bon oratge—. Aquest de Ferran puc anar llegint-lo a miquetes, mentre estic fent el dinar, o remenant per la cuina.



Continue amb la lectura de La bèstia en què cavalquem de Ferran. Està molt interessant, i ara que no ho sent ningú, la seua lectura aporta dinamisme. Que més es pot demanar d’un bon llibre? Acabe de llegir un passatge en què reflexiona sobre els dietaris. El d’ell, comparat amb els d’altres de més volada, del món acadèmic-literari. També ho pense jo així, al meu nivell. Clar, no és el mateix el dietari d’un famós entre cometes, posem per cas Ferran Garcia-Oliver, doctor en Història i catedràtic d’Història Medieval a la Universitat de València, amb un bon grapat de llibres publicats que, a més de parlar de les seues relacions amb amics, poc més o menys coneguts pel públic —que s’interessa per aquesta mena de literatura—, on també reflexiona sobre aspectes relacionats en el treball que un dietari meu personal, d’anar per casa, sobretot en aquest anar per casa del darrer any. Solitari, sense a penes relacions i quatre converses telefòniques a corre-cuita.



Hi ha llibres que no sé perquè emocionen, que toquen la fibra més íntima, de sobte em trobe rient, i en no poques ocasions, plorant. Així és la lectura de La bèstia en què cavalquem de Ferran Garcia-Oliver. Ja ho he dit més amunt, no és una novel·la, és un dietari. I això significa fer literatura de la vida diària de qui escriu. Diguem que és un dietari més de la gran quantitat de dietaris que s’editen, s’han editat i s’editaran en un futur. El dietari és el lloc on es pot abocar tot el que es vullga. Es pot parlar de llibres, de política, de viatges, de la vida intima de qui escriu, fer una dissertació sobre un tema que et corseque, parlar amb el tu, escoltar el jo que portes dintre. Posar dates per dies, mesos i anys, posar un títol en cada nova entrada o no posar res. El que importa és que en cadascuna de les entrades qui escriu sàpiga transmetre les mateixes emocions que sent mentre les escriu. I no cal dir que el dietari de Ferran és un relat lluminós que irradia positivitat pels quatre costats, la lectura del qual m’ha tret de l’ensopiment que des de feia temps em trobava, i a més m’ha transmès un poc de la seua hiperactivitat. Conec un poc Ferran. Ens hem trobat en més d’una ocasió en activitats literàries que s’organitzen en Gandia, Marxuquera, Beniopa, València, Oliva i en algun altre lloc més. Ara bé, hi ha una anècdota que se’m va quedar gravada que, llegint aquest llibre he tornat a recordar. Va ocórrer en una de les primeres lectures de la Festa Estellés a Gandia. M’havia atrevit a llegir un poema davant del públic a micròfon obert. Tota una proesa, que no ho havia fet mai. Al moment d’alçar-me quan em van cridar per a eixir a llegir, el cor se’m va desbocar, estava com un flam, veges tu qui m’havia manat un compromís així. El poema era llarg. A casa l’havia assajat. Així i tot, segurament la veu no acabava de trobar-se segura del tot i cap al final va tremolar, almenys això vaig notar jo. En acabar la lectura. Un Ferran afectuós se’m va apropar i em va felicitar. I aquell dia jo em vaig sentir més contenta que un gínjol.  

 

Hi ha molts escriptors que els recordaré sempre per algun que altre detall com per exemple Marcel Proust per la vinca per vinca, Mercè Rodoreda per les glicines i Ferran Garcia-Oliver per les frèsies. 

 

Cap comentari:

Publica un comentari