 |
| Em va semblar que era una orquídia. D'un viatge a Almagro (Ciutat Real). |
TORNADA
I
Tant de temps dibuixant
els límits de la llunyania,
i en arribar l'anunci
d'aquell possible trànsit
vaig contemplar l'horror
a plena llum:
un buit blanc i perplex,
un silenci de ferro,
l'estanyament de mi i del món,
l'esquinç d'un crit sense veu
adreçat a ningú,
ningú per a fer-se'n càrrec,
tret de l'anhel més intim
que fluïa des de la solitud
emmordassada.
Llibre dels adéus. Isabel Robles. Perifèric, 2009.
Encertat i oportú, el teu post, Mercè. Gràcies pel poema que has triat d'Isabel. T'he de reconèixer que aquest llibre seu se'm va passar de llarg, vist i no vist, i ara me l'has recordat.
ResponEliminaJo diria que sí que és una orquídia, la flor de la fotografia.
Una abraçada.
Gràcies pel teu comentari. Ja sé que tot no es pot tindre. Així que és un goig haver encertat en la tria del poema, del poemari i de la poeta en una jornada tan emblemàtica.
ResponEliminaPel que fa a la flor em va semblar una orquídia però de vegades amb el desig de trobar-ne pots clavar la patata.
Una abraçada
El poema, magnífic. I l'orquídia, en efecte, ho és: Orchis papilionacea, la bellíssima orquídia papallona. Una abraçada!
ResponEliminaQue bé saber finalment que es tracta d'una orquídia i el nom científic. Tinc marcat el punt on les vam veure per si tornem alguna altra vegada per la zona i és el temps poder tornar-la a admirar. Moltes gràcies Alfred,
Eliminauna abraçada