Diada del 21 de març

CONTINUEM EL PERIPLE POÈTIC DE LA SETMANA...

Per començar la meua personal i xicoteta adhesió al DIAMUNDIAL DE LA POESIA. Així en primer lloc el poema que Narcís Comadira a escrit per a l’ocasió. 

Quatre paraules

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

(Narcís Comadira)

Em reconec tant ignorant enmig de tanta poesia que me n’alegre immensament cada dia que descobreix un nou poeta i amb ell un poema desconegut fins el moment.

I ara pel meu compte en el dia mundial de la poesia només uns versos d’un dels més grans poetes, T.S. Eliot, de l’obra Quatre Quartets, que he tingut el plaer de llegir, fa no res, en la traducció d’Àlex Susanna, amb pròleg de Jaime Gil de Biedma. 

Estic segura que no tots compartim els mateixos gustos poètics. Depèn de cadascú. Personalment, m’he sentit atreta pels primers versos d'aquests Quatre quartets, un tema que sempre m’ha interessat. I el goig que aquesta lectura m'ha produït ha sigut indescriptible. En deixe un tast:

Burnt Norton 

I

El temps present i el temps passat

són tots dos potser presents en el temps futur,

i el temps futur contingut en el temps passat.

Si tot temps és eternament present

tot temps és irredimible.

El que podia haver estat una abstracció

que resta com a possibilitat perpètua

sols en un món d’especulació.

El que podia haver estat i el que ha estat

tendeixen a un sol final, que és sempre present

ressonen passos dins la memòria

pel viarany que no vam agafar

cap a la porta que mai no vam obrir

al jardí de roses. Així ressonen els meus mots

en la teva ment.

Per què, però,

remoure les cendres d’un bol ple de pètals de rosa?

No ho sé.

Altres ecos

Habiten el jardí. Els seguim?

[...]

Només el primer poeta va ser veritablement pioner en escriure els seus versos, la resta hem escrit, reescrit, refet, redit, reelaborat tot el que s’ha dit. Ara bé,  el ser humà mai no exhaureix aquestes maneres de dir la mateixa cosa. Tants com som, tants punts de vista, o com diu el refrany tants caps tants barrets, i en això rau la grandesa de la poesia. Maneres de dir el mateix, que tot i semblar el mateix es dit/escrit de manera diferent. L’art de plasmar la poesia de formes i maneres diferents que queden per sempre. 

[...]

Si amb els meus versos tu notares una llum:

Aquesta seria el fruit de la meua imaginació profunda.

[...]

Nadia Anjuman (2011). Jo, que no he valgut els budell d’un gos. (versions de Josep Vicent Cabrera) Edicions 96.