dimarts, 12 de novembre del 2024
dimarts, 5 de novembre del 2024
Cent anys d'Estellés (17)
El fang, la pluja, el fang, els carrers plens de fang,
l'aigua, l’aigua caient, a dolls, de les teulades;
els carrers plens de fang, les sabates amb fang,
la boira, el caseriu i l'esgarrany d'un arbre.
El fang, la pluja, el fang, unes coses humides.
He vist coses. Finestres, i genolls, i cistelles,
i ascensors, i prospectes, i he vist la sang dels parts
(i l'he sentida caure brutalment al poal),
i he vist mercats, i grills, i claustres, i telèfons,
i avets, i pèls suats, i gavines, i llànties.
He plorat molt. He vist coses. He plorat molt.
Vicent Andrés Estellés, LLIBRE D'EXILIS (1971)
dijous, 24 d’octubre del 2024
Cent anys d'Estellés (16)
No sé per què he comprat les magranes.
En un basquet les vaig veure, a la plaça:
les he comprat, vagament, a l'infant
que jo vaig ésser... Les deixe a la taula.
Pense en Ronsard i després pense en Góngora.
Oh la cultura!
dimarts, 8 d’octubre del 2024
dimarts, 1 d’octubre del 2024
Mea culpa. Un imperdonable oblit.
Un imperdonable oblit que ara vull reparar i és que em va passar per alt publicar la ressenya que vaig escriure per a la revista de llibres Caràcters del número 98 que es va publicar l’octubre de 2023. Es tractava del llibre, Torturades, que l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà havia publicat feia pocs mesos. A banda de la responsabilitat que sentia pel fet d'haver-me donat aquest llibre per a escriure una ressenya, he d'afegir que a mesura que el llegia se'm rebolicaven les tripes i creixia dins meu un sentiment de ràbia i d'impotència, de desconeixement, per tantes coses que havien passat sense imaginar-ho. Crec que aquest llibre no pot quedar relegat a l’oblit com passa en molts dels llibres que es publiquen, els quals són notícia la temporada de les presentacions després de publicats. Torturades és un llibre que cal tindre’l sempre a mà per avaluar quan hem avançat en democràcia.
Coratge, quan la utopia és molt més llunyana del que semblava
Coratge per aquest assaig dens, Torturades, amb el qual Gemma Pasqual i Escrivà relata, amb un estil brillant, els maltractaments i les tortures a què han estat sotmesos els cossos de les dones, pel fet de ser-ho, amb impunitat i vulneració dels drets fonamentals. Les dependències de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, a Via Laietana, amb l’objectiu de demostrar qui té el poder davant de qualsevol moviment de resistència, han sigut i són el lloc on s’exerceix la repressió política i l’ús de control social i de càstig contra qualsevol ciutadà. Com escriu l’autora a les primeres pàgines, «Aquestes parets no només amaguen els records dels horrors del franquisme, sinó també de la democràcia “imperfecta”, com va qualificar el diari The Economist Espanya el 2022».
El títol imposa i ja en els primers fulls l’estomac se’m regira. No voldria allunyar el lector que es propose llegir aquest assaig, dur però necessari, de Gemma Pasqual. No és, aquesta, la meua intenció, i recomane d’arribar fins al final. I sí, l’estomac se’m regira de ràbia, d’impotència, en comprovar que l’estat, que hauria de vetllar pels seus ciutadans, es desentén i dona suport a un tracte tan cruel com vexatori.
Coratge, el d’aquestes dones d’haver fet el pas i explicar-nos l’horror que han patit, mentre reviuen aquells moments d’incertesa, generadors d’un trauma difícil de superar. Relats que posen els pèls de punta. Que semblen irreals, com si hagueren passat en temps remots i en països allunyats del nostre entorn. Però no, són ben a la nostra vora, es tracta de la Prefectura de Policia de Barcelona, Via Laietana, 43, la casa del «Terror» com se la coneix, «Un únic edifici del carrer que és capaç d’apropiar-se del nom de la via sencera. No és estrany això perquè la por que ha generat no cap en aquells metres quadrats, sinó que inunda la història de la ciutat sencera. De tot el país», escriu Carla Vall i Duran al pròleg.
L’assaig ressegueix el camí de la nostra història més recent, des de la dècada dels quaranta fins a l’actualitat. Hi ha l’excepció del primer capítol, en el qual es narra una de les darreres detencions, la Xènia Garcia Riera, el 2019, que mostra la brutalitat policial i el nul respecte cap a les persones. En el darrer capítol es demana la fi de les funcions que encara exerceix l’edifici, amb una breu explicació del continent —els orígens de l’edifici—, i del contingut, què i qui s’amaga a dins i què caldria fer en un futur d’aquest immoble.
De cada dècada només hi trobem exemplificats els relats d’unes poques dones, amb noms com Soledad Real, Victòria Pujolar, Maria Rosa Borràs, Manola Rodríguez, Pilar Rebaque Mas, Maribel Ferrándiz, Carme Travesset, Carmen González, les germanes Serra i Puig, Maria Teresa Lecha i Bergés, Montserrat Tarragó, Mireia Comas, Ruth Gavarró, Teresa Alabèrnia, Núria Cadenes. Tretze dones torturades sota la dictadura franquista des de 1941, i huit més en la democràcia fins a 2019. A més de la Queixa 9306147. Noms que cal tindre presents perquè el seu relat continue sacsejant i colpint, com fa el sotrac d’un terratrèmol a qui el pateix. Elles són la punta de l’iceberg, la resta no ha tingut cabuda en aquest llibre per manca d’espai, però hi són. Perquè, continua Vall i Duran, «Aquestes pàgines són un acte contra l’oblit. […] darrere dels grans esdeveniments hi ha històries menudes que expliquen com hem aconseguit el dia a dia que gaudim.[…] i ens recorda com d’amagades hem estat al narrar esdeveniments històrics que són recollits de manera impersonalment masculina».
Coratge per afrontar les adversitats, però també per fer realitat els somnis. En Torturades trobem arguments suficients que ens encoratgen a continuar la lluita per «frenar la desmemòria» i aconseguir que l’edifici de la Prefectura de Policia de Barcelona, a Via Laietana, 43 deixe d’exercir les funcions que encara té per convertir-se en un lloc de memòria d’allò que mai no deuria haver ocorregut.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)