Son
poc més de les 19 h del divendres, 24 d'abril. La sala del primer pis de la Biblioteca
Pública Carme Albors de Castelló de Rugat és plena a vessar de gent. Després de
les presentacions per part de l’Ajuntament, de Maria Josep Garcia de l’IEVA i
de l’amiga i col·laboradora Maria Jesús Juan comença l’acte programat,
Escriptores Valdalbaidines, aquesta vegada amb Mariló Sanz Mora, escriptora
nascuda en Aielo de Malferit.
En una
conversa que vam tindre a poc d’eixir del confinament, d’això ja fa un temps,
Mariló em va dir.
— A
partir d’ara vull dedicar-me només a escriure. I és que, quan més escrius, més
vols escriure. En la meua vida la vessant literària cada dia ha anat ocupant
més lloc. Fins que vaig decidir dedicar-li tot el temps—.
Què
vos sembla, estimats lectors?
Tindríem
uns 18 anys que la bibliotecària i arxivera d’Aielo, Maria Jesús Juan i jo, vam
començar a investigar i escriure sobre el poble, a partir d’indagacions en els
arxius. També recopilàvem tot el que té a veure amb la tradició oral. És molt
interessant tant llegir documents antics com parlar amb la gent que sap tant. A
la gent de més edat els preguntàvem sobre costums, oficis i alhora que ens
contaven les coses que feien, també ens contaven anècdotes i relats. La gran
història la forma les històries secundàries. Una de les que més ens contava era
Maruja Colomer, la mare de Maria Jesús. I també Maruja Malchirant amb més de 90
anys que recorda de memòria un grapat d’històries i contes que no dubta en
contar a qui la vol escoltar, per exemple a Almudena Francès amb qui ha
participat alguna vegada en Contes a la fresca. En estos treballs sobre el
poble, Maria Jesús i jo, sempre hem sigut un tàndem: ella aportava més la informació complementària
d’arxius o de converses i jo em dedicava a donar-li forma als textos. Molt del
que ens contaven ho publicàvem any rere any als llibres de festes. Tenim un
munt d’articles escrits que mostren com era Aielo i la seua gent en temps
passats. Vam publicar algun article en la revista Almaig. També tenim publicat
un llibre de malnoms, un d’animació lectora a la biblioteca i un de fotografies
en el que van participar dos persones més.
En
2002 em va eixir l’oportunitat de publicar contes de tradició oral en Caixa
Ontinyent. En tenia molts guardats de Maruja Colomer i Maruja Malchirant, i em
van servir per a fer les versions que s’acabaren publicant. Va arribar un
moment que això dels contes estava molt bé, però m’apetia escriure una altra
cosa. El cuquet de l’escriptura ja havia començat a fer de la seua. Anava
foradant. Primer de tot, per preservar els articles que havíem anat publicant
durant molts anys en el llibre de festes, entre Maria Jesús i jo. Els vam
fotocopiar i enquadernar en forma de llibre per a poder llegir-los i tindre’ls
més a la vista. Ens donava pesar que es quedaren en uns llibres que es llegien
en festes i després ningú no rellegia. Aquell quadern d’articles estava bé,
però no era suficient. I un bon dia vaig pensar que una manera de que es
llegira tot de nou, era escrivint una novel·la emprant la informació. Així que
vaig escriure En primera persona. És una novel·la preciosa, publicada en 2014,
no només ho dic jo...jejeje...tothom que l’ha llegida ho diu. El problema va
ser que vaig tindre problemes en la publicació, especialment en la relació amb
l’editor. Als dos anys no vaig renovar el contracte, tal volta algun dia la
reedite. Però com que soc positiva a pesar de tots els maldecaps que em va
reportar valore que em va donar a conèixer com a escriptora. Per una banda,
veure el llibre per primera vegada, va ser una gran alegria, era la meua
primera novel·la! Però, per l’altra, va ser una decepció veure el format tan
menudet, una edició sense llustre, i en el contingut l’editor m’havia fet
correccions sense el meu vistiplau incorporant elements estranys
incomprensibles. Vaig quedar tan farta de l’editor que en un gest de no voler
saber res d'eixa persona, fins i tot, vaig donar els drets d’autor a una ONG.
Dels entrebancs s’aprèn. A la propera ja procuraria estar més a l’aguait em
vaig dir.
Després
vaig escriure Entre dos mons, que és un viatge a Algèria. Vaig estar-hi fa
molts anys i em va impactar molt potser era sobre l’any 1990. D’aquell viatge
havia publicat unes quantes entrades al meu blog el Racó viatger de Mariló. Ja
tenia treball avançat amb l’escenari, només havia d’imaginar una història sobre
la base del que tenia escric d’Algèria, així va eixir Entre dos mons.
El
blog va nàixer en 2011, ja té quinze anys. Sempre escric mentre viatge, una
llibreteta i una llapissera sempre van amb mi. D’Algèria tenia algunes notes.
Només enllestir la primera novel·la, vaig escriure, Entre dos mons, que vaig
guardar tot i que anava remirant-la i corregint coses, perquè no tenia clar en
quina editorial me la podien publicar. Tampoc tenia pressa. Així que vaig
tindre temps de repassar-la moltes vegades posant distància enmig. Es una
novel·la ben reposada, com manen els canons. (Riu) La novel·la parla sobre la
tolerància, és molt dura, amarga i alhora dolça. Els protagonistes són un
matrimoni mixt, algerià i valenciana. També toca un tema candent, el terrorisme
islàmic. Em feia una miqueta de respecte, però vaig pensar que cal abordar tots
els temes per problemàtics que siguen.
L’estiu
de 2014, vaig rebre un correu d’una persona que tenia una editorial molt
xicoteta, Nova Casa Editorial, des de Barcelona. De nom Joan Adell. Em va dir
que havia descobert el meu blog, li havia agradat i em proposava escriure
relats per a un llibre conjunt sobre viatges que volia publicar que portaria
per títol Experiències de viatge. I així va començar la segona aventura
literària.
Li
vaig dir que si, enseguida. Mentre el llibre de viatges anava fent-se, correu
amunt i correu avall, un dia per fer promoció de l’editorial Joan em va enviar
un dels seus primers llibres editats i jo en agraïment li vaig enviar En
primera persona. Havia quedat tan escarmentada amb el primer editor que encara
no li havia dit que tenia altra novel·la enllestida a punt per a ser publicada.
En primera persona li va agradar molt i la va alabar tant que em vaig animar a
dir-li si volia llegir la que tenia guardada al calaix. Em va dir,
immediatament, que si. Entre dos mons li va encantar. L’any 2015 va eixir
publicada. El mateix editor va fer de corrector.
El
llibre de viatges va tardar més en eixir del que s’esperava. Érem tanta gent
participant! I puc estar contenta, em va publicar quatre relats en comparació a
la resta de gent que només en va publicar un. Experiències de viatge va eixir
l’any 2016, el mateix any que Nova Casa Editorial em va publicar la versió
castellana Entre dos mundos, que vaig traduir jo mateixa i després va passar
pel corrector encarregat de l’editorial. Nova Casa Editorial edita en totes
dues llengües. Eixe any, vaig anar a Barcelona per sant Jordi; d’una banda, per
presentar Experiències de viatge; de l’altra, per a firmar en una paradeta de
Sant Jordi la novel·la. Tota una experiència. El dia que vaig anar a Barcelona
per sant Jordi el vaig conèixer, a ell i a l’editor, Joan Adell, ja que fins el
moment tot havia sigut virtual. (ha ha ha. Riu).
Quan
acabe un projecte necessite començar-ne un altre, la qüestió és no parar. El
cuquet de l’escriptura sempre va treballant. Pel camí van sorgint idees, unes
queden en el calaix esperant el seu moment, altres sense saber com, avancen el
camí i es col·loquen per davant.
De
fet, al cap de poc va sorgir la següent novel·la que tinc publicada, Els
secrets de la casa verda. A Guatemala, hi he estat dues vegades, la segona amb
uns amics, en furgoneta. És un país que em va agradar molt i em va calar. Es
pot dir que té molt d’autobiogràfica, pel que fa al viatge, per l’itinerari
marcat. La història és pura ficció. De fet, en les primeres pàgines hi ha uns
mapes per poder seguir la ruta de la novel·la. M’abellia posar l’itinerari del
viatge per facilitar la lectura del lector i així no perdre’s pel camí i també
per a que fera com una guia de viatge.
Per a
aquesta novel·la vaig decidir canviar d’editorial. Per això vaig decidir buscar
alguna editorial més prop de casa i poder parlar més “cara a cara”. M’agrada el
tracte directe i tindre confiança amb qui publica el que escric. Així que vaig
fer un llistat d’editorials i vaig començar a mirar quina s’ajustava al que
buscava. Vaig veure que Edicions 96 estava en la Pobla Llarga. Els vaig
telefonar i els ho vaig comentar, de seguida Dolors Pedrós, qui dirigeix
l’editorial, es va interessar per la meua proposta. A la primera vaig encertar.
He tingut molt bona experiència en Edicions 96. És una editorial xicoteta on
reps un tracte especial. M’agrada com treballen. Ja es pot comprovar que ha
anat bé i he repetit en la següent novel·la que he publicat, Diari de silencis.
La història de Paulette Weil.
Aquest
no és un llibre de viatges, però si que ixen llocs on he estat i conec. La
novel·la conta la història de Paulette, una jueva francesa supervivent del camp
de concentració d’Auswitch que es va casar amb Amalio Juan Requena, d’Aielo,
pianista famós internacionalment qui es va dedicar a la música d’orquestra (de
l’estil de Xavier Cugat). La parella després de moltes vicissituds van acabar
vivint i morint en Aielo. Per a escriure-la m’he basat en el que m’ha contat
Adela, la neboda directa del músic, i també investigant en les caixes que en
morir va deixar Amalio (1905- 1991) i que la família ha cedit a l’arxiu de
l’ajuntament. En les caixes hi ha un arsenal d’informació de la parella,
aspectes professionals, personals i íntims. Quan comences a mirar descobreixes
un món impressionant. Paulette va portar una vida molt interessant, una d’elles
és que era jueva i es va convertir al catolicisme, però n’hi ha molt més. Tinc
el seu vist i plau. No sé si dir que és una biografia novel·lada o és una
novel·la basada en una vida real. Hi ha aspectes de Paulette que no se saben i
jo he tingut que recrear o inventar. Amb tot la novel·la està consensuada per
Adela, la neboda. Paulette és un personatge molt especial, quan t’endinses en
la seua vida et remou les entranyes i t’emociona. No va poder parlar obertament
sobre l’experiència traumàtica de l’estada en el camp de concentració
d’Auswitch fins passats molts anys, catorze, i tan sols va poder escriure un
resum d’un parell de fulls que va titular J’ai vu, “he vist” i una cronologia
esquemàtica de guerra dels fets
significatius que van anar passant-li dins del camp. Tot ho he aprofitat per a
la novel·la.
Per a
recrear la vida de Paulette m’he hagut d’amarar del període de preguerra, de
guerra, i de postguerra de la Segona Guerra Mundial. A falta de saber molt
sobre la seua vida empresonada he hagut de llegir moltes vides d’altres
persones en una situació similar, que estaven en els mateixos camps i en les
mateixes dades. M’he empassat de molta història per poder arribar a conèixer-la
millor i entendre-la.
Finalment,
també he de dir que l’any que ma mare estava molt malalta, d’això fa prop de
quinze anys com que no vaig poder viatjar i m’agrada molt escriure, vaig pensar
que una manera de viatjar també era escrivint. Aquell estiu em vaig dedicar a
posar en ordre les llibretetes. Vaig fer públic el meu blog en setembre i ma
mare va morir en desembre. Cada aniversari del blog és com un homenatge a ma
mare. Em vaig emportar un portàtil a casa del meus pares i durant l’estiu,
mentre la cuidava, anava organitzant les possibles entrades del blog. El dia
que vaig començar a publicar en el blog, ja tenia redactades en esborrany
moltes entrades de viatges.
Però
com que no sé parar, darrerament també escric ressenyes de novel·les i
pel·lícules. Els blogs s’han de mantindré actius que si no moren d’avorriment.
A falta de viatges actuals he tirat mà
d’antics viatges i les llibretetes que tenia m’han aprofitat, i de l’altra fent
més ressenyes. Però ressenyes n’he publicat des del principi, encara que en
estos últims temps n’he publicat més que mai. També mostre vídeos de fotos amb
música. En realitat, al blog hi ha moltes de les coses que m’agraden.
I,
fins ací, aquestes pinzellades sobre el que Mariló amb el seu somriure ens ha
anat contant i jo he anat escrivint i recordant d’aquella conversa no massa
llunyana.