diumenge, 4 de setembre de 2016

I EN CADA NOU ANIVERSARI, UN ESTELLÉS RENOVELLAT EM TORNA A COMMOURE

 

Hui, 4 de setembre, en aquest dia tan assenyalat al nostre calendari, no puc deixar passar l'ocasió per tornar a alguns poemes de Vicent Andrés Estellés. Per això, a banda de la Festa Estellés que es va celebrant tot al llarg del País, que enguany arriba ja a la setena edició, des d'ací la meua xicoteta contribució al nostre gran poeta de Burjassot,

 

 Ora marítima 

 

II

... tu per intimum iecur
prolata conde, namque fulcit haec fides
petita longe et eruta ex an(c) tribus. 


Aquestes nits, ran de la mar, a casa,
m'agrada molt evocar certs indrets,
llocs on vaig ser estranyament feliç, 
caus i forats, i riberes extenses,
badies, ports, arribades de rius,
el naixement i acabament dels dies, 
sempre distints i sempre fascinants.
Deixe passar les hores com navilis,
endevinant, perdudes dins la fosca, 
terres que vaig remotament conèixer
el breu regal impensat d'unes illes. 

Prèviament, he sopat, sobri com sempre, 
alguns caragols amb un suquet picant,
o també allò que hom diu un all i pebre
en aquell punt on és Sucronense
- lloc que serà molt debatut: al temps-,
que consisteix en cert adob d'anguiles
i pebre i all, com declara el seu nom:
el seu suc és com d'aigualida argila.

Ho arruixe bé amb ampolles de vi,
i mulle molts en grans pessics de pa.
Després d'això, que em deixa atarantat,
o bé embriac, segons les circumstàncies,
em trauen un parell de molls torrats
- respecte molt l'opinió d'en Pla
i deixe els molls sense suc de llimó-
i bé agraeix el paladar, coent,
aquesta carn, que és mar pura i estricta.

Vaig pessigant, com aquell que no ho fa,
d'un plateret, les olives trencades:
s'adiuen bé amb l'argument central;
o bé pebrots i cebes en vinagre,
que és un delit cruixidor de les dents.

Descanse un poc, una pausa de vi,
per fer camí de navegable amplària
al que he menjat, perquè es trobe de gust,
sense estranyar cap element o cosa.

Torne, després, i ara menge unes carns,
torrades sí, més no massa: que estiguen
regalimants d'alguna sang encara.

He viatjat moltíssim, com tu saps;
molt he aprés, anant amunt i avall.
Crec, sobretot, que he aprés a menjar,
no a menjar molt, tampoc d'açò o allò:
com hi ha un moment que aprens el gust del llit,
no per dormir, per fruir d'una dona,
he aprés jo el gust bell de la taula,
el complagut saber ésser a taula,
distretament i sense pressa mai.

Açò que et dic no ho dirà ningú mai.

Hom cercarà, entre les meues síl·labes,
algun pretext per a alguna polèmica,
allò omès, conjecturant principis,
o allò que he dit i no ho veuen prou clar.

Mes, tot això, sols són banalitats.

El meu secret, de què et fas confident,
és aquest gust general per la vida.

Aquest ha estat, t'ho jure, i no cap altre,
el meu motiu, el meu mòbil secretíssim
del meu anar i venir per les mars.

M'han enriquit, m'han fet la vida clara
i li han donat, darrerament, sentit.


Manual de conformitats. Obra completa 3. Ed. 3i4. 1980

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada