dimarts, 15 d’abril de 2014

27a. TROBADA D'ESCOLES EN VALENCIÀ: Beniatjar/Otos/Bèlgida.

Els carrers de Bèlgida
Dissabte passat, dotze d'abril, el darrer amfitrió, Bèlgida, posava punt i final a la Trobada d'Escoles en Valencià de la Vall d'Albaida, que enguany ha tingut com a organitzadors, com ja sabeu per les darreres entrades que he fet, el CRA Castell de Carbonera. Han sigut tres caps de setmana en què ens hem trobat pares i xiquets en els diferents pobles de Beniatjar, Otos i Bèlgida i hem pogut tornar a intercanviar impressions i continuar coneixent-nos un poc més, amb uns vincles que ja duren vint-i-set anys, i això, permeteu-me dir-ho, confereix a les coneixences un lligam d'amistat que ja no es desfà mai de la vida. Amb tot, també és veritat que aquestos vincles s'accentuen i es reforcen molt més cada vegada que per altres motius ens tornem a trobar en altres pobles, la música, les festes o simplement anar de compres o a passejar.



Des d'Otos, la setmana passada en el Premis Sambori.
Com diu una de les estrofes de la cançó que van tornar a cantar els xiquets de les escoles organitzadores,

Molt emocionant escoltar novament  la cançó que ja comença a ser coneguda.

Beniatjar obri la porta
i Otos vos diu que passeu.
Bèlgida posa la casa,
i tots junts vos convidem.

Ja ho crec que la convidà va ser bona. Bona és poc, ha sigut meravellosa, extraordinària, fantàstica, genial, tots els sinònims del repertori són pocs per enumerar-los. Però, però, sobretot, hi ha un detall que m'ha emocionat profundament, i m'ha deixat un sabor de boca dolç. El conte que ens han contat els nens de l'escola,


Un conte preciós.

Conten que en un poble poblàs on ningú tenia nas, vivien dos germans anomenats Clara i Ferran, eren dos beniatgins que tenien onze i cinc anys. Tenien quatre amics que també vivien a la falda del Benicadell amb qui compartien escola i afició. 
 
Marc i Blanca vivien a Bèlgida, tenien deu i huit anys i tocaven el clarinet. D'Otos eren Josep i Mar, que també formaven part d'aquesta colla d'amics i tenien nou anys. 
 
Josep i Clara tocaven la trompeta i el trombó de vares respectivament i sovint els feien tocar junts a les Maratons Musicals de la Vall. Tan sols Mar, com que tocava el violoncel, havia de fer sempre un solo a les audicions i, tenia moltes ganes que a Ferran li donaren un instrument que l'acompanyara bé.

Els sis amics, tot i viure en pobles diferents, feien moltes coses junts, doncs es trobaven a les excursions, a l'escola de música i, a més, els seus pares eren amics. 

continua... 

Mireu quin dibuix més bonic
El conte no s'acaba ací, sinó que ben bé acaba de començar. Aquestes ratlles només són un tast.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada