dilluns, 16 de gener de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (1)




GRIS DE SEMPRE

¿ QUÈ traurem de la vida, què traurem
sinó una flama breu i mig somorta,
una pregunta incontestada i morta
que s'esllavissa al buit? Res no sabem

del que hi ha a la procel·losa fita
de l'incert que ens fustiga la temença,
la perdurança de la boira immensa,
grisalla que indueix llum infinita.

D'horabaixa la fe encontra impotent
la tendresa del cèlic pensament,
somni d'esperançada bonhomia.

Em dol tanta foscor, tanta eixutesa,
malgrat l'escampadissa de bellesa
que ens ofrena la còsmica harmonia.





Aquest sonet encapçala el poemari Anys i paranys de Joan Valls i Jordà editat el 1985 dins la Col·lecció Poesia 3i4 amb un pròleg de Josep Iborra que l'acaba dient:

Nosaltres, en llegir Valls, no podem deixar de ser sensibles a aquest fervorós i obstinat treball, al seu pacte amb les paraules i la seua gent. Sensibles al seu foc solitari i humil, a la seua pietat i als seus dubtes, a la seua humanitat i a la seua tendresa.

Des d'ara i ací, en aquest bloc, comence una mostra dels seus versos en l'any que commemora el seu naixement. Per edat, podria haver-lo conegut passejant pels carrers d'Alcoi, però no tinc clar que fora la persona que jo intuïsc que veia passar pel meu carrer. No importa ja; el que realment importa és haver-lo conegut a través dels seus versos i aleshores, fer-los meus també i estimar-los.
 

dilluns, 9 de gener de 2017

ARA QUE N'HI HA, MENGEM-NE: Poesia de la bona

 
El meu Cap d'Any del 2017 va començar amb una excursió al surar de Pinet. Un racó meravellós que amaga moltes sorpreses. Algunes de les quals la immensitat d'aquest pi i un retall de cel, blau. 



Estem de pas en temps interromputs:

algunes portes s’obren al record,

n’hi ha que amaguen els desigs més bruts,

d’altres donen als camps de la dissort.



Tenim un llit per als amors perduts,

un balcó obert a les brises del port,

un jardí que celebra els bells minuts,

un lavabo per a rentar la mort.



Cap d’Any comença com un bes final,

es perd la fe mirant cap a l'estel,

l’oblit és una duna sense arrel



que avança pel present, que és forestal:

quan des del bosc es veu un tros de cel

plana la fam, voltor universal.




dimecres, 4 de gener de 2017

FELICITEM-NOS PER L'ANY QUE COMENÇA

 
Quadern de camp

S'han retirat quasi totes les flors,
han emigrat a latituds més càlides.
Es tornaran més feixugues les tasques
quotidianes: collir les olives,
adobar-les amb pebrella, guisar
els bolets que removien fullatges.
Se m'acaba de morir a les mans
el darrer tany moradenc de cepell.
Arrimaré soques de taronger
per a la llar i faré les eixides
previstes, anotacions exactes
al quadern de camp, signes, una íntima
iconografia dels abandons.
T'ho recitaré tot vora la nit,
al caliu punxegut de l'argilaga,
que es manté groc i que m'espera cada dia.

Ara toque el bosc i les escorces són fredes.





Del poemari ÚTER. Josep Maria Balbastre.
19è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles, Vila de Puçol. Onadaedicions.com
 


BON ANY 2017!

El primer dia de l'any l'hem començat amb una bona passejada pel surar de Pinet.







dimecres, 28 de desembre de 2016

A MANERA DE NADALA

 

El cor

 

Cel enllà, deu haver-hi un país
sense guerra, ni odi, ni mal,
on tothom és amic i feliç...
però el cel és molt lluny i molt alt!

No ens caldria pensar en altres mons
ni altres cels. Si ens volem preservar
de misèries i dol i canons,
sols cal viure amb el cor a la mà.

Ai, el cor és covard, pobre cor!
S'ha volgut protegir amb cuirassa 
de triomfs, d'avantatges i d'or...
i per dur-lo a la mà... pesa massa.



46 poemes i dos contes. Joana Raspall amb  il·lustracions d'Àfrica Fanlo. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2013.

dimarts, 13 de desembre de 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Khaled Hosseini



Khaled Hosseini

Khaled Hosseini, afganès nascut a Kabul l’any 1965, va deixar el seu país quan només tenia onze anys. El cop d’estat comunista de 1978 i la invasió soviètica de l’Afganistan el va sorprendre, a ell i la seva família, a París. Ja no van tornar a la seva terra. L’any 1980 van demanar asil polític als Estats Units i, allà, Hosseini es va graduar en medicina i va començar, també, a escriure. L’any 2003 va publicar la seva primera novel·la, El caçador d’estels. Per aquelles dates l’Afganistan era notícia de rabiosa actualitat i la urgència i la curiositat em van dur a llegir la seva obra en una edició en castellà d’Ediciones Salamandra (la traducció al català no es va publicar fins al 2008). L’he rellegida la primavera passada amb el Club de Lectura de Serinyà, un poble de poc més de 1100 habitants, però amb molta inquietud lectora. En la primera lectura que n’havia fet em va semblar notar-hi el punt de vista d’un afganès que viu i s’ha educat als Estats Units, una visió molt americana... Quan l’he rellegida (aquesta vegada en l’edició catalana d’Ara llibres), no m’ho ha semblat tant, potser per allò de la perspectiva dels anys passats. Ara hi he vist, sobretot, un deix d’enyorança idealitzada per part de l’autor per l’antiga societat i per la cultura afganesa perdudes, i molta reivindicació per les injustícies i els abusos que ha sofert el seu país i, sobretot, la gent que hi viu, al llarg de molts anys. Aquí caldria esmentar, també, que Hosseini, a banda de ser escriptor, col·labora amb l’ACNUR (l’agència de refugiats de la ONU), ajudant refugiats de diferents conflictes bèl·lics.
 

En El caçador d’estels, un cru relat que comença el 1975 a Kabul i acaba l’any 2002 als Estats Units, l’autor hi fa una impactant i commovedora passejada per la història de l’Afganistan i la seva gent al llarg d’aquest període de temps, amb l’amistat, la fidelitat, i també la traïció, entre dos pares de classes socials diferents i els seus dos fills (Amir i Hassan), com a qüestions de fons. En aquesta novel·la, gairebé no hi trobem dones. De fet, la dona, a l’Afganistan, no hi té –ni històricament hi ha tingut– massa paper, tot s’ha de dir. Potser per reconèixer una mica aquest greuge, o també com a homenatge a la castigada població femenina afganesa, Hosseini escriu, l’any 2007, Mil sols esplèndids, que abasta més o menys els mateixos períodes de temps que la seva obra anterior. Aquí sí, dues dones: Mariam i Laila, la primera amb poca cultura i filla il·legítima d’un home de bona posició econòmica i social i la segona molt més instruïda, filla d’un professor i educada en una família de mentalitat més oberta i moderna del que era habitual al país, prenen el protagonisme en un món ja tradicionalment tancat i classista, i difícil per a les dones, que va evolucionant cap a un tancament encara més profund, angoixant i que els lectors podem arribar a veure gairebé sense sortida per a elles. Enmig de tot això, sorgirà una profunda amistat entre aquestes dues dones, d’edats molt diferents, i també hi trobarem una bella història d’amor que se’ns plantejarà, en alguns moments del relat, complicada o fins i tot impossible.



En aquesta segona obra el cop d’estat comunista i la invasió soviètica del país, el conflicte bèl·lic posterior amb les cruentes intervencions dels senyors de la guerra, l’arribada al poder dels talibans amb l’aplicació extrema de la xaria o les repercussions per a l’Afganistan dels atemptats de 11 de setembre de 2001 als Estats Units són tractats per l’autor com pinzellades introductòries, com una mena de presentació del que acabaran representant per a les protagonistes. Tots aquests fets les afectaran, d’una manera o altra, en una clara escalada cap a pitjor, encara que amb un bri d’esperança (que desitgem que no només sigui una mena de treva...) al final.



En l´epíleg de Mil sols esplèndids, Hosseini, potser deixant de banda la visió d’escriptor i més des de la perspectiva de l’home que vol ajudar a millorar la situació de la gent del seu país, ens recorda que “fa 30 anys que la crisi dels refugiats afganesos és una de les més greus del món”. Ho sabem i també veiem, malauradament, que el problema no afecta només l’Afganistan, sinó que s’ha estès a d’altres països. Per això la lectura d’aquestes dues obres és molt recomanable, perquè aquests trenta anys els trobem descrits d’una forma impecable en aquestes dues esplèndides novel·les, que ja podem entreveure que no són només interessants a nivell literari. 

Pilar Castel Soler



Hosseini, Khaled. El caçador d’estels. Ara Llibres. Badalona, 2009.
Hosseini, Khaled. Mil sols esplèndids. Ara Llibres. Badalona, 2008.

divendres, 9 de desembre de 2016

BESTIARI DE PERE QUART


Els darrers dies rellegia un dels poemaris de l'escriptor Joan Oliver de qui enguany se celebra el centenari (Sabadell,1899-Barcelona,1986), es tracta del Bestiari, una delícia de poemes que fa somriure mentre el lliges per les encertades descripcions que fa.


COLOMÍ


L'home voldria tenyir

les teves ales de sang.

No et paris, colomí blanc.

No paris blanc, colomí.


He triat aquest poema per manifestar el meu desacord en la carnisseria d'animalets que fan els caçadors. Des que ens hem mudat a viure en el Ràfol de Salem, cada dijous, dissabte i festes, en clarejar el dia, escopetades a tort i a dret. L'única cosa que em ve al cap quan els sent és: fugiu, fugiu, fugiu. Ja sé que més d'un no arriba a temps, però els esperone a fugir.

dimecres, 30 de novembre de 2016

XARAGALLS ESTIUENCS_3

Enguany, com des de fa uns quants anys, entre setembre i octubre, el consistori d'Otos ha coordinat la setena edició de la Nit de Poesia al Palau, aquesta vegada s'ha fet recitant Poemes per la Pau. Des de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament  n'havien fet una selecció, tot i que va haver recitadors que, com jo mateix, vam optar per un poema que no estava en la llista proposada. Personalment, en vaig triar un de Marc Granell que porta per títol La pau
 

LA PAU

A Marga

No és
només
una paraula
sobre un paper.
No és
només
una enyorança
sense un perquè.
No és
només
una balada
que se'n du el vent.
No és
només
una esperança
buida en la ment.

És la més alta
flor del verger
que naix i s'alça
en cada bes
i que és regada
per cada veu
que crida i canta
el seu om bell
i la treballa
contra tot vent.


Però bé, en aquestos set anys ha passat molta poesia, poetes com Joan Guerola, o Jaume Pérez Montaner, i un bon grapat de versos; i, tot s'ha de dir, també ha sonat molta música; músics i cantautors com Esteve Amat, junts o per separat, han interpretat i han cantat la seues músiques o les d'altres, o l'espectacle de Josep Sou. Tampoc hem d'oblidar, els voluntaris que han eixit a llegir. En conjunt tota una festa al voltant de la poesia.