diumenge, 21 d’agost de 2016

I LA VALL DE MARXUQUERA S'ESTREMIA AL BES PRIMER...



 
A l'estiu tot el món viu diu el refranyer, i és que el bon temps i la calor(eta) se'ns encomana a tots i ens llancem al carrer a gaudir del bon oratge. I si fa pocs dies va ser un recital en la Torre de Piles, la setmana que ve, 25 d'agost, dijous, en Marxuquera-Gandia, des de Saforíssims i patrocinat per diferents entitats estan organitzat un recital poètic i musical ben gros, que, si podeu, no deveu perdre's, dedicat al pare Miret. Potser,  més d'un es preguntarà, qui és el pare Miret?



Doncs, ací teniu una breu nota bibliogràfica sobre Francesc M. Miret.




Francesc M. Miret va nàixer a Beniopa el 1901. Va morir a la Safor, assassinat per la FAI, el 1936. Ingressà de jovenet a l’orde dels Camils. Estudià a Vic, on exercí també de professor. Publicà poesies amb pseudònims diversos en algunes revistes literàries, com El vers valencià, i deixà inèdit un llibre que titulà Esclats primerencs.


El CEIC Alfons el Vell publicà el 1987 aquestes poesies amb el títol Esclats poètics, i, per celebrar el centenari del seu naixement, Francesc M. Miret, l'últim poeta romàntic (2001). En l’obra del pare Miret destaquen els poemes que dedicà a Beniopa, i en especial el Cant a Marxuquera, motiu pel qual els poetes saforencs li dediquen aquest recital, a Marxuquera, en el 80 aniversari de la seua mort. 

dijous, 11 d’agost de 2016

ALS ESTIUS MORT DE SET I PERFUM DE GESMIL


La Torre Cantó amb grafits, i part de la pineda
Des de fa uns quants mesos la panoràmica que m'ofereix la vista que tinc a l'altra banda de la finestra ha canviat, i prou. Aquest nou enquadrament paisatgístic, tant s'hi val quina de les dues habitacions faig servir, comparteixen orientació: en una, hi ha la taula on deixe l'ordinador; en l'altra, de cara a la finestra, hi he col·locat el planxador, no és que estiga sempre planxant, però com que no hi ha habitació per aquest menester, és millor habilitar algun racó de la casa que no destorbe massa per deixar la roba neta abans de plegar-la i guardar-la o enfilar-se-la tal qual. La novetat comparteix tan la nova perspectiva cap enfora com la de l'espai perimetral interior, prou més ajustat. En definitiva tot nou: veïns, casa, paisatges, poble. Acostumada durant molts anys a un paisatge determinat he hagut de reorientar-me en aquest nova obertura a l'exterior i trobar d'on ve i cap on va el sol i els vents; hi ha dies que em trobe perduda i em ve al cap aquella dona ucraïnesa que, vaig veure, no fa molt, en un documental, la qual havent-la tret de sa casa després de l'accident de Txernòbil va preferir tornar-se'n al seu poble a pesar del perill que comportava habitar en aquella terra erma; no es va saber orientar en la nova població en la que va ser reubicada, i en la qual havia de viure la resta de la seua vida. A penes veig eixir el sol, només de reüll a l'estiu, tot i que cada dia de l'any el veig pondre's, unes estacions més amunt que altres, però sempre m'acomiada. Les serralades, de llevant a ponent, que delimiten la comarca de la vall d'Albaida, a hores d'ara em resulten poc familiars els seus contorns; tot i que, davant per davant, tinc l'Estret de les aigües, pas natural cap a la comarca de la Costera que deixa entreveure porcions de les serralades que hi ha més enllà, com un contínuum, que també hauré d'anar coneixent. Amb tants pobles com n'hi ha a la vall, des de la meua finestra només veig La Pobla del Duc i Benigànim que se m'apareixen com si foren un sol poble, i a poca distancia, a penes un cantonet, quatre cases, de Quatretonda. De més a prop, acubillant-se en l'envelliment mutu, els quatre murs que queden dempeus de la Torre Cantó i la pineda, fan front al sorollós trànsit que des que em reconec han suportat a causa del pas de la carretera cap a Gandia i les platges. 

La Torre Cantó i una part de la pineda que l'envolta.
Doncs bé, fa unes setmanes el quadre des de la finestra era nefast, demolidor; tot de fumeres. Incendis. La primera fumerola va començar un poc aponentada, de seguida vaig saber que venia des de Bolbait en la Canal de Navarrés. Al cap de poc girava cap a la dreta, direcció mestral, més fumeres que afectaven el terme de Carcaixent. Encara no havia conclòs el dia que Terrateig també s'afegia a la dissort.

Un altre incendi. En aquest cas es tracta d'una fàbrica de plàstics que va cremar fa uns quants dies en l'Olleria.

Primer van ser fumeroles que pujaven cap amunt, però al cap de no res es van formar grans nuvolades que ennegrien el cel i congriaven una bona tempesta. Mentrestant, una angoixa m'arribava al cor, que a poc a poc es convertia en dolor, frustració, ràbia. Per què, per què, per què, per què? Aleshores, davant la impotència m'he refugiat en uns versos que algú acabava de penjar al Twitter per tal de no caure en el desanim. Eren uns versos que Maria Josep Escrivà va escriure arran de l'incendi del Barranc d'Atanasi, que va des de Benicolet a Ròtova, La Safor, de fa uns anys, el 2011, per ser més exactes. M'he calmat una miqueta, he pensat que la natura és sàvia i el temps sabrà recuperar tot el que s'acaba de perdre, encara que cal posar una part de nosaltres, és a dir cuidar-la


Enllà del foc

Creix el temps com creix el verd.
Sega el verd el foc que passa,
igual que, en la nit, el gel
silenciós també passa.

Però creix cendra del foc
i la sega el camí cert.
Tan cert com que, enllà del foc,
sempre, sempre venç el verd.

 Maria Josep Escrivà. Serena barca. Edicions del buc

Ja era estiu quan es va encendre un de tants  barrancs, com darrerament  s'encenen. Com que no hi ha tronades, no podem culpar el llamp, així que l'únic culpable és l'home que pretén dominar la natura. Aquest cremat queda al costat d'una carretera i s'han afanyat a tallar el que resulta perillós: un pi ben gros i una carrasca al costat que ja està brotant. Un poc més amunt una altra carrasca no ha sofert la mateixa poda que l'anterior. En ambdós casos es veu que a pesar de la brutal sequera que patim han començat a brotar.

Davant la panoràmica que s'intueix, un socarrim de cap a peus. Mire davant mateix de casa, el solar que veig en aquests moments és eixut i sec. Aspre com no n'hi ha altre. Ni una sola taca que verdege. Encara no fa unes setmanes van passar una trituradora i ho van fer tot a bocinets. Només s'han salvat dos o tres arbres minsos, que fa la impressió que van eixir per si sols i com que sobresortien prou els va fer vergonya tallar-los, la resta, tot desfet i triturat. Els primers dies de la desfeta encara es percebia una miqueta de verdina, però ara ja és terra campa, arrapada, erma.
 
Que lluny queden les meues vistes panoràmiques i bucòliques de la casa d'Aiora des de qualsevol finestra: el magraner pel sur i el til·ler del cantó del garbí; el llorer, el pinsap, i l'olivera de menuda que en diuen al poble, al llevant; el pistatxer que ja es fa de veure a l'abric dels xiprers juntament amb el grèvol al nord; el perelloner, l'olivera, el ginjoler i l'enorme morera del veí, pel ponent.


L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA 

[...] la glòria del jardí[...]
David Jou 


1

I al bell mig d'aquelles dies, com un regal dels temps,
vaig trobar un jardí, el jardí d'un poeta
com una ampla finestra de bat a bat oberta
a un migjorn de colors encerclat de palmeres.

I al jardí que trobava el temps em féu jardins,
massissos de geranis on no deixar memòria,
on passar com les flors, l'una igual a les altres;
ara que el temps matava, l'ambició finia.


Fa uns anys per alguna raó que desconec se'ls en va passar, al consistori de l'ajuntament del Ràfol, triturar aquest solar abans de l'estiu, i aquell estiu una fesomia diferent ens va acompanyar, ja que, com passa en la natura, les plantes anaven florint seguint el ritme estacional. I allí sense que ningú ho sabera es va congriar la llavor d'una melonera d'Alger que, desenvolupada, va donar un meló. Érem a finals del mes de juny o principi de juliol que Joan Enric i Martina passejaven per entremig de l'herbassar, que van veure aquella mata amb el seu fruit, un melonet no més gran que una pilota de tennis, entre els dos, com un joc, van tapar el meló amb un grapat d'herba seca d'alguna de les plantes que ja havien acabat de florir. Saps que, va dir l'oncle a la neboda, anirem visitant-lo i veure'm com creix, i, si de cas el regarem per que puga arribar al cap, i així, si tot va bé, a finals de l'estiu tindrem un meló per menjar-nos-el. El cas és que quan van arribar les fortes calorades de l'estiu se'ns va oblidar a tots. I un dia cap a mitjan setembre, mentre fèiem una paella a la porta del garatge, Martina se'n va recordar d'aquell meló que, aquell dia havien tapat i protegit amb cura; després va vindre la calor, se'ls havia oblidat d'anar a visitar-lo com d'anar a regar-lo. S'haurà mort, van pensar, amb tantíssima calor com ha fet aquest estiu, i corrent corrent es van endinsar dins el terreny i es van posar a buscar aquella mata de meló d'Alger. Al cap de poc algú va dir, ací està. Ara eixim. I van aparèixer amb un esplèndid meló que posat a la bàscula pesava els seus bons huit o deu quilos. L'haurem d'encetar a veure que ix de dins. I ja que estem se l'haurem de menjar hui per a les postres. Si, si va dir Martina, contenta de veure com s'havia criat aquell meló enmig de l'herbassar, tot i no haver-lo regat en tot l'estiu.




Les dues primeres fotografies les he agafar prestades del blog de PASSA LA VIDA de Maria Josep Escrivà. En la segona es veuen unes mans que recol·loquen el meló amb cura i arribe a la maduració sense entrebancs. En canvi la darrera fotografia pertany a un dels molts bancals de melonar que es cultiven entre els termes de La Pobla del Duc i Benigànim que fan goig de veure.


I que direu que va eixir d'aquell meló d'Alger?. En clavar-li el ganivet per partir-lo, va cruixir i es va obrir per on va voler. De dintre va eixir una carn roja, perfumada, sucosa en extrem, i dolça com mai de la vida recordàvem haver tastat. El millor meló d'Alger. Tot sol s'havia espavilat per viure, per créixer, madurar i fer-nos gaudir d'aquella delícia sucosa. 

 
Ja més prop del silenci vaig mirar el jardí
un any darrere l'altre, lluminós, en silenci:
als estius mort de set i perfum de gesmil,
mosquits, dragons de nit, i de nit, les lluernes,


L'ANTIC JARDÍ D'ÍTACA dins Testament (Sonets de l'hort de les palmeres). Gaspar Jn i Urban. Arola Edicions, 2012

Massa calor unes voltes, massa aigua altres, i el sol aplomat del migdia, colpeja els melons de més a les vores que esclafixen com una magrana, per aquest motiu solen protegir-los amb brosses que hi haja pels voltants. 
  

dijous, 4 d’agost de 2016

POESIA EN DIRECTE DES DEL PARC DE LA TORRE DE PILES



Estimats amics em complau comunicar que aquest dissabte, 6 d'agost de 2016, a les 22.00 h, al parc de la Torre de la platja de Piles se celebrarà el III Recital de Poesia i Música en Valencià.

La present edició conduïda per l'amic Manel Arcos servirà per a homenatjar i recordar una de les composicions més clàssiques i belles de la nostra literatura, el sonet. Enguany seran recitades vint-i-set d'aquestes composicions d'escriptors valencians, catalans, illencs, com també del Rossellonés, l'Alguer i la Franja de Ponent. També serà recitat un sonet del gran poeta valencià Miguel Hernández.
L'acte, organitzat per les regidories de Cultura i Turisme de l'Ajuntament de Piles, comptarà amb l'actuació de la Rondalla Agredolç, el cantautor Carles Enguix, el cantant Jaume Ginestar, l'escriptor Sico Fons, els rapsodes David Vid, Manola Roig i Elena Casado, el músic Enric Casado, els actors Fanny Pérez i Francisco Rubio i diversos recitadors i recitadores de Piles, Oliva, Gandia, Pego, Ondara, el Verger, Almoines i Alcoi. Així que, si voleu i us ve de gust, ens veiem,




dilluns, 25 de juliol de 2016

LA CASA dins MAR D'ALENS

Fa uns quants dies l'amic i poeta Joan Jordà i Sanchis m'escrivia regalant-me els versos que porten per nom La casa, apareguts en el seu darrer poemari Mar d'Alens. Ja veus tant aprop que estem: ell al Comptat i jo a la Vall d'Albaida, i no me n'havia assabentat de la publicació d'aquest nou poemari, així com de les conseqüents presentacions que se n'han fet, a Cocentaina, a Alcoi i a Muro. Confie i espere que en faça alguna més i així poder assistir a alguna d'elles. Mentrestant n'he gaudit d'aquest tast de vida,


LA CASA

Efímer. El clos més compacte, res
que el temps no enrune sota el seu pas
inclement. Marbres blancs triats de vetes
mil·lenàries, erta veu dels dies
resplendents quan el sol polia amb mà
generosa brunyits colors d’estiu.
Alts migdies desperts en cada pam
de casa, el goig penjat a les parets
i en espills satisfets. Dies de beure
rialles i sentir com al carrer
la vida es teixia en llargues vesprades
que estenien camins vers l’horitzó,
on el sol s’ajocava per indrets
recòndits que atansava el viu capvespre
i tots dos encenien les estances.

Pas a pas, el solstici s’ha adormit
i la nit s’ha fet aspra, un vel negre
cobreix el que era clar, paper de vidre
que grata en la foscor i fa cruixir
els silencis. Un plor se sent a dalt
i un corrent gèlid baixa les escales,
el buit ressona en ecos expandits
que van obrint clivells en murs i sostre.
La penombra ha enfosquit cares i estances,
i l’espill no recorda antics somriures.
El degoteig del temps és un cisell
que fa del marbre més fi pedra tosca
i el corredor d’estiu és ple de pols.
Uns ratolins roseguen les engrunes.





I mira per on, casualitat o telepatia, el mateix dia que jo rebia aquest correu electrònic, que tant em va alegrar el dia, acabava d'escriure unes poques ratlles sobre aquesta mateixa qüestió. 


La casa

No entenc com des de fa prop de cinc anys, des que es va morir Vicenta, la meua sogra, la casa en la que vivia continua encara plena. És veritat que ningú no m'ha ajudat a buidar-la, i racons n'hi ha per donar i vendre. Jo, ho he anat fent, durant tot aquest temps, a estones lliures. Obrir calaixos i remenar per destriar tot el que hi ha no resulta gens fàcil. De xiqueta m'agradava això d'escorcollar calaixeres per veure que hi trobava, aleshores tot em valia, m'agradava endur-m'ho tot i deixar-ho en un nou recés, només meu, tresors que preservar; ara, però, mentre regire em recorre una estranya sensació, com si estiguera transgredint un territori privat que no em pertoca. No sé si faig bé d'escorcollar-ho tot tant a consciència, o haguera estat molt millor llençar-ho tot mirant cap a un altre costat. En tot aquest temps, aquesta és la segona repassada que faig. Si en una primera vegada no ho vaig llençar, ara ja no em permet pensar en guardar més coses, però encara vaig deixant alguna cosa a un costat amb possibilitats. Objectes que per algun motiu no volen perdre's, i així és com cada peça que he de llençar me la mire amb tot deteniment per veure si cal o no salvar-la.

Però com és que no puc acabar de buidar-la?. És com si jo buidara per un cantó i se m'omplira per un altre. Com pot ser això?. Hui, he pujat dalt, a les habitacions, he obert un armari i un baül, per treure mantes. Mentre les empaquetava, no les mirava, les he posat cadascuna en una bossa i aniran de dret al contenidor de roba i amb probabilitat d'un nou ús. Podria dir que cadascuna té una història al darrera, encara que tant sols siga una senzilla manta. Quan crec haver acabat, l'entrada de casa és plena a vessar, ataquinada de bosses. De totes només se n'ha salvat una, xicoteta, empaquetada encara en la bossa d'origen i en el paper de regal, segurament dels darrers nadals.

Poc després he començat a omplir cabassos amb el darrers estris de cuina. Quan s'acabaran? Quants cabassos hauré omplit ja? I quantes coses queden encara? En un tres i no res n'he omplit un de plats i platets, gots i tasses, un altre d'estris de cuina, desgastats per l'ús, rovellats per l'abandó. Quan crec haver acabat em gire, òbric un altre armari i em trobe una altra pila de plats, i més gots. Verge santa, d'on ixen els maleits? De vegades pense que es multipliquen. Us heu confabulat o què?. Després de prop de dos hores de deambular per la casa, decidisc anar-me'n. L'aire de hui, nuvolós i humit, tot i haver obert totes les finestres, se m'ha fet irrespirable.


 
El Silenci és el nou propietari de la casa.
Per les estances mudes, vagareja amb un manoll
de paraules a la mà que tanca amb set panys.

En moments de més abstracció
mobles i envans grinyolen desobeint el nou ordre.

I encara per les escletxes se li escolen
petits sorolls que no pot evitar.

Veïns que no ha demanat, entren i ixen
sense demanar permís. 
 (Això ho vaig escriure ja fa uns quants anys, el 2009, per ser més exactes. La casa cada vegada més buida i més silenciosa semblava que parlava tota sola).

dimecres, 20 de juliol de 2016

ADDENDA, una puntualització a la darrera entrada

 
Aquesta dona és JANINA HESCHELES en l'actualitat. I és encara en l'actualitat que continua lluitant perquè en nom d'aquella barbàrie no es tornen a repetir, ara, en els palestins. 

Divendres, 15 de juliol, a les hui de la vesprada, com un clau a la plaça de Benifairó. Allí muntaven la paraeta els protagonistes de la vesprada literària, Guillem Calaforra i Josep J. Conill acompanyats de membres del consistori de Benifairó. Damunt d'una taula vaig veure que deixaven tres munts de llibres. Així que els vaig veure em vaig apropar per mirar-los. De seguida vaig comprovar que, a més del que jo tenia, n'hi havia un altre editat en un color diferent, vaig preguntar el motiu, i em van dir que aquest darrer era la nova edició, completa, del manuscrit de Janina Hescheles. Va ser durant la xerrada que em vaig assabentar que el llibre que jo m'havia llegit s'havia editat el 1946 gràcies al salvador i mentor de Janina, Borwicz, el qual havia sigut corregit prèviament abans de publicar-lo, o siga que li havien tret una part del text, siga perquè es repetia en les diferents llibretes que la nena havia escrit o perquè eren més personals i no interessaven en aquell moment. M'havia resultat estrany que una xiqueta d'entre onze i dotze anys escriguera tant bé, però ja se sap que una cosa és escriure a raig, i l'altra els textos que es publiquen que han estat corregits fins que són aptes per al públic lector i passen a editar-se. Així doncs, la fita primordial d'aquesta nova presentació és de donar a conèixer la nova edició d'aquest llibre. Entretant Calaforra i Conill van explicar a grans trets les peripècies d'aquestes pàgines que l'autora va escriure setmanes després d'haver-la tret del camp de treball de Janowski en la ciutat de Lwów, l'actual Lviv. De tot el que anaven contant els presentadors ja en coneixia part perquè m'havia llegit els pròlegs i l'epíleg, i també havia indagat per la xarxa, visitant la pàgina web que es dóna en una de les notes, però sempre resulta més convincent que t'ho acaben d'aclarir els encarregats del text traduït, que saben millor tots els entrebancs que ha patit l'obra, juntament amb la narradora-protagonista. I ara si, ara tinc el que Janina va escriure en uns moments colpidors, els fets que conta feia poc que acabaven de passar, els tenia ben presents en la ment, com un malson. Tan present que ens alguns moments sembla que ho estigues vivint mentre ho lliges. Crida l'atenció la manera de redactar-ho. Frases curtes. Poques subordinades. Només el relat, curt, fragmentat, esbojarrat d'uns fets que semblen imitar les pel·lícules, només que en aquest cas les pel·lícules imiten el que una persona, en aquest cas una nena de dotze anys, ens conta, tot després d'haver-se llençat en una boja carrera de fons sense la preparació adequada, sense saber si arribaria o no a la meta, només amb el deliri de fugir d'aquella barbàrie, inhumana que poc temps després altra gent, que ho havien viscut igualment, van tardar un temps en buscar la manera de contar-ho al món, perquè no tenien les paraules. En aquest cas Janina ni va fer literatura, ni es va plantejar com calia explicar el que havia viscut, simplement va descriure el que va veure i el que li havia passat. 



 
Per cert al començament he dit que hi havia tres munts de llibres, dos dels quals són les dues edicions dels escrits de Janina Hescheles: un, l'edició del text de 1946; l'altre, l'edició del manuscrit sencer. El tercer munt de llibres té poc a veure amb el tema de què tractem, però té molt a veure amb l'autor, Calaforra, So i silenci. El tenia fitxat de feia temps i quan el vaig veure, de seguida me'l vaig endur. Només he llegit l'Obertura, però si va com va espere poder passar-m'ho tan divertit com l'autor m'ho ha desitjat.