dilluns, 20 de febrer de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (6)

 Diumenge passat, 12 de febrer, vaig estar en el concert que la Corporació Musical Primitiva d'Alcoi va oferir, sota el nom Música per als versos, Versos per a la música, al poeta Joan Valls i Jordà en el centenari del seu naixement. I amb aquest concert es pot dir que s'enceten els actes dedicats al poeta. 

Paisatges de serra i vall

5

No sé quins colors de glòria
s'irisen en la muntanya
com una aurora opalina
que el bell paisatge encirara
amb solitud lluminosa
de bellesa assossegada.
No sé quina llum t'ha ungit,
alta pedra solitària,
ni sé el fulgor d'ocre i sang
si ve d'una torxa estranya
que el sol t'ofrena o és Déu
qui posa en la roca màgia
de sa llum que sols als místics
dóna per a contemplar-la.


La cançó de Mariola. Joan Valls i Jordà. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Editorial Denes, València, 2007.

dijous, 16 de febrer de 2017

SER O NO SER ORIGINAL: PLAGI, COPIA O SIMPLEMENT COINCIDÈNCIA


LA NEVADA DE L'ANY  2013  VISTA DES DE LA FINESTRA DE CASA, AIORA


Eixes coses solen passar, això és que, un bon dia mentre llig, uns versos del poemari Els temps interromputs de Ramon Ramon que porten per títol

Diazepan

Cada nit, com qui comprova si és fals
l'or d'un anell,
em prenc la pastilla per a dormir.
Ja no sé subornar els meus fantasmes —massa
vells—
prometent-los un cos futur.
Encara sóc el foc, però la tribu que asseguda
m'envolta
ningú canta o es lamenta:
tothom calla com la cendra.
No sé quin llamp va interrompre el ritual:
crepite per a una cort que ja no en tem
el fred de la natura sense somnis.
En silenci, els meus fantasmes s'alcen i se'n van,
s'escampen en la nit arrossegant-se
dins un bosc emboirat que guarda els seus
cadàvers.
Quan arribaran, cada un d'un camí,
a l'hospital de l'alba,
un metge il·lús els donarà de nou
la píndola de la llum.


de sobte, em venen al cap uns versos arrauxats que vaig escriure fa un grapat d'anys,


Un polsim blanc

Al tou de la mà,
un polsim blanc
t’acomiada d’insomnis,
de fantasmes, de monstres,
burlat el tigre, guardià de la nit:
on l'oferiment del bruixot de la tribu,
albergarà somnis blaus d’abellerol.
Al bell mig del rogle: la dansa.

Al seu si,
t’acull benvolent:
et pren, t’acarona,
t’abraça, t’estreny. Et posseeix,
et penetra com un amant.
Aparionats, us foneu.

Et deixes, et deixes, et deixes...

Ets, només per a ell. Ets només per a ell. Ets només per a ell...

Deixa’t, deixa’t, deixa’t...

Per sempre més, per sempre més, per sempre més...

Cada dia, cada dia, cada dia...

Una nit, una nit, una altra nit...

L’endemà, el seu lloc és buit.



Et posseeix. Cada nit. Com un amant.



Primavera de 2006, Instants en ambre(inèdit)


Ja ho deia Paul Valéry "El passat viu d'atzars. Tot incident provoca un record", i sinó, mira com li va anar a Proust i la seua monumental obra "A la recerca del temps perdut" amb el detonant de la magdalena. 

I en aflorar aquest record em ve al cap el que tantes vegades he llegit sobre la voluntat que tenim els humans de ser originals. A hores d'ara, és pot ser original? Diria que poc, però tot i dir les mateixes coses, la gràcia està en la manera de dir-ho i en la forma d'expressar-ho, és a dir en la veu que qui escriu mostra eixa realitat que el lector llegeix. I diria que ací està la clau de l'èxit de molts escrits.



dilluns, 13 de febrer de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (5)

Foto extreta de la Wiquipèdia
 ELS MORMOLS SENTIMENTALS

 RECORD

Plàcida cançó llunyana
que un capvespre m'encisà,
quan l'Àngelus declinava
en roselles d'holocaust.

Cançó d'infant que narrava
d'un llop l'espantosa fam
i d'una ovella el candor
indefens i confiat.

Com un deliqui naixent
m'invitava a recordar
la tendra son protegida
en la falda maternal!

I com la campana angèlica
era de ressò daurat
mentre la lluna guaitava
per l'Ull del Moro mirant!


La cançó de Mariola. Joan Valls i Jordà. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Denes editorial.València, 2007.

dilluns, 6 de febrer de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (4)

 
PAISATGES DE SERRA I VALL

4

Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Olc la ginesta, la sàlvia,
l'espigol i tot em diu
una rara melangia
de càntic esborradís
que grava en la pedra grisa
segles de calma. En el cim
l'àguila explora l'immens
amb son vol meditatiu.
Pels cingles de Mariola
vaig igual que un pelegrí.
Del meu gest de bruixot místic
s'ha burlat un teuladí.

Joan Valls i Jordà. La cançó de Mariola. Edició i pròleg de Manel Rodriguez-Castelló. Edicions de la Guerra. Denes editorial. València, 2007.


dilluns, 30 de gener de 2017

BREU ANTOLOGIA DEL POETA JOAN VALLS I JORDÀ (3)




I


EN EL conreu del viure
el fruit ha estat mesquí,
l'eixorquia tenaç
i el forment estantís.
Només a les roselles
un poc de sang he vist
guarnida de gaubança
i vermellor de crit.
La paraula en la boira
mai no sap els confins,
la joia d'endreçar-se
al germà o al veí.
I quan truque a les portes
amb la fe del somrís,
sols em guaita un mussol
filosofant la nit.

Anys i paranys. Col·lecció Poesia 3i4, 1985.

diumenge, 29 de gener de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES:Walt Whitman



Whitman i Llull, passats pel sedàs de Jaume C. Pons Alorda
Del recull de poemes que formen Fulles d’herba, de Walt Whitman, per al club de lectura de Banyoles que vam fer a la tardor del 2015, n’havíem de llegir tan sols tres: “Cant de mi mateix”, “Jo canto el cos elèctric” i “El curador de ferides”. Val a dir que no són poemes com els que podem trobar habitualment: són escrits que poden abastar, alguns, fins a trenta pàgines. Whitman hi parla de tot: per a aquest poeta tot és material d’observació, des del cos humà, fins a la guerra en tota la seva possible extensió i detall. L’autor el va fer com si fes una mena de bíblia, una obra completa, un llibre de llibres. Sovint usa anàfores, però és un poeta que defuig la rigidesa formal de la poesia, tant pel que fa a la mètrica, com a la rima. Va ser un avançat, poèticament parlant. I un incomprès, per alguns també, en la seva època (Withman, quàquer de religió, va néixer el 1819 i va morir el 1892). Fa anys que està considerat el millor poeta nord-americà de tots els temps i molts d’altres l’han admirat i li han seguit les passes. Ha estat traduït a diverses llengües en diferents èpoques. La traducció que en vam llegir nosaltres, de Jaume C. Pons Alorda (Caimarí, 1984), és la primera completa que s’ha fet en català d’aquesta obra.


Vaig llegir els tres poemes recomanats, la introducció al recull, les dades biogràfiques sobre l’autor i també vaig fer una breu mirada a algun dels altres poemes que comprèn Fulles d’herba. En un principi em va costar una mica d’entrar-hi. Se’m feia difícil reconèixer-hi poesia. Potser per la llargada dels versos, més aviat hi veia aforismes o reflexions profundes. Tot això em va passar en una primera lectura, però a mesura que hi vaig anar entrant, hi vaig trobar musicalitat, i poesia! La conclusió que vaig poder treure d’aquestes lectures fetes, però, va ser que tan sols havia vist una mena de tràiler de Fulles d’herba. Aquesta immensa obra s’hauria de tenir de capçalera i anar-la llegint a glops petits, per poder assaborir-la en tota la seva extensió. 

Podria haver anotat més d’un vers de tots els que vaig llegir, però tan sols me’n vaig guardar un de curiós que fa referència a la vida. Pertany al “Cant de mi mateix”, núm. 49 i diu: “I pel que fa a tu, Vida, crec de bon de veres que ets les deixalles de moltíssimes morts”. Cru i contundent.

Aquesta obra de Whitman és, de ben segur, massa densa per treballar-la en un club de lectura. I de fet, no és que la hi treballéssim ben bé. Aquella sessió, no obstant això, va ser un autèntic plaer, perquè vam poder gaudir de la presència del seu jove traductor: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet una feinada extensa i acurada amb Fulles d’herba. Ha dedicat quatre anys a la traducció d’aquest poemari i el procediment que ha seguit ha estat un any de documentació, amb lectures d’altres obres de l’autor i cercant altres traduccions en altres idiomes, i tres pròpiament de traducció. El resultat ha estat un treball molt ben fet per part d’aquest mallorquí llicenciat en filologia anglesa, també escriptor i poeta. Pons Alorda és tot energia i passió, i fa que t’enganxis als poemes i al seu autor. Ens en va recitar (escenificar, més aviat) alguns i en el darrer el vam acompanyar amb un cant d’esclaus murmurat de fons. Va ser una experiència fantàstica, semblant a la que podeu sentir en aquest vídeo publicat per Nollegiu de la lectura de l’episodi 7 de “Jo canto el cos elèctric” que va fer-hi l’any 2014 acompanyat, també, del públic.



Jaume C. Pons Alorda, malgrat la seva joventut, ha treballat molt i demostra que és un autèntic pou de coneixements. El seu darrer poemari, el tretzè, és Tots els sepulcres, una trilogia poètica editada el 2015 per Labreu edicions. Per altra banda, l’Editorial Barcino, aquest passat 2016 amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, li ha publicat una versió de L’arbre exemplifical, el quinzè dels setze arbres que formen l’enciclopèdia que és l’Arbre de ciència, escrita per aquest altre mallorquí que, com en Jaume, també va posar molta passió tant a l’hora de crear com sobretot de difondre tota la seva extensa obra. 


Pons Alorda, que també és professor d’escriptura de l’escola de l’Ateneu Barcelonès, ens va dir a Banyoles que per a ell “la literatura és la capacitat de comunicar, de construir un futur”i ens va fer una recomanació que ell mateix havia seguit quan li van encarregar la traducció de Fulles d’herba: “cal atrevir-se a atrevir-se”. Futur i atreviment, dues coses que no li manquen a aquest polifacètic mallorquí, que caldrà seguir de prop. 

Pilar Castel Soler

divendres, 27 de gener de 2017

Mestre, quina toquem?, la mateixa però carregada de bombo: Les Muses


Si vaig acabar l’any rellegint poemes de Joana Raspall, un dels quals vaig penjar en el bloc a manera de nadala, en aquella lectura em vaig trobar aquestos versos que em van arrencar un somriure, 




CAP POEMA




El poeta voldria fer un poema.

Diria la frescor del parc en calma...

la sentor de la gespa... de les roses...

el brogit dels infants... i les xerrades

dels ocells enniuant-se dalt dels arbres...

Però els estols xiscladors de gavines,

com sagetes creuant el cel de posta,

li han esbullat els mots.

Adéu, poema!





ai!, la inspiració, vaig pensar, de vegades no és que em desaparega, sinó que el silenci pren possessió; aleshores pense si això de la inspiració serà veritat.



Però l'any començava llegint Els temps interromputs, el nou poemari de Ramon Ramon. I què direu que m’he trobat? Doncs, un grapat d’empremtes, la major part relacionades amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) que no fa massa temps ens va obsequiar i que vaig llegir amb avidesa; per això alguns dels poemes no m'han resultat desconeguts, uns per la firma a peu d’escrit que duen el nom Exeter, estiu del 2009, altres perquè em feien recordar frases i comentaris que havia llegit i que reconeixia de nou «no tinc edat[...]No tinc llengua: en un anglès d’infant vull convèncer la cambrera que puc ser d’on vaig». Imagine que, com sol passar, per l’autor tindran una significació diferent a la del lector, que en donarem una altra, això no treu que ens agrade el que diu i la manera de dir-ho, almenys, a mi, m’agrada aquest llenguatge directe, descarat que de vegades pot resultar provocador o aspre. 


Però bé, al que anava, ara no em va aparèixer el somriure als llavis, ara el meu cap bullia amb pensaments esclaridors. Ai!, la inspiració que va i ve.

No m'importa que els grafiters pinten els murs, però en aquest cas no em va agradar gens, em va semblar que havien vingut a trencar la tranquil·litat i el silenci d'aquest racó al qual m'agrada anar de tant en tant.

  
Musa



Se m’ha mort la poesia:

és un xiquet sangonós que porte en braços

després de l’atemptat.

Vaig copular com un semental jove

per deixar ben prenyada

aquesta paret blanca.

En aquest cementeri els nínxols guardaran

les caixes fosques del sentit

- vaig pensar mentre cantava

el kyrieleison a l’altar.

I vaig assetjar l’Art al meu despatx:

vaig adorar-lo sense llum,

vaig despullar-lo enmig del fred,

vaig penetrar-lo sense els preliminars

que fan de l'òrgan frígid

una música de querubins.

Perquè l’orgasme és el jo.

Perquè l’orgull no té espills: és l’espill.

I de sobte em vaig veure passejant

embarassat de mi mateix

als jardins de la ciutat, entre estàtues i fonts,

a la glorieta on s’esmorteix el so del món.

Encara no sabia que l’Art no és un déu,

que l’Art és l’assassí que no perdona

els qui no pensen com ell.