dissabte, 24 de febrer del 2018

Ei! VINGA NO US FEU ELS RONSES, A LLEGIR¡




Fa uns dies, l'Enric Iborra, en una de les entrades del seu blog, La serp blanca, escrivia un comentari a propòsit de l'escriptor Robert Walser, en feia esment de la darrera traducció que el català acaba d'incorporar d'aquest autor, La passejada, i com sempre fa, posava molt d'èmfasi per encomanar-nos als lectors, tafaners que passem pel seu blog, l'interès per aquesta novel·la «correu a fer-vos-en amb un exemplar!». Doncs, sí, li vaig fer cas!, i no és la primera vegada, vaig anar de cap cap a la llibreria a encomanar-la. És gràcies a les seues recomanacions com me n'assabente d'un grapat de novetats que segurament em passarien de llarg com em va passar en la revista Funàmbul i ara amb nova editorial Flâneur


Allò que crida l'atenció quan el lector comença la lectura de La passejada de Robert Walser és la manera com el narrador-protagonista sense cap més preàmbul ens convida a nosaltres, els lectors, a que l'acompanyem en una de les seues passejades. Sí, vosaltres, lectors. Esteu convidats! Vinga, no us feu els ronses. Sembla dir-nos en els primers renglons. Una passejada en què el lector serà un company que participarà d'aquest passeig, efímer com solen ser els passejos, i resseguirà, sense obrir boca, amb la mirada tot el que aquest passejador empedreït ens vol mostrar. Walser aconsegueix que parem atenció en cadascun dels insignificants detalls amb què s'anirà trobant al llarg del seu passeig. I com apunta Sebald, a l'assaig, amb què s'acompanya La passejada, en els personatges de Walser «les escenes només duren un parpelleig, i les figures humanes de les seves obres gaudeixen tan sols d'una vida breu». En realitat jo diria que viuen en el present més immediat, i això hui en dia sembla que a molts ens resulta bastant difícil de portar a la practica, per això aquesta lectura resulta tan relaxant i satisfactòria.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada