CARME RIERA
A mà dreta, sobre la ratlla de l'horitzó, es fonien els darrers perfils de la costa. De banda a banda de la segetia, de babord a estribord, les aigües, d'un blau espès, s'anaven tornant hostils. Al cel uns niguls foscs, amb carasses d'espantalls i malforjades formes, semblaven custodiar, com sentinelles, els seus dominis, dissuadint les aus d'apropar-hi el vol.
[...]
La remor de la mar, que semblava bullir a grans barbotejos, com l'olla que ja fa molt de temps que el foc escalfa, i el balanceig cada cop més amansit de la nau, feren venir son a Pere Onofre, retut pel daltabaix sofert.
[...]
La ciutat és només una taca blanquinosa a llevant. La mar ha variat de fesomia, ja no té rés a veure amb el llençol ben estirat de fa unes hores. Ara les ones semblen barrams de llop amb ullals blanquíssims. Els esquitxos i la sabonera, com saliva rabiosa, els enteplega de ple.
[...]
Dins el darrer blau. Premi Josep Pla 1994. Cinquena edició: abril 1994. Edicions Destino, 1994.
A la xarxa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada