dimecres, 22 de novembre del 2017

ALGUNES PINZELLADES SOBRE LA BIOGRAFIA NOVEL·LADA DE JOAN VALLS I JORDÀ d'Ester Vizcarra




Veure'm publicada l'obra completa de Joan Valls i Jordà, enguany que es commemora el centenari del naixement del poeta? Encara estem a temps i confie que així siga. I dic això perquè desconec qui se n'haja de fer càrrec d'aquesta tasca, allunyada com estic dels cercles commemoratius del poeta i de la pròpia ciutat dels ponts. Mentrestant he pogut llegir, ni que siga un tast, la recent publicada biografia novel·lada, Enterreu-me en batí i en sabatilles, que l'escriptora i periodista, Ester Vizcarra, ha publicat enguany, mentre presentacions i actes diversos van donant a conèixer les peripècies del poeta, una de les quals en la Casa de la Cultura Mario Silvestre d'Alcoi a la qual vaig assistir.



          I dic que confie veure publicada la seua obra completa, perquè durant tot l'any he fet servir una Antologia que casualment vaig trobar—a un preu irrisori, tot siga dit— que devia quedar pels magatzems on guarden els sobrants de llibres que si no es venen en un temps prudencial acaben triturant per convertir-se altra vegada en pasta de paper. També me n'he aprofitat de les darreres edicions que els darrers anys han anat publicant a títol personal, i que he anat comprant conforme les trobava.

          Pel que es desprèn de les primeres pàgines del pròleg i els agraïments de l'autora, Ester Vizcarra, Adrian Miró va escriure fa un grapat d'anys una biografia del poeta, molt més extensa, que a banda de relatar vivències del poeta, també n'aborda i n'avalua l'obra de Valls. De fet al poc de començar la lectura Ester ens resol de seguida la qüestió que acaba de plantejar «què hi ha de nou al meu llibre?», a la qual cosa ens contesta tot seguit que «El de Miró és un pou de saviesa i erudició pel que fa a l'avaluació de l'obra de Valls, aspecte sobre el qual mai no m'atreviria a clavar-me. El meu pren la direcció de la vida i incorpora dades noves recollides de moltes altres persones» I això significa que estem davant d'un escrit coral que ha aprofitat les moltes anècdotes que circulen encara de persones que han conegut el poeta per afegir detalls que no ixen en la biografia de Miró. 

          La lectura de la biografia de Vizcarra fa de bon llegir i el lector comprova que la vida i la poesia de Valls van de la mà. Això m'ha permès comprovar que l'Antologia editada pel CVC es quedava coixa, si el que es pretenia era resseguir la seua vida a través dels poemes. Com tota biografia, comença l'any del naixement de Joan Valls, el primer de maig de 1917, i es va agrupant per capítols que donen compte de fets i situacions viscudes pel poeta. Així, hi veiem que tot i que no comença a escriure fins als anys de la Guerra Civil, amb dihuit anys, ja des de menut apuntava maneres. Si el detonant va ser la infantesa condicionada per la malaltia que va patir de menut conjuntament a l'aïllament dels afers propis de la resta de xiquets, això no ho podem saber, però si que:

Joan era un xiquet molt especial. No ho era[..]perquè la malaltia l'haguera fet xicotet i contrafet. Ho era perquè veia les coses d'una manera diferent de la majoria. Veia foc al sol que s'amaga, veia llum a l'aigua d'una bassa, veia la bondat a l'alè de les persones, veia el cansament a la suor dels homes, veia el barranc del Cint com una impressionant boca que engolia les estrelles les nits clares d'estiu, encara que, de moment, no sabera explicar totes aquestes coses.



I als ulls del cervatell esbalaït

cabia tot el joc de l'infinit

mesurat en pacifica esplendor.


«Ressò d'infantesa». Les hores vives (1978)

         Continua amb la llarga i fosca postguerra, el Franquisme, la Transició. I acaba en la dècada dels 80, l'època en què els homenatges de la ciutat, d'Alcoi li plovien per totes bandes.  

          Una de les coses que més m'han cridat l'atenció en la manera de narrar la biografia de Valls, d'Ester Vizcarra, és que ha sabut captar i transmetre en el seu relat el punt d'humor que emparava el versaire, no debades el títol de la biografia "Enterreu-me en batí i sabatilles" ho corrobora:

Que l'adéu siga sense cap problema

sempre he volgut al meu camí aquest lema:

tindre a mà les bonesses més senzilles.

Sols demane un lligam d'intimitat:

quan muira no voldria anar mudat,

enterreu-me en batí i en sabatilles.


Les hores vives (1978)

          Ja veieu que Joan Valls era un mag de la paraula, sabia com transformar els contratemps en els versos més delicats i bells.


DE VIDA I VERSOS

SECRETA febre aquesta d'alçar mots
per reviure la vida al vers escrit
joia amarga del temps reflectit
que transparenta els tràngols més remots.

  Rumina el sentiment allò que alcança
a recordar en fred el que ha viscut.
Un solatge pregon de solitud
és tot allò que resta en galivança.

  Volenterosa flor, claredat pura
regia la febrosa criatura
que era jo, delicadament vital.

  I ara, en la llunyania descoberta,
faig recompte d'enyors i tinc desperta,
encesa en mots, la vida marginal.


Joan Valls. Les hores vives (1978) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada