divendres, 12 de maig de 2017

El retorn de l'Hongarès, una novel•la amb banda sonora



Reconec que a mesura que vaig endinsant-me en les complexitats narratives, vaig descobrint detalls sorprenents en allò que concerneix a l'arquitectura que basteix un text literari  —tot prenent el mot que Vicent Usó ha fet servir per al seu darrer llibre, L'arquitectura dela ficció—. Primer, en assignatures com Teoria literària, on, com diu el nom només s'aprèn la teoria, i darrerament amb el curs d'Escriptura narrativa que he fet. 

Quan vaig llegir La cinquena planta de Manuel Baixauli, entre altres coses, vaig descobrir que al darrere de la novel·la s'amagava un món que vessava ressonàncies musicals. Ho vaig constatar llegint un dels molts comentaris al bloc Totxanes, totxos i maons, de Joan Josep Isern, des d'on em vaig assabentar que el mateix Baixauli havia creat una llista de músiques en l'Spotify. Des de llavors aquesta fidel admiradora de l'escriptor suecà no ha deixat d'escoltar aquestes peces de música.

Des d'aquell dia quan m'endinse en una nova novel·la veig coses que abans no veia. Com diu el refrany quan més sucre més dolç. Per això, a mitjan lectura d'El retorn de l'Hongarès de l'escriptora i artista Anna Moner—novel·la amb què, per cert, es va clausurar el Curs d'Escriptura Narrativa al qual em vaig apuntar el passat més de setembre en la UNED—em vaig adonar que la narració anava farcida de peces musicals, les quals vaig anar anotant en un paper fins el final. Però no solament es pot fer una llista de les obres que recorren El retorn de l'Hongarès també se'n podria fer una altra dels ingredients que componen el perfums; una altra per a la taxonomia de les plantes, dels insectes i altra mena d'animalets que circulen per la novel·la. Això si, tot ben regat amb l'exquisidesa d'un Fondellol. 


Només acabar la novel·la vaig fer dues coses: d'una banda, llegir-me les ressenyes que he trobat escrites en la premsa digital al voltant d'El retorn de l'hongarès; de l'altra, resseguir cadascuna de les peces musicals i escoltar-les, primer a soles, a continuació acompanyades del corresponent text. Una opció que afegeix interès a la narració fins a punts insospitats. De totes les ressenyes que he llegit, només la d'Ana Maria Villalonga, Núvol,  comenta les possibilitats musicals que ofereix la lectura d'aquesta novel·la. Ara bé, casualment m'he trobat que la biblioteca de Polinyà ha creat una llista de les músiques amb els links des d'on els qui vulgueu podeu llegir i escoltar-les, segur que vos entren ganes de fer la lectura completa. 

I a poc més de la pàgina cinquanta ensopegue amb uns renglons enigmàtics que al llarg de la novel·la se'ns aniran desvetllant. Es tracta de "l'Ària del bes" de l'opera Samson i Dalila del compositor Camille Saint Saëns. Una música preciosa acompanyada d'una lletra que encara ho és més, que es converteix al cap de poc d'escoltar-la en una melodia que se't clava dins el cap i no pots deixar de cantussejar. 

Mon cœur s’ouvre à ta voix,
Comme s’ouvrent les fleurs
Aux baisers de l'aurore !
Mais, ô mon bien-aimé,
Pour mieux sécher mes pleurs,
Que ta voix parle encore !
Dis-moi qu’à Dalila
Tu reviens pour jamais,
Redis à ma tendresse
Les serments d’autrefois,
Ces serments que j’aimais !
Ah! réponds à ma tendresse !
Verse-moi, verse-moi l’ivresse !

Ainsi qu’on voit des blés
Les épis onduler
Sous la brise légère,
Ainsi frémit mon cœur,
Prêt à se consoler,
À ta voix qui m’est chère !
La flèche est moins rapide
A porter le trépas,
Que ne l’est ton amante
A voler dans tes bras !
Ah ! réponds à ma tendresse !
Verse-moi, verse-moi l’ivresse !

És així com el relat pertorbador d'Anna Moner es val de la música per endinsar-nos en aquesta deliciosa trama. Però açò només és una minúcia.

«En mànigues de camisa, protegit amb un davantal blanc, un home prim i llarg treballava d'esquena inclinat sobre el banc de ferro que ocupava el centre de l'estança cantussejant una melodia que Béziers no aconseguí identificar»




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada