divendres, 3 de març de 2017

UNES NOTES SOBRE MONTAIGNE



Llegir Montaigne no és fàcil, i per llegir-lo, o millor dit per començar a llegir-lo cal endinsar-se en la lectura amb una bona predisposició. I, la veritat, deia que si, però dins meu, deia que no. No, no estava predisposada cap a la lectura dels Assaigs. Però, ai! aquest «però» ho trastoca tot. Finalment, me l'he anat llegint. M'ha costat, sí, ho he de confessar, perquè en compte d'entrar en la lectura amb els cinc sentits, els tancava tots, així com fan els que no volen saber res d'una llengua, que es posen els taps cada vegada que l'escolten, i així, és impossible que arriben a entendre mai res. I, el que haja arribat a obrir els sentits per llegir-lo, li ho he d'agrair a l'Enric. No és per alçar-li la tafarra al profe, però les classes del curs de literatura que des de fa dos anys imparteix tenen visos de classes magistrals en què tots ens trobem molt satisfets. Ja ho diu Núria Cadenes de Fan Set, «mai no he vist un curs en què els alumnes no falten a la cita ni un sol dia.» És per estar ben orgullós. 

Mentrestant ensopegue amb uns renglons en el capítol «Sobre la vanitat», cap al final del llibre III dels Assaigs que diuen:

«Deixa lector, que córrega encara aquest tram d'assaig i aquesta tercera prolongació de la resta de peces de la meua pintura. Afegisc, però no corregisc. Primerament perquè aquell que ha hipotecat la seua obra al món, trobe raonable que no tinga ja el dret de fer-ho. Que, si pot, parle millor en un altre lloc, i que no corrompa l'obra que ha venut. De gent així no caldria comprar res més que després de la seua mort.»

Però per a un lector profà com jo, aquesta primera presa de contacte dels assaigs han resultat força estranys, en especial la manera tan sinuosa d'exposar els seus raonaments, cosa que ell devia de saber, i per això va deixant constància tot al llarg dels seus escrits, «És el  lector poc diligent qui perd l'assumpte, no jo» Comença amb un tema que creus que anirà desenvolupant fins arribar a alguna conclusió, però d'això res, a la meitat pots haver-te perdut, cosa que t'obliga a tornar enrere per rellegir-lo de nou, «Busque la varietat, sense mesura i en desordre. El meu estil i el meu esperit vagabundegen, l'un i l'altre.»

De fet, el tercer volum dels assaigs reflecteix una nova manera de fer. Segurament la seua mala memòria és la culpable que ja no vaja a les fonts, a l'autoritat, per referir-se i escriu el que pensa sense parlar per boca dels altres. És en aquest estadi on s'hi revela l'autèntic Montaigne, com diu l'Enric, ens ensenya a pensar per compte propi. Una altra de les raons d'aquest esforç de comprensió per part del lector quan llig el que escriu és que les clàusules oracionals no estan marcades:

«Entenc que la matèria es distingeix ella mateixa. Bastant mostra on es canvia, on conclou, on comença, on es reprèn, sense entrellaçar-la amb paraules, de lligam i de costura introduïdes per al servei de les orelles febles o negligents, i sense glossar-me a mi mateix. Qui és aquell que no s'estima més no ser llegit que ser llegit dormint o amb pressa? Si agafar els llibres fóra aprendre'ls, i si veure fóra mirar-los, i recórrer-los copsar-los, faria malament de creure'm tan ignorant com dic[...]Ja que no puc fixar l'atenció del lector pel meu pes, manco male si s'esdevé que la fixe pel meu embolic.»

De sobte, m'he vist retratada en les meues pròpies cabòries per misser Montaigne. 


Les notes transcrites dels Assaigs corresponen a la traducció de Vicent Alonso. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada