diumenge, 12 de març de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Joan Sales



Reflexions al voltant d’Incerta glòria i els seus personatges


Joan Sales, que havia tornat a Catalunya de l’exili el 1948, publicava l’any 1956 una primera versió, molt restringida, d’Incerta glòria que aniria ampliant fins a la definitiva de Club Editor de 1971,de quatre parts i 910 pàgines. L’any 2012, aquesta mateixa editorial n’ha publicat una de nova, amb la quarta part de la de 1971 (Últimes notícies) ja convertida en una altra novel·la: El vent de la nit.

Aquesta obra, per a molts la gran novel·la catalana del segle XX, inclou una bona quantitat de personatges, més o menys importants. Un dels protagonistes és Lluís, per a molts un alter ego de Sales. Certament, l’escriptor, quan va començar la guerra civil, era molt jove (tenia 24 anys), advocat de formació i pare de família. Amb en Lluís compartia totes aquestes circumstàncies personals, a més de ser oficial de l’exercit republicà. El personatge de Lluís fa de narrador de la primera part, mitjançant unes cartes-dietari que adreça al seu germà Ramon des del front.



Al llarg de tota la novel·la, Sales, va fent una dura crítica del paper que van tenir els anarquistes en el desenvolupament de la Guerra Civil Espanyola. Ell, destinat a la columna Durruti en esclatar el conflicte bèl·lic, deia que hi havia passat un calvari, el temps que va lluitar al costat dels anarquistes, amb qui només els unia el fet de tenir un enemic comú. La crítica, en la seva obra, ens la fa especialment mitjançant la família Milmany. Trini Milmany, parella d’en Lluís, és una anarquista força incoherent i contradictòria. Ella serà la narradora de la segona part, aquest cop amb unes cartes que envia al seu amic Juli Soleràs. El pare de la noia és un autèntic àcrata, pacifista, que arribarà a enfrontar-se obertament amb els altres anarquistes, els violents i mata-capellans, i que reconeixerà en diverses ocasions que els, teòricament, seus no ho estan fent bé. El germà de Trini, Llibert –anarquista amb un càrrec al govern, presentat com un polític d’èxit, aprofitat, fals i demagògic, i potser fins i tot traïdor–, és el que queda més mal parat de la família Milmany per part de l’escriptor.Sales, que havia abandonat la militància comunista uns anys abans de començar el conflicte, posa en boca de Cruells –el narrador de la tercera part de l’obra, un seminarista que es troba fent la guerra en el cantó republicà per “motius geogràfics”, com molts d’altres– la seva opinió sobre el paper dels anarquistes en aquells anys: “algun dia s’arribarà a aclarir el tèrbol misteri de l’anarquisme; l’únic que sabem ara com ara és que van fer exactament tot el que calia perquè es perdés la guerra”.

Juli Soleràs és, per a mi, el millor personatge de la novel·la, i alhora el més complex. També advocat de formació i íntim amic de Trini des de fa anys coneixerà en Lluís a casa d’ella, en una de les reunions anarquistes que s’hi feien. No podem dir, però, que Soleràs en sigui, de fet, no li arribarem a concretar massa la ideologia. Els seus estirabots freqüents, que sovint seran premonicions que es faran realitat, aniran apareixent al llarg de la novel·la en boca seva directament, o recordats per algun dels altres personatges. Tot plegat ens el convertirà en una mena d’oracle, que servirà alhora de lligam entre les diferents parts d’Incerta glòria.

Lluís, Soleràs i Cruells, amb Trini, serien els quatre personatges principals de l’obra, però Incerta glòria ens en presenta d’altres, més o menys secundaris, també molt interessants per un o altre motiu. En el front d’Aragó, hi trobem Olivela, la Carlana, una dona que té molt clar on vol arribar a la vida, malgrat les circumstàncies adverses que es pugui anar trobant. No dubtarà a seduir subtilment Lluís (i intentar-ho amb Soleràs) per aconseguir legalitzar la seva situació personal i la dels seus fills. Segons Soleràs és una dona “llesta que es perd de vista”.

Joan Sales(dreta) amb Enric Usall i Lluís Cruells

A la rereguarda, a Barcelona, hi situem l’oncle d’en Lluís i un vell marquès. A tots dos, Trini els sent a dir: “guanyi qui guanyi, jo he perdut”. Ells no s’identifiquen amb cap dels dos bàndols. Fora de la ciutat podem citar un parell de casos especials: l’amo del balneari i la noia del mas abandonat que troben els soldats republicans quan ja marxen del front d’Aragó, en plena retirada. L’amo del balneari, un senyor “nacional” que convida els soldats republicans fugitius al seu establiment: de parament nacional (de gran luxe) i menú republicà (res per menjar). Una metàfora esplèndida per part de Sales de comparació entre el nou “ordre” que venia i el desgavell del final de la república. Sales fa remarcar “nacional” en front de “feixista”. Feixistes eren els de dretes per als republicans i nacionals, per als de dretes mateixos. Nacionals i feixistes. Republicans i rojos, diferents visions de mateixes coses, segons qui les miri. La noia del mas que –en català d’Aragó, després que els soldats abans de veure-la i morts de gana com anaven li volguessin agafar el menjar que guardava– els diu: “¿a qui ens encomanarem, poca-vergonyes? Tothom fuig de vosaltres com si fóssiu la pesta”. Ells, aquell dia, no menjaran i marxaran amb la cua entre cames. 

He llegit i rellegit Incerta glòria l’estiu de 2016, justament pels volts del vuitantè aniversari de l’inici de l’absurditat i la bogeria de què parla aquesta obra, la Guerra Civil Espanyola. I la humanitat, en conjunt, no ha evolucionat a millor, ans al contrari. Em fa l’efecte que el seu autor, Joan Sales, si visqués en l’actualitat estaria trist o decebut. Sentiria que un dels missatges de fons que penso que conté la seva obra no s’ha entès, ni de bon tros, en bona part del món actual. Encara no hem comprès que en les guerres sempre trobarem una incerta glòria, o, millor dit, que mai no hi trobarem cap glòria. I que sempre els més innocents en seran els més perjudicats.

Mentre inicio la lectura de El vent de la nit, protagonitzada trenta anys més tard per en Cruells i on retrobaré alguns dels personatges d’Incerta glòria, us deixo aquestes breus reflexions sobre la gran obra de Joan Sales. Si les heu llegides, i us ve de gust, m’agradaria que hi afegíssiu el vostre parer.

                                                                                        
 Pilar Castel Soler


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada