Si vaig acabar l’any rellegint poemes de Joana Raspall, un dels quals vaig penjar en el bloc a manera de nadala, en aquella lectura em vaig trobar aquestos versos que em van arrencar un somriure,
CAP POEMA
El poeta voldria
fer un poema.
Diria la frescor
del parc en calma...
la sentor de la
gespa... de les roses...
el brogit dels
infants... i les xerrades
dels ocells
enniuant-se dalt dels arbres...
Però els estols
xiscladors de gavines,
com sagetes
creuant el cel de posta,
li han esbullat
els mots.
Adéu, poema!
ai!, la inspiració, vaig pensar, de vegades no és que em desaparega, sinó que el silenci pren possessió; aleshores pense si això de la inspiració serà veritat.
Però l'any
començava llegint Els temps interromputs, el nou poemari de Ramon
Ramon. I què direu que m’he trobat? Doncs, un grapat d’empremtes, la major part relacionades amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) que no fa
massa temps ens va obsequiar i que vaig llegir amb avidesa; per això alguns
dels poemes no m'han resultat desconeguts, uns per la firma a peu d’escrit que
duen el nom Exeter, estiu del 2009, altres perquè em feien recordar
frases i comentaris que havia llegit i que reconeixia de nou «no tinc
edat[...]No tinc llengua: en un anglès d’infant vull convèncer la cambrera que
puc ser d’on vaig». Imagine que, com sol passar, per l’autor tindran una
significació diferent a la del lector, que en donarem una altra, això no treu
que ens agrade el que diu i la manera de dir-ho, almenys, a mi, m’agrada aquest
llenguatge directe, descarat que de vegades pot resultar provocador o aspre.
Però bé, al que
anava, ara no em va aparèixer el somriure als llavis, ara el meu cap bullia amb
pensaments esclaridors. Ai!, la inspiració que va i ve.
No m'importa que els grafiters pinten els murs, però en aquest cas no em va agradar gens, em va semblar que havien vingut a trencar la tranquil·litat i el silenci d'aquest racó al qual m'agrada anar de tant en tant. |
Musa
Se m’ha mort la
poesia:
és un xiquet
sangonós que porte en braços
després de
l’atemptat.
Vaig copular com
un semental jove
per deixar ben
prenyada
aquesta paret
blanca.
En aquest
cementeri els nínxols guardaran
les caixes
fosques del sentit
- vaig pensar
mentre cantava
el kyrieleison a
l’altar.
I vaig assetjar
l’Art al meu despatx:
vaig adorar-lo
sense llum,
vaig despullar-lo
enmig del fred,
vaig penetrar-lo
sense els preliminars
que fan de
l'òrgan frígid
una música de
querubins.
Perquè l’orgasme
és el jo.
Perquè l’orgull
no té espills: és l’espill.
I de sobte em vaig
veure passejant
embarassat de mi
mateix
als jardins de la
ciutat, entre estàtues i fonts,
a la glorieta on
s’esmorteix el so del món.
Encara no sabia
que l’Art no és un déu,
que l’Art és
l’assassí que no perdona
els qui no pensen
com ell.
Poemes relaxats.
ResponEliminaGrafiti que trobe inspirat i que comunica un missatge crític . Pensament corcat de les persones....te un toc de genialitat
Hola Itaca Vida, gràcies per deixar-te caure per aquest blog. Els grafiters van trobar en aquest racó un grapat de murs per deixar les seues empremtes. N'hi havien un bon grapat, a quin més inspirat que altre.
ResponEliminaUna abraçada