divendres, 27 de gener de 2017

Mestre, quina toquem?, la mateixa però carregada de bombo: Les Muses


Si vaig acabar l’any rellegint poemes de Joana Raspall, un dels quals vaig penjar en el bloc a manera de nadala, en aquella lectura em vaig trobar aquestos versos que em van arrencar un somriure, 




CAP POEMA




El poeta voldria fer un poema.

Diria la frescor del parc en calma...

la sentor de la gespa... de les roses...

el brogit dels infants... i les xerrades

dels ocells enniuant-se dalt dels arbres...

Però els estols xiscladors de gavines,

com sagetes creuant el cel de posta,

li han esbullat els mots.

Adéu, poema!





ai!, la inspiració, vaig pensar, de vegades no és que em desaparega, sinó que el silenci pren possessió; aleshores pense si això de la inspiració serà veritat.



Però l'any començava llegint Els temps interromputs, el nou poemari de Ramon Ramon. I què direu que m’he trobat? Doncs, un grapat d’empremtes, la major part relacionades amb Dins el camp d’herba (dietari 2009-2012) que no fa massa temps ens va obsequiar i que vaig llegir amb avidesa; per això alguns dels poemes no m'han resultat desconeguts, uns per la firma a peu d’escrit que duen el nom Exeter, estiu del 2009, altres perquè em feien recordar frases i comentaris que havia llegit i que reconeixia de nou «no tinc edat[...]No tinc llengua: en un anglès d’infant vull convèncer la cambrera que puc ser d’on vaig». Imagine que, com sol passar, per l’autor tindran una significació diferent a la del lector, que en donarem una altra, això no treu que ens agrade el que diu i la manera de dir-ho, almenys, a mi, m’agrada aquest llenguatge directe, descarat que de vegades pot resultar provocador o aspre. 


Però bé, al que anava, ara no em va aparèixer el somriure als llavis, ara el meu cap bullia amb pensaments esclaridors. Ai!, la inspiració que va i ve.

No m'importa que els grafiters pinten els murs, però en aquest cas no em va agradar gens, em va semblar que havien vingut a trencar la tranquil·litat i el silenci d'aquest racó al qual m'agrada anar de tant en tant.

  
Musa



Se m’ha mort la poesia:

és un xiquet sangonós que porte en braços

després de l’atemptat.

Vaig copular com un semental jove

per deixar ben prenyada

aquesta paret blanca.

En aquest cementeri els nínxols guardaran

les caixes fosques del sentit

- vaig pensar mentre cantava

el kyrieleison a l’altar.

I vaig assetjar l’Art al meu despatx:

vaig adorar-lo sense llum,

vaig despullar-lo enmig del fred,

vaig penetrar-lo sense els preliminars

que fan de l'òrgan frígid

una música de querubins.

Perquè l’orgasme és el jo.

Perquè l’orgull no té espills: és l’espill.

I de sobte em vaig veure passejant

embarassat de mi mateix

als jardins de la ciutat, entre estàtues i fonts,

a la glorieta on s’esmorteix el so del món.

Encara no sabia que l’Art no és un déu,

que l’Art és l’assassí que no perdona

els qui no pensen com ell.



2 comentaris:

  1. Poemes relaxats.
    Grafiti que trobe inspirat i que comunica un missatge crític . Pensament corcat de les persones....te un toc de genialitat

    ResponElimina
  2. Hola Itaca Vida, gràcies per deixar-te caure per aquest blog. Els grafiters van trobar en aquest racó un grapat de murs per deixar les seues empremtes. N'hi havien un bon grapat, a quin més inspirat que altre.
    Una abraçada

    ResponElimina