diumenge, 29 de gener de 2017

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES:Walt Whitman



Whitman i Llull, passats pel sedàs de Jaume C. Pons Alorda
Del recull de poemes que formen Fulles d’herba, de Walt Whitman, per al club de lectura de Banyoles que vam fer a la tardor del 2015, n’havíem de llegir tan sols tres: “Cant de mi mateix”, “Jo canto el cos elèctric” i “El curador de ferides”. Val a dir que no són poemes com els que podem trobar habitualment: són escrits que poden abastar, alguns, fins a trenta pàgines. Whitman hi parla de tot: per a aquest poeta tot és material d’observació, des del cos humà, fins a la guerra en tota la seva possible extensió i detall. L’autor el va fer com si fes una mena de bíblia, una obra completa, un llibre de llibres. Sovint usa anàfores, però és un poeta que defuig la rigidesa formal de la poesia, tant pel que fa a la mètrica, com a la rima. Va ser un avançat, poèticament parlant. I un incomprès, per alguns també, en la seva època (Withman, quàquer de religió, va néixer el 1819 i va morir el 1892). Fa anys que està considerat el millor poeta nord-americà de tots els temps i molts d’altres l’han admirat i li han seguit les passes. Ha estat traduït a diverses llengües en diferents èpoques. La traducció que en vam llegir nosaltres, de Jaume C. Pons Alorda (Caimarí, 1984), és la primera completa que s’ha fet en català d’aquesta obra.


Vaig llegir els tres poemes recomanats, la introducció al recull, les dades biogràfiques sobre l’autor i també vaig fer una breu mirada a algun dels altres poemes que comprèn Fulles d’herba. En un principi em va costar una mica d’entrar-hi. Se’m feia difícil reconèixer-hi poesia. Potser per la llargada dels versos, més aviat hi veia aforismes o reflexions profundes. Tot això em va passar en una primera lectura, però a mesura que hi vaig anar entrant, hi vaig trobar musicalitat, i poesia! La conclusió que vaig poder treure d’aquestes lectures fetes, però, va ser que tan sols havia vist una mena de tràiler de Fulles d’herba. Aquesta immensa obra s’hauria de tenir de capçalera i anar-la llegint a glops petits, per poder assaborir-la en tota la seva extensió. 

Podria haver anotat més d’un vers de tots els que vaig llegir, però tan sols me’n vaig guardar un de curiós que fa referència a la vida. Pertany al “Cant de mi mateix”, núm. 49 i diu: “I pel que fa a tu, Vida, crec de bon de veres que ets les deixalles de moltíssimes morts”. Cru i contundent.

Aquesta obra de Whitman és, de ben segur, massa densa per treballar-la en un club de lectura. I de fet, no és que la hi treballéssim ben bé. Aquella sessió, no obstant això, va ser un autèntic plaer, perquè vam poder gaudir de la presència del seu jove traductor: Jaume C. Pons Alorda, que ha fet una feinada extensa i acurada amb Fulles d’herba. Ha dedicat quatre anys a la traducció d’aquest poemari i el procediment que ha seguit ha estat un any de documentació, amb lectures d’altres obres de l’autor i cercant altres traduccions en altres idiomes, i tres pròpiament de traducció. El resultat ha estat un treball molt ben fet per part d’aquest mallorquí llicenciat en filologia anglesa, també escriptor i poeta. Pons Alorda és tot energia i passió, i fa que t’enganxis als poemes i al seu autor. Ens en va recitar (escenificar, més aviat) alguns i en el darrer el vam acompanyar amb un cant d’esclaus murmurat de fons. Va ser una experiència fantàstica, semblant a la que podeu sentir en aquest vídeo publicat per Nollegiu de la lectura de l’episodi 7 de “Jo canto el cos elèctric” que va fer-hi l’any 2014 acompanyat, també, del públic.



Jaume C. Pons Alorda, malgrat la seva joventut, ha treballat molt i demostra que és un autèntic pou de coneixements. El seu darrer poemari, el tretzè, és Tots els sepulcres, una trilogia poètica editada el 2015 per Labreu edicions. Per altra banda, l’Editorial Barcino, aquest passat 2016 amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull, li ha publicat una versió de L’arbre exemplifical, el quinzè dels setze arbres que formen l’enciclopèdia que és l’Arbre de ciència, escrita per aquest altre mallorquí que, com en Jaume, també va posar molta passió tant a l’hora de crear com sobretot de difondre tota la seva extensa obra. 


Pons Alorda, que també és professor d’escriptura de l’escola de l’Ateneu Barcelonès, ens va dir a Banyoles que per a ell “la literatura és la capacitat de comunicar, de construir un futur”i ens va fer una recomanació que ell mateix havia seguit quan li van encarregar la traducció de Fulles d’herba: “cal atrevir-se a atrevir-se”. Futur i atreviment, dues coses que no li manquen a aquest polifacètic mallorquí, que caldrà seguir de prop. 

Pilar Castel Soler

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada