dimarts, 13 de desembre de 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Khaled Hosseini



Khaled Hosseini

Khaled Hosseini, afganès nascut a Kabul l’any 1965, va deixar el seu país quan només tenia onze anys. El cop d’estat comunista de 1978 i la invasió soviètica de l’Afganistan el va sorprendre, a ell i la seva família, a París. Ja no van tornar a la seva terra. L’any 1980 van demanar asil polític als Estats Units i, allà, Hosseini es va graduar en medicina i va començar, també, a escriure. L’any 2003 va publicar la seva primera novel·la, El caçador d’estels. Per aquelles dates l’Afganistan era notícia de rabiosa actualitat i la urgència i la curiositat em van dur a llegir la seva obra en una edició en castellà d’Ediciones Salamandra (la traducció al català no es va publicar fins al 2008). L’he rellegida la primavera passada amb el Club de Lectura de Serinyà, un poble de poc més de 1100 habitants, però amb molta inquietud lectora. En la primera lectura que n’havia fet em va semblar notar-hi el punt de vista d’un afganès que viu i s’ha educat als Estats Units, una visió molt americana... Quan l’he rellegida (aquesta vegada en l’edició catalana d’Ara llibres), no m’ho ha semblat tant, potser per allò de la perspectiva dels anys passats. Ara hi he vist, sobretot, un deix d’enyorança idealitzada per part de l’autor per l’antiga societat i per la cultura afganesa perdudes, i molta reivindicació per les injustícies i els abusos que ha sofert el seu país i, sobretot, la gent que hi viu, al llarg de molts anys. Aquí caldria esmentar, també, que Hosseini, a banda de ser escriptor, col·labora amb l’ACNUR (l’agència de refugiats de la ONU), ajudant refugiats de diferents conflictes bèl·lics.
 

En El caçador d’estels, un cru relat que comença el 1975 a Kabul i acaba l’any 2002 als Estats Units, l’autor hi fa una impactant i commovedora passejada per la història de l’Afganistan i la seva gent al llarg d’aquest període de temps, amb l’amistat, la fidelitat, i també la traïció, entre dos pares de classes socials diferents i els seus dos fills (Amir i Hassan), com a qüestions de fons. En aquesta novel·la, gairebé no hi trobem dones. De fet, la dona, a l’Afganistan, no hi té –ni històricament hi ha tingut– massa paper, tot s’ha de dir. Potser per reconèixer una mica aquest greuge, o també com a homenatge a la castigada població femenina afganesa, Hosseini escriu, l’any 2007, Mil sols esplèndids, que abasta més o menys els mateixos períodes de temps que la seva obra anterior. Aquí sí, dues dones: Mariam i Laila, la primera amb poca cultura i filla il·legítima d’un home de bona posició econòmica i social i la segona molt més instruïda, filla d’un professor i educada en una família de mentalitat més oberta i moderna del que era habitual al país, prenen el protagonisme en un món ja tradicionalment tancat i classista, i difícil per a les dones, que va evolucionant cap a un tancament encara més profund, angoixant i que els lectors podem arribar a veure gairebé sense sortida per a elles. Enmig de tot això, sorgirà una profunda amistat entre aquestes dues dones, d’edats molt diferents, i també hi trobarem una bella història d’amor que se’ns plantejarà, en alguns moments del relat, complicada o fins i tot impossible.



En aquesta segona obra el cop d’estat comunista i la invasió soviètica del país, el conflicte bèl·lic posterior amb les cruentes intervencions dels senyors de la guerra, l’arribada al poder dels talibans amb l’aplicació extrema de la xaria o les repercussions per a l’Afganistan dels atemptats de 11 de setembre de 2001 als Estats Units són tractats per l’autor com pinzellades introductòries, com una mena de presentació del que acabaran representant per a les protagonistes. Tots aquests fets les afectaran, d’una manera o altra, en una clara escalada cap a pitjor, encara que amb un bri d’esperança (que desitgem que no només sigui una mena de treva...) al final.



En l´epíleg de Mil sols esplèndids, Hosseini, potser deixant de banda la visió d’escriptor i més des de la perspectiva de l’home que vol ajudar a millorar la situació de la gent del seu país, ens recorda que “fa 30 anys que la crisi dels refugiats afganesos és una de les més greus del món”. Ho sabem i també veiem, malauradament, que el problema no afecta només l’Afganistan, sinó que s’ha estès a d’altres països. Per això la lectura d’aquestes dues obres és molt recomanable, perquè aquests trenta anys els trobem descrits d’una forma impecable en aquestes dues esplèndides novel·les, que ja podem entreveure que no són només interessants a nivell literari. 

Pilar Castel Soler



Hosseini, Khaled. El caçador d’estels. Ara Llibres. Badalona, 2009.
Hosseini, Khaled. Mil sols esplèndids. Ara Llibres. Badalona, 2008.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada