dijous, 20 d’octubre de 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Vicenç Pagès Jordà



 Dies de frontera

Dies de frontera no deixa de ser la típica història d’una parella en crisi, arran d’una única i fugaç infidelitat del noi, un professor d’institut. Una novel·la, plantejada potser d’una forma massa contemporània, on Vicenç Pagès fa un ús extens d’elements actuals, tant de referències extratextuals (que acosten l’obra gairebé al gènere periodístic), com d’eines de comunicació social (hi surt Facebook o WhatsApp). Les referències a fets reals, com ara el foc de l’Empordà de l’estiu de 2012 o la prostitució a la carretera, segurament es podran aguantar al cap dels anys, ara bé, aquestes picades d’ull constants a les “noves” eines de comunicació potser no són del tot encertades. D’aquí a pocs anys tant Facebook com WhatsApp hauran passat de moda, engolits per altres nous sistemes, que també quedaran obsolets en poc temps... Pagès mateix ha usat aquest recurs en altres novel·les seves (altres escriptors actuals, també). Fins fa no res parlàvem de correus electrònics o SMS, i ara ja no estan en la cresta de l’onada. L’ús sovintejat d’aquests elements pot fer perdre valor a mig termini a unes obres que estan ben escrites, i això sap greu.

En un Club de Lectura, a Banyoles, he tingut l’ocasió de comentar amb l’autor aquesta meva preocupació sobre el que considero un abús de la presència de noves tecnologies en novel·les. Per la seva resposta, em va fer l’efecte que ja li havien fet alguna observació similar en altres ocasions. Ell va dir que, de fet, la majoria de novel·les, al cap de pocs anys, quan ja no són novetat, cauen en l’oblit. També ens va remetre a paraules molt concretes usades en les seves obres per Pla, Tolstoi o Flaubert, per citar alguns clàssics, que ens poden ser incomprensibles, o gairebé, avui en dia. En aquell moment no vam continuar el debat, però penso que en aquests exemples que ens va posar Pagès parlem a nivell de vocabulari, de mots concrets que podem trobar-nos quan llegim novel·les escrites fa cinquanta anys o més. Expressions que potser no entendrem, però que no ens alteraran en cap manera la comprensió del conjunt de la història, ni ens impediran entendre l’estructura de la novel·la.

Malgrat el comentari anterior, val a dir que Dies de frontera és una lectura recomanable. La seva construcció no deixa de ser original, encara que en alguns moments ens pugui fer la sensació que estem llegint apunts de l’autor per a possibles capítols, i no els capítols enllestits. Podríem dir que això és, alhora, l’originalitat i també allò que podria trontollar en aquesta obra. A parts iguals.

Hi trobem fragments i frases molt aconseguits. I molta ironia, quan no directament acudits: “–El metge diu que em queden cinc mesos de vida. –Què dius ara? Tan malalt, estàs? –No, no. La meva dona està de quatre mesos.” (p. 229). Els títols dels capítols (alguns, brevíssims) són representatius del seus continguts. Uns continguts que, en molts casos, podrien funcionar com relats breus, independentment, fora del conjunt de la novel·la. Tot i això, quan acabes la lectura tens una sensació d’unitat. L’autor trava molt bé el seu relat.

Pel que fa als personatges, ens pot quedar la sensació de no haver-los acabat de conèixer del tot. No sabem si han evolucionat o no. I potser és aquí on rau la veritable originalitat de la novel·la. Hem dit que és fidel a una realitat actual. I en la vida real les persones tampoc no evolucionem tant. Millor dit, sovint no evolucionem. Doncs tampoc no hauríem de demanar res d’especial, en aquest aspecte, en un relat de ficció. L’autor tanca l’obra amb un capítol que porta el títol de Brindis. És el retrobament de la parella en crisi, en Pau i la Teresa, després de la relliscada d’ell. I després de les reflexions, recerques i noves experiències de tots dos per separat durant un temps no massa llarg. Pagès no fa un final clar. Simplement els deixa brindant. Vés a saber cap on tiraran, cap on els durà el futur. Els abandona en la foto fixa del brindis: “brindant amb una il·lusió no exempta de realisme, satisfets d’haver-se retrobat –supervivents, cauts–, en un moment d’esperança. Saben que els amors un dia s’acaben, però els agrada pensar que el seu és diferent”.

Pilar Castel Soler


Pagès Jordà, Vicenç. Dies de frontera. Proa-A tot vent. Barcelona, 2014.
La novel·la va guanyar el Premi Sant Jordi, l’any 2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada