divendres, 30 de setembre de 2016

EL TRADUCTOR


Em sap greu reconèixer que des que he començat la lectura d’aquest nou llibre, allò que creia mort i enterrat a tornat a sorgir. Encara no havia començat a llegir les primeres ratlles que en compte d’imaginar-me la figura i la veu amable de l’autor-narrador explicant i dictant des de la seua talaia, se m’ha anat afigurant la figura de qui és el traductor, i, així que vaig llegint, també emergeix la seua veu inconfusible. Com és possible que això puga passar? És que, potser, té més força la veu del traductor que la del propi autor-narrador? El cas és que, això, m’esdevé mentre intente gaudir de la lectura; aleshores, s’apodera de mi un desfici que no puc controlar, que va omplint-me d’una hostilitat que procure allunyar, però que no em deixa gaudir de la lectura amb la tranquil·litat i la concentració que deuria. De fet, he pensat si no deuria de bandejar-la, deixar-la, tornar-la a la lleixa d’on l’he treta. 

Fa temps que vaig comprar aquest llibre, el volia haver llegit, però no ho he fet, i ara sé el perquè; inconscientment, anava posposant-la. Això m’ha fet reflexionar i comprendre que va ser un episodi mal tancat, girar d’esquena tot el que té a veure amb aquest seu nom: llibres, articles, traduccions, van anar a parar, al lloc més apartat de la biblioteca, per no veure’ls; i també, ho reconec, vaig obviar el seu nom quan, inesperadament, me’l topetava de nassos en qualsevol lloc. Va ser un dia memorable, bonic encontre, aquell en què ens vam trobar, el vaig celebrar secretament durant molt de temps, i des d’aleshores seguia els seus escrits fins que es van anar espaiant i es van interrompre. Quan de temps sense saber res d'ell!. Quan de temps sense tornar-nos a trobar, casualment, en qualsevol dels actes als quals assistirem!, potser haguera sigut el millor que ens haguera pogut passar, no ho puc saber, només són suposicions meues, sense fonamentació. Això queda per l’atzar, i aquest no ha tingut ganes d'entrar en el joc. 

No diré el seu nom perquè no en quede constància en el paper. No vull veure’l escrit, i haver-lo de llegir cada vegada que puga llegir aquestes ratlles que vaig escrivint. Tampoc l’obra i l’autor que he començat a llegir; car, tant un com l’altre en són inseparables. I, sí, reconec el meu ressentiment contra el traductor i una rancúnia que ha anat creixent i que intente treure’m del damunt. Tot i que, potser, ell no en siga conscient de tot plegat. Més d’una vegada m’he preguntat com hem pogut arribar a aquesta situació. He fet o dit alguna cosa que el molestara? Res no puc fer al respecte. No puc; bé, no sé si puc, o no sé si dec: telefonar-li, per parlar i aclarir tots els malentesos que s’han generat?. No. No ho faré. No. Per telèfon, no. Si de cas, cara a cara, mirant-nos mentre parlàvem. Però bé, la qüestió és que hem deixat les coses així: sense resoldre. Segurament, pensaria si hi ha alguna cosa per resoldre. Ell sabrà, quan no m’ha dit ni paraula en tot aquest temps. I, mentrestant, he esperat en va un comentari seu, que, ja sé que, després de tant de temps, no arribarà.  

I ara, després d’haver aclarit alguns detalls d’això nostre, em dispose a continuar la lectura d’aquest llibre que un dia se li va ocórrer traduir, i que jo, ara, he començat a llegir.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada