divendres, 15 de juliol de 2016

Per l'estiu o per l'hivern, protegits del sol o refugiats al foc. Tingueu sempre a la vora llibres a bondó

Va ser el dia en què em vaig fixar en aquell títol Amb els ulls d'una nena de dotze anys a la llibreria Ambra que no vaig parar fins comprar-lo. Vaig anar-hi unes quantes vegades, el mirava, l'agafava i el tornava a deixar. Alguna cosa em seduïa d'ell, i alguna altra em repel·lia d'agafar-lo. Fins que va arribar l'hora en què el vaig prendre i el vaig deixar damunt del mostrador de la llibreria, en companyia, supose, que d'altres. Ja en casa el vaig deixar al munt dels llibres que esperen ser llegits que si no els compres quan s'editen els perds per sempre. El cas és que de tant en tant el prenia de la lleixa, el palpava, l'obria, llegia les primeres línies fins que el tornava a deixar al lloc on s'hostatjava temporalment, presa d'un sentiment que no sabia com anomenar-lo.

El passat mes de juny em vaig fer el propòsit de llegir uns quants d'aquells llibres que ja feia massa temps que eren a la cua, entre ells Resurrecció i mort de G.T. de Josep Lluís Roig o La sega de Martí Domínguez. Ambdós llibres parteixen de fets verídics per a relatar les seues històries, algunes de les quals han estat i estan encara guardades als armaris.


Resurrecció i mort de G.T. comença amb l'assassinat d'una dona de cent anys, allà a Noruega, una mort sense massa sentit pensa el policia perquè a aquestes alçades de la vida li queden poques tallades de cabells. Però és el punt de partida d'una investigació policial que es retrotrau fins a la Guerra Civil Espanyola en què te n'adones que la solidaritat en temps de guerra, va més enllà de la lluita fratricida al front de batalla. Al darrere s'hi couen moltes altres coses que des de la distància dels anys desconeixem, voluntaris que venien a ajudar a un dels col·lectius que més pateixen en les guerres: els nens.



La sega és la darrera novel·la de Martí Domínguez. És una novel·la plural en molts sentits. D'una banda, narra uns fets que fins fa ben poc s'havien mantingut silenciats, la repressió que van patir els masovers en les comarques interiors de la Plana «Si no et xollen els civils ho fan els bandolers», això fa dir l'autor a un dels personatges, que se saben que «Estem entre l'espasa i la paret». Fins que van haver d'abandonar els masos i a hores d'ara l'enrunament, la desaparició i l'oblit. De la l'altra, m'ha cridat l'atenció la part lingüística que Martí ha elaborat de manera magistral amb un vocabulari riquíssim del parlar d'aquelles contrades que és bo que es tornen a fer sentir, perquè són ben nostres, i també la part didàctica amb eixe mestre, ai! quin mestre, ací es veu la mà del biòleg i els seus coneixements. I jo mentrestant m'enyore dels articles que apareixien cada setmana a El temps on combinava natura amb cultura. 


Duia poc més de mitja lectura d'aquest últim que començava juliol i veia trontollar la tasca estiuenca que m'havia imposat de llegir, Anna Karènina de Lev Tolstoi, perquè duc intenció de continuar amb el curs de literatura de l'Enric, qui a finals de curs ens va aconsellar dedicar l'estiu a les lectures més extenses, entre les quals aquesta novel·la. No passa res. Mentre n'acabe un, en comence l'altre. I així ho vaig fer. Només van ser uns pocs dies en què les lectures es van complementar. I, finalment, tota la meua atenció per a l'Anna Arkàdievna. Si he de ser sincera no m'agraden els llibres tant grossos i aquest ho és, per això quan el prenc no sé com posar-me'l. Ara que, per fi he trobat utilitat a un faristol que mai havia tingut la funcionalitat que li pertocava. Si en un primer moment m'havia imposat una tasca de lectura setmanal per fer camí en la novel·la, potser no calia ja que la lectura avança més depresa del que m'havia imaginat. I així que el text m'atrapa, de sobte apareix el primer destorb. Aquell títol que durant unes quantes setmanes em va tenir capficada Amb els ulls d'una nena de dotze anys de Janina Hescheles. Sí, sí, sí, aquell, aquell... Doncs, hui divendres a les 8 de la vesprada a la plaça de Benifairó «Sobreviure a la Xoà. Un Diàleg en públic sobre les memòries de Janina Hescheles» de la mà de Guillem Calaforra i Josep Conill, uns convidats de luxe i un esdeveniment impossible de perdre's. Allí estaré, com un clau. Per això, des que aquesta setmana ho vaig saber, en un tres i no res, me l'he llegit. De moment no comentaré res perquè encara estic impressionada i commoguda per aquesta lectura. Però si aneu, ens veurem les cares.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada