dimarts, 3 de maig de 2016

DES DEL PLA DE L'ESTANY. NOTES LITERÀRIES: Josefa Contijoch






Sense alè

Sense alè, de Josefa Contijoch, ha estat l’obra que hem comentat el mes de març en el Club de Lectura de Banyoles. Aquesta vegada ens hi ha acompanyat l’autora. No caldria dir que les trobades solen ser especials quan hi ha l’escriptor. Aquest dia no érem massa colla, a diferència de la que havíem fet el mes de setembre de l’any anterior amb Jaume Cabré i el seu Jo confesso. Aquella tarda la sala se’ns va fer petita. És la injustícia que pot provocar la popularitat. Cabré és molt conegut, Contijoch, menys, tot i que tots dos hagin aconseguit el premi Crexells en anys consecutius (Cabré per Jo confesso i Contijoch per Sense alè) i siguin bons escriptors, encara que amb estils molt diferents. 

Val a dir que amb Contijoch vam fer una trobada molt profitosa, amb moltes intervencions i un ric diàleg autora-lectors on es va establir una forta complicitat, cosa que no va succeir amb Cabré. Aquest escriptor imposa i poques persones es van atrevir a obrir boca aquella altra tarda. Va ser una interessant classe magistral per part de l’autor però, de fet, el col·loqui pròpiament dit sobre Jo confesso, encara el tenim pendent.


I ara parlem de Sense alè. A banda del premi Crexells, que atorga l’Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada durant l’any anterior, Contijoch també va guanyar els premis Serra d’Or i Ciutat de Barcelona. L’autora, a Banyoles, va admetre que estava molt orgullosa d’haver obtingut aquests guardons, perquè tots són premis dels bons, dels que s’atorguen a obra publicada: els que satisfan tant a un escriptor, ens va dir.  

Sense alè és una novel·la difícil de classificar, tant pel fons com per la forma, una esplèndida barreja entre literatura i vida. L’autora hi utilitza un fil conductor: ens hi explica una mort violenta, la d’una amiga seva a mans de l’amant. I en fa diferents versions, com si, en oferir-nos diverses possibilitats, volgués trobar un perquè a l’assassinat, a l’absurd d’aquella forma de morir. Enmig d’aquestes explicacions, hi intercala la pròpia vida entre els anys cinquanta del segle passat i els nostres dies. Això acosta l’obra al gènere memorialista, a l’autobiografia. I d’una forma en què bona part dels lectors s’hi poden veure reflectits en molts moments. Sovint al llarg de la lectura podem constatar que els seus records coincideixen amb els nostres. I és que en realitat el que ens hi explica són vivències col·lectives d’aquest període de temps.

En el club de lectura, Contijoch va comentar que havia estat set anys treballant en aquesta obra i que ella la classificaria com a literatura del jo. Va reconèixer que es va esbravar escrivint-la. Que es va deixar endur per l’escriptura. Va dir que els records que hi ha són els seus, però que, a voltes, poden no ser coincidents amb el que podem entendre per realitat. També vam estar molta estona parlant de la qüestió de la mort de la seva amiga, un fet que la va trasbalsar profundament. De primer moment, no tenia ni tan sols la confirmació que fos morta. Després de tenir-ne la certesa, no va deixar de somiar-hi fins que no va tenir enllestit el llibre. L’amiga –una persona molt alliberada i que anava al límit en tot, sense alè– pel que sembla no va morir de cap de les maneres que planteja l’autora en la novel·la. 

Sense alè, un relat ple de records comuns, compartits, encara que no sempre viscuts de la mateixa manera; ple de poesia i d’interessants reflexions. Un llibre per tenir a prop i poder-lo rellegir per fragments, a estones perdudes, com si es tractés d’un bon poemari.

Pilar Castel Soler


Sense alè. Josefa Contijoch. Edicions de 1984. Barcelona, 2012.


L'autora Josefa Contijoch i el conductor del Club l'Albert Torrescasana


El grup del Club de lectura de la Biblioteca Comarcal del Pla de l'Estany amb l'autora, al centre, i a sota mateix, Eva, la bibliotecària, que ens ha cedit la publicació de les fotografies.

3 comentaris:

  1. Pilar,quines ganes de llegir aquesta novela m'has fet arrivar.... t'expliques com un llibre obert...anims en aquesta nova tasca il.lusionada...il.lusionant....

    ResponElimina
  2. Gràcies, Rosa Maria, ja em diràs què t'ha semblat la novel·la, doncs.
    Pilar

    ResponElimina
  3. Encantada d'aquesta comunicació entre dos conegudes. La veritat és que Pilar té l'habilitat de llegir llibres que potser ens han passat per alt. A mi també m'han vingut ganes de llegir aquesta autora, Josefa Contijoch que desconeixia i per això m'agrada molt aquesta relació-col·laboració que hem engegat totes dues.
    Una abraçada

    ResponElimina