dilluns, 11 d’abril del 2016

LA SERENOR DE LES GLICINES




Ara no recorde ben bé en quin moment vaig començar a fixar-me en les flors de les glicines, me les trobava enfilades en la tanca del molí de Salem en el camí que va del Ràfol a Salem a peu, em vaig fixar en aquestes flors tan singulars que pengen en forma de raïms d'un color extremadament delicat que van des del blanc al blau o violeta, quan encara la planta està començant a treure les primeres fulles. Quina delícia fer el camí cada dia el temps en què floria fins que s'acabava i me n'anava a recórrer altres senderols. La veritat és que vaig estar algunes temporades gaudint de la seua floració sense més. Un bon dia algú em va dir que el seu nom era Wisteria, per alguna raó aquesta denominació no se'm va quedar en la memòria, fins que un dia casualment vaig ensopegar amb el seu altre nom, glicina, i ja va ser altra cosa per què aquesta apel·lació em va portar per altres camins; finalment buscant per internet em vaig assabentar que era una de les flors preferides de Mercè Rodoreda. Ja veus quantes coses se'ns queden penjades quan llegim un escriptor. Ja sé que quan la torne a rellegir tindré un detall més a tindre en compte.

La veritat és que ja se sap que quan es viatja de vegades s'arriba al lloc en el moment oportú per a contemplar alguna singularitat de l'indret on es va, altres vegades com que ha passat ni se n'adonem. Per això quan la setmana passada vam anar a la Ruta Turística Entre Comarques programada a La Barraca d'Aigües Vives me'n vaig fer un fart de contemplar l'exuberància de les glicines en moltes de les tanques d'horts de tarongers i cases particulars. Després ja en casa veure com han quedat les fotografies i comprovar que és molt millor veure-les al natural, però sempre queda per al record. 
 

Per a Mercè Rodoreda la glicina simbolitzava calma i serenor. I en llegir això m'ha vingut al cap el títol de Serena barca de Maria JosepEscrivà



Corol·les


Funda jardins l'arrel.
Després tremola
davant d'una corol·la
un calze, un avenc
o una matriu
esbatanada.

Tremola de vertigen
com un pètal tremola
abans del sacrifici

d'una anemone,
que no es diria
si no fos per l'espasme
de corol·la que es bada
en contacte amb el vent.


23 d'abril de 2010

4 comentaris:

  1. Mercè:

    Fa molts dies que volia haver fet un comentari a aquesta entrada tan preciosa, però últimament em queden poques ocasions per a recrear-me tranquil·lament en les coses que m'agraden. No cal dir que m'has emocionat. Per molts motius: Mercè Rodoreda és, sense pensar-ho massa, l'autora que més admire, en llengua catalana. A les seues novel·les, tan poblades sempre de flors, vaig llegir per primera vegada la paraula "glicines", i també "xeringues" (una de les nostres "varetes de Sant Josep"). Però aleshores encara no sabia a quines flors s'hi referia. Ara que associe la paraula amb la seua realitat, ja no hi veig flors només, sinó tota la càrrega rodorediana que porten incorporada. El que no sabia és que simbolitzar serenitat, les glicines. I amb això ja m'has robat el cor definitivament!

    I encara: moltes gràcies per reproduir el poema, al qual li tinc una estima especial, perquè està dedicat a Miquel Plana, com a intent de correspondre les felicitacions que, puntualment, l'editor artista ens enviava cada any per Sant Jordi.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria Josep, ja m'imagine com vas aquestos dies i per això quedes lliure de tot. La veritat és que les flors de les glicines en van entrar per ull un bon dia i me n'he quedat enamorada. També és veritat que com he llegit en algun bloc per internet, no és una de les flors que es cultiven massa en els jardins,darrerament, així que quan te'n trobes com em va passar en la visita a La Barraca, em vaig passejar totes les tanques dels horts i les cases només per mirar-les. Pel que fa a Mercè Rodoreda ara mateix no l'associe en cap flor perquè no em vaig fixar en el moment que la vaig llegir. Ja veus, ara que això pot ser un bon motiu per tornar a llegir les seues obres.
      Moltes gràcies i una abraçada ben forta,

      Elimina
  2. Mercè:
    Un plaer llegir aquest escrit que em porta al teu record. Transmet el teu sentiment de tenir joia en coses senzilles com és mirar aquestes flors. Les glicines, amb el seu color discret però distintiu.
    Ja saps que el foc ha cremat part de la zona forestal de La Barraca aquest mes de Juny, molt dolent aquest fet que agredeix el nostre estimat territori. Però les glicines hi estan en el seu lloc doncs el foc no ha arribat als horts.
    Una abraçada, feliç de llegir-te

    Isabel Asensio (de Alzira)

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies Isabel, bé que ho sé que s'ha cremat vora el 85 per cent de la massa forestal del territori de Carcaixent i bona part del de la Barraca d'Aigües Vives, que fa ben poques setmanes vam visitar amb glicines incloses. Ara ja deuen haver acabat la floració i queden unes faves peludes que contenen la llavor i tenen poc a veure amb la flor tan bonica i delicada que tenen i que vaig tindre el goig i la sort de contemplar. Una abraçada

    ResponElimina